😀Anna
🛫 Alella
🛬Àsia
✅ Viatge Alternatiu
L’Anna Alfaro, d’Alella, ens explica el seu viatge a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Japó i França
Hola a tothom!
Em dic Anna i el setembre passat vaig decidir marxar sola, amb bitllet només d’anada, cap a Indonèsia. La cosa no va acabar aquí, després d’Indonèsia, vaig anar a Malàisia, Tailàndia, Japó i finalment França, des d’on vaig tornar a Alella, el meu poble, just per Nadal. Més enllà del viatge, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que em van aparèixer al voltant de viatjar sola i que penso són igual o més importants que la pròpia ruta.
És per això que us trobareu aquestes dues parts en el text, podent escollir la que us vingui més de gust. Dit això, espero que gaudiu de la meva petita història en aquests dies de confinament!
Indonèsia
El setembre de 2019 vaig marxar de Barcelona amb la meva motxilla de 9 kg rumb a Singapur i, després d’unes quantes hores d’avió, arribava al país i a un dels aeroports més espectaculars que he vist mai, amb un bosc i una cascada dins seu. Tenia força hores fins agafar el següent avió així que vaig agafar un tiquet de transport d’un dia i vaig anar a visitar una mica la ciutat. Cap a la tarda m’enlairava rumb a Sumatra, en concret Medan, la seva capital, la ciutat més densa i frenètica que em vaig trobar en tot el viatge sens dubte. Em va rebre un paisatge emboirat pel fum dels més de 380 incendis provocats que cremaven zona selvàtica en aquell moment a causa de les plantacions de palma (entre altres) i vaig començar a entrar en contacte amb la realitat del país. D’allà vaig anar a Bukit Lawang, un poble que es troba a uns 100km de Medan per recórrer el Parc Nacional Gunung Leuser i poder observar orangutans a la selva.
Aquesta espècie en perill d’extinció només es troba a Sumatra i Borneo així que és un oportunitat que no heu de perdre si hi aneu! A més d’orangutans, a la selva veus molts tipus d’ocells, formigues gegants, camaleons i una llarga llista d’animals. De Bukit Lawang vaig passar dos dies a Tangkahan, un poblet al costat del riu on hi arribes per un pont penjat molt espectacular. A prop d’allà tenen un mal anomenat “santuari d’elefants” on hi van molts turistes a l’any. Jo no hi vaig anar. Penso que viatjar també implica prendre decisions amb responsabilitat i recomano molt que us informeu abans de consumir una activitat així si esteu de viatge, ja que la majoria de llocs no tenen en compte el benestar de l’animal.
A la web http://turismo-responsable.com podeu informar-
vos dels llocs que sí que promouen un turisme responsable i que podeu visitar tranquil·lament sense contribuir a maltractament animal.
La següent parada va ser Java i allà vaig visitar Yogyakarta, una ciutat molt moguda i plena de temples, com el de Borobudur, el temple budista més gran del món. Va donar la casualitat que a Medan em vaig trobar una noia alemanya que també viatjava sola i que agafava el mateix vol que jo cap a Java, així que vam decidir compartir trajecte i arribar juntes a la ciutat. Allà vam estar en contacte i vam fer força coses: vam visitar el Kraton (la residència del Sultà), el Taman Sari o palau d’aigua, vam veure un espectacle de dansa tradicional indonèsia i vam provar uns dolços boníssim, els “Bakpia”.
