Amb 6 novel·les publicades, Maria Català Serra rep aquest 2022 el reconeixement de laTrobada d’escriptores del Maresme que impulsa el Consell Comarcal. Parlem amb ella per conèixer una miqueta més aquesta mataronina que es defineix com “exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres”
Qui és la Maria Català Serra?
Sóc nascuda a Mataró l’any 1949. Malgrat ser del segle passat visc i actuo en el present.
Visc en parella: quatre fills, tres noies i un noi, i cinc nets, tres noietes, un noi i un nen.
Tinc formació universitària. Vaig exercir de Professora de Primària en les especialitats Socials i Anglès. També vaig realitzar Formació en Eines d’Escriptura per a infants adreçat a professorat.
Vaig fer cursos de Narrativa, Conte infantil i Microrelat a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. A banda d’això, tinc Formació en Feng Shui i radioestèsia. La meva innata curiositat m’ha mogut a explorar diferents camps però no a excel·lir en cap.
A més de diversos relats, contes i articles, he publicat les novel·les següents:
- On reposen els somnis. Barcelona: Ed. Solsona i Comunicacions, 2002.
- El alcalde de la Malena. Barcelona: Ed. Siglo XX Líderes Editorial S.L. 2005.
- Urpes de seda. Barcelona: Ed. Ara, 2011.
- A les fosques. Argentona. Voliana Edicions, 2014.
- Els amors fan l’amor. Argentona. Voliana Edicions, 2018.
- El Combat del dia i de la Nit. Badalona. Neret Edicions, 2022
I actualment, a què et dediques?
En l’actualitat, em definiria com exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres. Amant de la natura i la dansa, camino per activar el cos i la ment i ballo per sentir-me viva. L’altre gran passió és contemplar el mar i banyar-m’hi. I per acabar, gaudir de la família i els
amics i ser al seu costat pel que em necessitin.
Interessada en moviments populars ciutadans, sobretot pels drets dels oprimits i de les dones, no participo en cap col·lectiu en particular. El que sí faig, és crear personatges literaris que els mostren als lectors.
Des dels 19 anys fins als 60 he exercit de professora, primer en escoles privades i després en escoles públiques. Del que més contenta n’estic, és trobar-me exalumnes que m’aturen, m’abracen i em diuen floretes. NO per les floretes. Sí per esborrar els dubtes de si vaig ser o no vaig ser una bona persona i una bona mestra.
Com valores aquesta trajectòria?
No sé si un mateix pot valorar la seva trajectòria personal, en tot cas mirant enrere, agraint la sort de tenir uns pares que creien en l’educació, i que canviaria algunes que he fet i algunes que no he fet, estic força satisfeta del que he aconseguit i amb ànims de continuar endavant.
El principal escull per dur a terme els meus projectes personals és tenir-ne tants que ni el dia ni el cap em donen per a tots.
Com a escriptora què penses de la igualtat de gènere en la nostra societat? La tenim assolida?
La meva visió envers la igualtat de gènere en la nostra societat és molt pessimista. Jo vaig néixer en una època fosca de togues i prohibicions mancada de llum i colors. Hi van haver moviments i manifestacions, com n’hi ha ara, ens vàrem treure les mantellines, escurçar les faldilles i omplir-
nos els cabells de flors. Tot estava per fer i totes les llibertats per aconseguir. I se’n van aconseguir moltes. S’albirava un futur amb homes i dones iguals i respectuosos. I ara, en ple segle XXI, tot s’ha capgirat. Més pressió per seguir perdurant estereotips. Més violència masclista. I menys , molt menys respecte, per la diversitat.
Què hem de fer per revertir aquesta situació?
Tal com va dir el cap de l’Hospital Clínic de Barcelona fa poc: vivim en una societat malalta, masclista i violenta. Acceptar que, en més o menys mesura, tots formem part d’aquesta societat que tant ens desagrada és un primer pas per canviar-la. Constantment som sotmesos a uns bombardejats de paraules i imatges que ens duen a admetre que és normal el que no ho és. Podem dir amen, podem protestar en la comoditat de casa nostra o podem discrepar i treballar pel canvi. De dins cap enfora. De l’individu a la comunitat. De l’entorn familiar, al laboral i social. D’onades petites que s’uneixen a d’altres onades petites i formen tsunamis imparables. Com les
dones que van aconseguir el dret al vot, el dret a l’avortament o el dret a tapar-se o no els cabells. Si som la meitat de la població mundial, si de nosaltres depèn la continuïtat de l’espècie humana, unim-nos i estimem-nos com som.
Alguna cosa més que vulguis dir, per acabar?
Escriure és com entrar en un bosc embullat i boirós. A primer cop d’ull no veus res. T’hi endinses a les palpentes. No saps on vas. Agafes un sender que no et duu enlloc i recules. N’agafes un altre i un altre, i cent més amb els ulls esbatanats, els braços estesos i el cor bategant. De vegades, moltes vegades, caus extenuada i voldries sortir-ne. Fora del bosc, la llum és més clara i la vida més fàcil, diuen. Tanmateix, saps que en algun recer d’aquell bosc t’espera allò que cerques: les paraules, les frases, els sentiments, les emocions i els personatge adients a la història que vols explicar. Escriure és això, resseguir tots els senders fins a trobar el tresor.
