A finals de juny de 2017 m’endinsava a la meva primera aventura africana. Més de 24 hores de vols i escales per davant, però moltes ganes de veure què em portaria aquesta experiència. Marxava dos mesos, tota sola, a fer un voluntariat a una escola a Tanzània, que forma part d’una ONG tanzana, Blue Sky School, però que compta amb una directora espanyola que és la que coordina el programa de voluntariat.

Jo sóc mestra, així que al buscar projectes em centrava en què fos preferiblement a una escola. És difícil fer-se una idea de què et trobaràs, com serà i sobretot com et sentiràs (per molta recerca prèvia que hagis fet), però el treball de preparació previ, en cas que vagis a un projecte de cooperació com pot ser una escola, és essencial. El període d’adaptació al país serà inevitable, però la implicació que tindràs tu amb l’organització pot començar abans de viatjar.

Abans de marxar, la preocupació més gran van ser les vacunes que havia de posar-me. A Tanzània no és obligatòria la Febre Groga, però si fas escala en algun país com Etiòpia has de tenir-la igualment. Al centre de salut da malalties tropicals van assessorar-me i van posar-me les vacunes que consideraven necessàries d’acord amb la zona a la qual viatjava i la durada de l’estada. El visat s’aconsegueix un cop baixes de l’avió a l’aeroport de destí, així que no vaig haver de preocupar-m’hi abans d’hora.

Jo sempre he sentit una debilitat especial per Àfrica, una curiositat innata que sabia voldria explorar en algun moment de la meva vida. L’oportunitat perfecta es va presentar l’estiu de 2017, ja que com treballava en aspectes relacionats amb l’educació tenia dos mesos de vacances per davant i tenia prou estalvis com per permetre’m no treballar aquell estiu

Des d’aquell moment la meva vida va fer un tomb. Al final de l’estiu vaig tornar cap a casa, però la meva ment es va quedar d’alguna manera a Tanzània. Tant va ser així, que vaig tornar-hi tres setmanes el desembre de 2017. Però tampoc en vaig tenir prou. A finals de juny de 2018 tornava a fer les maletes per tornar a marxar a Tanzània, sempre al mateix projecte. Aquest cop volava per 3 mesos, que han acabat convertint-se en 8 i segueixo aquí amb intenció de quedar-m’hi encara més temps.

El dia d’avui treballo com a coordinadora de l’escola en la qual he estat fent el voluntariat des del principi. És un projecte preciós, una escola que es troba en una zona rural a la regió d’Arusha i que sorgeix de la necessitat de les famílies de la zona, que no tenen els mitjans necessaris per pagar l’educació dels seus fills i filles. I avui en dia ja compta amb gairebé 500 alumnes!

Per descomptat, trobo a faltar la meva família i a les meves amigues i amics, amb els que intento estar en contacte el màxim possible i trucar-los sempre que la cobertura m’ho permet. I també trobo molt a faltar el menjar!!! Aquí tenen una alimentació basada en l’arròs, la patata i el blat, que no està gens malament, però al llarg dels mesos es fa molt repetitiu.

La vida aquí és molt diferent en diversos aspectes. Hi ha talls d’electricitat i l’accés a l’aigua no és tan fàcil. Al principi jo vivia a l’hostal de voluntaris, on comptava amb moltes comoditats. Fa uns mesos vaig marxar a viure en una habitació. Una habitació amb el bany dins. El bany no és com el que nosaltres estem acostumats, ja que no hi ha tassa i no hi ha accés a aigua calenta. Per tant solc bullir aigua abans de dutxar-me i em dutxo a cubells. A vegades trobo a faltar les nostres comoditats. Però el cert és que normalment ni tan sols me n’adono. Aquí he après a viure amb molt menys. I m’he adonat que les comoditats són només això, comoditats. Extres que posem a la nostra vida perquè tenim els mitjans per fer-ho, però que no són pas necessitats i que es pot viure perfectament sense elles.

Recomanaria una i mil vegades que els joves marxin a l’estranger per descomptat! Jo abans de venir a Tanzània havia fet estades a Londres i Noruega.

Tanzània és un país ric quant a naturalesa i amb moltíssimes opcions turístiques, ja que compta amb el Meru, el Kilimanjaro i diversos Parcs Nacionals com el Ngorongoro o el Serengueti on es poden fer safaris, així com poblats massais que es poden visitar per veure d’aprop com viuen aquestes tribus.