De Java vaig anar a l’illa de Flores. Allà hi ha un ambient molt més relaxat i mariner, unes postes de sol precioses a la platja i un aire més net. Em vaig allotjar a Labuhan Bajo on tenen un mercat de peix i un centre ple d’activitat. Des d’allà, vaig poder visitar el Parc Nacional de Komodo, famós per tenir els llargandaixos més grans del món, els dragons de Komodo. Al Parc tan sols hi pots arribar en vaixell i hi ha mil empreses dedicades a organitzar aquestes excursions, d’un o més dies. La visita generalment inclou la parada a l’illa de Komodo, la famosa “pink beach”, altres platges paradisíaques de sorra blanca i aigua cristal·lina, etc. Allà em vaig trobar amb un grup de viatgers madrilenys i vam compartir dels dies més bonics que recordo. Vam veure dofins, vam fer un snorkel impressionant amb tot tipus de peixos, tortugues, corall… vam nedar amb unes mantes enormes i vam veure una cria de dragó de Komodo en llibertat, tot un espectacle visual!
De Flores vaig anar a Bali i allà vaig visitar Amed, Jimbaran i Ubud, on vaig passar els últims dies de viatge a Indonèsia. Bali és el més turístic i no per això dolent, simplement l’ambient és diferent. A Amed vaig anar a veure plantacions de Salak, una fruita que té un gust molt peculiar i vaig veure sortir el sol des d’una muntanya acompanyada dels mantres budistes que despertaven la zona. A Ubud vaig visitar el Monkey Forest, on vaig coincidir amb una celebració hinduista en honor als animals i vaig fer una excursió en bicicleta resseguint les plantacions d’arròs. Amb tot quasi havia passat un mes i se m’acabava el visat, així que vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a Malàisia.
Malàisia
Kuala Lumpur (Malàisia) és una capital força moderna dins del sud-est asiàtic, ben comunicada i amb moltes cultures convivint en un mateix lloc. La meva idea era passar-hi una setmana i després anar a Cambodja, però finalment m’hi vaig estar quasi un mes!
Tot just vaig arribar a l’alberg, ubicat en un gratacel altíssim, vaig conèixer un grup de nois i noies que residien allà de manera indefinida i amb els què vaig congeniar moltíssim. Van ser de les millors setmanes de viatge a nivell personal i tots ells van ser el motiu pel qual canviés els meus plans d’anar a Cambodja. Va ser un moment de parar, de baixar ritme i gaudir de noves amistats, cultures i religions. Eren nois i noies d’Iran, Irak, Palestina, Marroc i Malàisia i vam fer molta pinya tots plegats. Sopàvem i dinàvem junts, compartíem la cultura dels nostres països (fins i tot vam celebrar la castanyada!), teníem converses de política, de com vèiem el món i de com el vivíem, també de les oportunitats i il·lusions de cadascú. Va ser una lliçó veure com molts d’ells estaven completament condicionats per la realitat social i política del seu país i la diferència d’opcions que teníem els uns dels altres.
De Kuala Lumpur vaig visitar poc pel temps que vaig estar. Simplement vaig fer el que sentia en aquell moment i, ara que ja he acabat el viatge, és amb el que em quedo. Us recomano les Batu Caves, unes coves precedides per moltes escales de colors diferents que alberga un dels santuaris hinduistes més famosos amb una estàtua gegant color or. També la mesquita de Kuala Lumpur, les Torres Petronas i els seus jardins.
Marxar de Kuala Lumpur i deixar tota aquella colla d’amistats enrere va costar, però m’esperava una amiga a Bangkok. Crec que és de les coses més boniques de viatjar, les persones que et vas trobant i que comparteixes experiències, dies intensos i que després deixes enrere per obrir- te a noves coses. Costa acomiadar-se, perquè el vincle que estableixes quan ets lluny és més intens, però val la pena. Així que un divendres a les sis del matí enfilava carretera per anar a l’aeroport i arribar a la següent destinació: Bangkok.
Tailàndia
Tailàndia va ser el moment compartit del meu viatge. Una de les meves millors amigues, sabent que estava viatjant, em va venir a veure i vam quedar a la capital tailandesa per començar una ruta que duraria uns 11 dies.
