MOHAMED
Au-pair a Londres
“Vaig dir necessito marxar fora, i des de fora ajudar als pares i aprendre anglès que és una assignatura que tinc pendent”
Al principi en Mohammed va marxar per trobar feina a Anglaterra, ens explica com “uns amics em van aconsellar en com fer el currículum i què dir a les entrevistes”. A nivell Europeu sempre es recomana fer servir els models Europass: europass.cedefop.europa.eu/es)
Un cop allà es va trobar amb la barrera idiomàtica, i sobretot amb la de trobar habitatge en una ciutat tant cotitzada com és Londres. Per això li va semblar una bona opció treballar com Au-pair, que consisteix en conviure amb una família i ajudar-los amb la cura dels infants i/o les tasques domèstiques lleugeres a canvi de l’allotjament, la manutenció i una petita quantitat de diners. “Si només vols aprendre anglès i després tornar, recomano al 100% anar d’au-pair. Es fàcil, no t’has de preocupar per allotjament ni per l’alimentació, tens un sou més que suficient, i treballes entre 25 o 30h a la setmana”
El Mohamed va trobar la família a través d’una pàgina del Facebook. Les seva sociabilitat i aptitud envers als infants, li va permetre adaptar-se molt bé a la convivència familiar, superar el repte de fer amics en un nou entorn, i també aconseguir els seus objectius en la partida: aprendre anglès, estalviar diners i conèixer món.
Abans de marxar estava una mica agobiat, les coses no anàvem del tot bé econòmicament a casa i em sentia responsable d’ajudar a la família perquè sóc el germà gran. Vaig dir “necessito marxar fora, i des de fora intento ajudar als pares i aprendre anglès que és una assignatura que tinc pendent”.
L’anglès sempre m’havia semblat molt teòric, fins que un professor del cicle que feia les classes actives em va fer venir ganes d’aprendre’n més. Des de llavors em vaig posar a mirar pelis i sèries en versió original, el mòbil en anglès,… Era el moment de marxar a fer una estada.
Tenia un amic que estava vivint a Bourthmont, al Regne Unit, des de feia un temps i li vaig demanar si em podria ajudar a cercar feina allí. Vaig comprar els vols, i li vaig dir la data d’arribada.
Al comiat em vaig sentir molt estimat, especialment per les noies de l’equip de bàsquet que entreno. Em van preparar un sopar, regals, una festa, i a l’aeroport m’esperaven per sorpresa amb una pancarta que deia en anglès “els guanyadors sempre tornen a casa, no importa quan”.
La feina a Bourthmond era de rentaplats, no m’esperava més, però no sabia que hauria de treballar 12h diàries. A la nit del primer dia quan vaig acabar la jornada, em van ensenyar l’habitació on m’havia de quedar i tenia restes de menjar i cigarrets al terra. Vaig decidir que l’endemà me n’anava a Londres a buscar-me la vida.
A Londres em vaig posar a buscar feina. Uns amics em van aconsellar en com cercar feina a la ciutat. Em vaig recordar de coneguts dels meus pares al Masnou, a qui sovint ajudo per anar al metge o per omplir papers. Llavors vas a l’estranger i veus que no saps com van les coses, que no coneixes l’idioma, i que també necessites l’ajut de la gent.
Però tot va sortir bé. En dos dies vaig trobar feina en un restaurant i vaig anar a viure en un alberg. Em va sobtar que a la ciutat hi ha molt de respecte dels uns pels altres i que era totalment acceptable que les dones treballessin amb vel.
Em vaig registrar a l’agència virtual “Aupair world”, però vaig trobar la feina a través d’una pàgina del Facebook on es pengen anuncis de famílies que cerquen au-pairs. Em vaig posar en contacte amb una i ens vam entendre de seguida. Amb els pares podia comunicar-me en àrab, i això va facilitar les coses en el primer moment.
La primera setmana a casa em sentia una mica incòmode perquè no sabia si podia estar amb la família o tenia que respectar la seva intimitat. No m’havien posat cap horari però em van dir que a partir de les 22h millor que no estigués a la sala d’estar. Al final això no es va complir per res i passàvem els vespres junts.
Havia solucionat el problema d’habitatge i amb la família m’hi trobava bé, però no coneixia a ningú i passava força temps sol a casa. Em vaig comprar una bicicleta i una pilota de bàsquet de segona mà, i vaig començar a buscar pistes de bàsquet en el barri. Vaig trobar un equip per jugar, però la dificultat d’entendre’m en anglès, va fer que deixés d’anar-hi.
Sabia que els principis són durs per tothom, però estava convençut que les coses acabarien anant bé. Sóc una persona oberta i no em fa vergonya presentar-me dient que sóc nou aquí. Així a la diada de l’11S vaig trobar a una colla de catalans entre els què hi havia un altre noi au-pair. Ens vam fer bons amics, i també vaig començar a conèixer gent de tot arreu amb qui sortíem a fer turisme.
Jugant i cuidant als dos nens vaig anar aprenent l’anglès. Escoltant-los acabava entenent-los i interioritzant les expressions. Als matins els portava a l’escola i els anava a recollir. També m’ocupava d’algunes tasques de la llar (posar el rentaplats, la rentadora, fer el sopar,…).
Quan els nens eren a classe quedàvem per fer un cafè amb una amiga ens feia classes d’anglès voluntàriament. A la tarda quedàvem amb au-pairs d’arreu del món al parc i mentre els infants jugaven, fèiem petar la xerrada.
Després de 5 mesos intensos vaig decidir tornar per acabar el cicle formatiu de grau superior en administració i finances. Vaig venir de sorpresa, i la rebuda va ser molt càlida per part de la família, els amics i l’equip de bàsquet. Per consolidar el meu anglès, vaig decidir apuntar-me a una acadèmia.
I a més de l’idioma, l’estada a Londres m’ha ajudat a decidir-me de què és el que vull fer. Mentre em preparo per entrar a magisteri, continuo entrenant a l’equip de bàsquet femení que és la meva passió i que junt a la família, és l’espai on he desenvolupat les meves aptituds de coach.