Allà vam visitar la capital del país i vam aprofitar per fer una excursió a Ayutthaya i els seus temples, el mercat que es troba a les vies del tren i el mercat flotant. I, per suposat, per tastar el famós Pad Thai, boníssim! Uns dies més tard agafàvem un bus nocturn que ens portaria a la zona nord del país i vam visitar Chiang Mai on vam coincidir amb la celebració budista del Loy Krathong o festival de llums, moment en què encenen molts fanalets i els enlairen amunt al cel a la vegada que es fan ofrenes al riu.
A Chiang Rai, vam visitar el temple blanc i vam fer una excursió en vaixell pel triangle d’or, punt del riu Mekong on conflueixen les fronteres de
Tailàndia, Myanmar i Laos. Després d’uns dies de ruta, vam tornar a agafar un bus nocturn que ens va portar a Bangkok i allà vam passar els últims dies juntes a Tailàndia, on un dissabte de matinada ens separàvem per ella tornar a casa i jo seguir el meu viatge.
Japó
Japó era un somni, una aventura llunyana i bastant idealitzada tot i que, en el fons, no tenia una idea massa concreta del que em trobaria. La realitat va superar tota expectativa possible. Japó es mereixeria un capítol sencer per ell sol. Vaig arribar a mitjans de novembre, deixant enrere un llarg estiu i la calor per prendre contacte amb un fred que anava agafant força dia rere dia. També vaig canviar d’escenari i de societat de manera radical: gent fent cua a les portes del metro, respectant religiosament tots els semàfors en vermell, una netedat als carrers difícil de superar i una sensació de seguretat molt alta. La veritat és que això últim ho vaig agrair molt. Japó és dels pocs llocs on no has de patir en aquest sentit. Òbviament hi ha de tot com a tot arreu, però és l’únic país on vaig anar tranquil·lament pel carrer a passejar de nit, sense por i amb la seguretat que no em passaria res. A més, la gent sempre està disposada a ajudar i encara que no sàpiguen anglès sempre troben la manera de donar-te un cop de mà, amb el traductor del mòbil o acompanyant-te ells mateixos on faci falta.
Vaig tenir la gran sort d’arribar en plena època del “Momiji”, quan les fulles dels arbres canvien a colors tardorencs com el vermell, el taronja o el groc i us puc assegurar que poques vegades he vist paisatges tan preciosos com aquells. A Japó vaig estar 21 dies en total, dels quals 14 vaig estar en ruta amb tren i la resta de dies vaig estar a Tokyo, visitant la ciutat i gaudint al màxim de tot el que ofereix. Em va anar molt bé visitar la pàgina web de japonismo.com, on podeu trobar tot el que necessiteu per organitzar un viatge a Japó: des de rutes fins a activitats, gastronomia, museus, etc. A Japó el transport és molt car, això sí, tenen de les millors xarxes de tren del món. Per aquest motiu existeix el JRPass, un bitllet per a turistes que et permet moure’t il·limitadament durant set, catorze o vint-i-un dies en tren pel país. És car, però la inversió val molt la pena i t’estalvies molts diners. Pel que fa a l’allotjament sempre vaig anar a albergs, sent el més car a Takayama (vint euros una nit) i el més barat a Tòquio (deu la nit). Els albergs a Japó tenen molta qualitat i atenció, molt en línia del país en general i són molt bona opció per estalviar diners en allotjament. A més, tens molts supermercats on pots menjar molt bé per pocs iens.
Per mi Japó va ser molt especial. Té una barreja de tradició, paisatge, gastronomia, boscos plens de molsa, ponts vermells, temples espectaculars i una societat molt avançada que el fa màgic. De fet, vaig marxar d’allà amb la idea de tornar, més d’hora que tard.
França
Amb tot plegat ja era desembre i vaig decidir que era moment de tornar cap a casa. M’hagués quedat a Japó més temps, era un país que m’havia atrapat, però vaig valorar que per mi era important passar les festes a casa amb la meva família. A més, el meu germà es doctorava la setmana abans de Nadal i els meus pares anaven a veure’l a França, on ell resideix, així que vaig comprar un bitllet de tornada cap a França sense dir-los res i els vaig fer una sorpresa allà. Després d’uns dies en família per la bretanya francesa posava punt i final a un viatge de tres mesos i tornava cap al Maresme lliure i tropical!
El temps i la destinació
“Quan temps te’n hi vas?” Aquesta pregunta es va repetir i repetir abans de marxar i sempre la responia igual: “de moment me’n vaig un mes, després ja veurem, potser torno o potser allargo!”. Jo sabia que m’hi estaria més temps, però en el moment vaig prioritzar viure el viatge sense pressió. La gent sempre opinarà sobre la durada, els semblarà poc o molt temps i no es tallaran a donar-te la seva opinió. Per mi el més important és que per tu sigui una experiència enriquidora i això es pot donar en un viatge de tres setmanes o de tres mesos. El més important és que facis allò que sents i no el que els altres esperen i això passa per ser lliure a decidir quan vols posar punt i final al teu viatge, independentment del que els altres puguin dir. Recorda que ets tu qui agafaràs l’avió i que és el teu camí. A mi em va servir per no posar cap mena d’expectativa sobre el temps que estaria fora i per sentir-me més lliure. Això també serveix per la destinació, no cal anar a l’altra punta del món perquè sigui un súper viatge. Hi ha una certa estètica en el món viatger que sembla que si no estàs ben lluny no acaba de tenir mèrit o que no acaba de ser un viatge “gros”. Em sembla una veritable tonteria. Te’n pots anar a fer una ruta de castells per Escòcia i viure’l com el viatge de la teva vida, tot depèn dels teus interessos i el teu moment. Tal com ho veig jo, això és el més important.
Marxar sola
“Per què te’n vas sola? No et fa por? Jo no ho faria mai!”. Aquesta frase me la van dir i repetir. Sovint em preguntava per què hi havia persones que no podien concebre d’entrada que jo era la que estava decidint marxar sola. No és que no hagués trobat companya de viatge, ni que les coses haguessin anat així, simplement era que jo volia fer-lo sola. Sense més. Per mi era una oportunitat de conèixer-me en situacions i escenaris diferents, agafar distància i perspectiva i obrir-me a noves realitats. Què millor que fer-ho amb tu mateixa? Al final, ets amb la primera i la última persona que hi pots comptar. Per mi era el meu moment, segurament uns anys abans no ho hagués fet, però ara em sentia amb les ganes i l’energia. I sí, tens pors, només faltaria! Sobretot quan encara estàs a casa i tota la història de marxar corre pel teu cap sense fre. Però crec sincerament que les pors estan per afrontar-les i us asseguro que, un cop agafat l’avió i arribada a lloc, disminueixen considerablement.
Està també el fet de ser noia i anar sola. És una realitat que si viatges sola has de prendre certes precaucions. El masclisme no entén de fronteres i en alguns països per cultura i religió ho notes de manera accentuada. Jo no vaig tenir cap problema al llarg dels tres mesos que vaig estar fora, simplement intentava arribar a l’alberg abans que es fes fosc i informar-me bé sobre costums locals i religiosos d’allà on anava. També informava a les meves amigues i família d’on estava i si veia que algú o un lloc no feia bona pinta marxava. Una altra cosa important és no explicar que viatges sola ni que ets soltera allà on vas. En aquest sentit, és molt útil portar posat un anell com si estiguessis compromesa. A mi me’l va deixar una bona amiga i la veritat és que em va estalviar més d’una conversa incòmode, ja que hi ha països que el fet d’estar casada o tenir parella consolidada es veu com un límit de cara als homes.
La gestió emocional
Viatjar sola implica gestionar emocions, sentiments i mogudes vàries. No sempre hi haurà algú amb qui compartir i, si el tens, potser no entendrà la teva realitat. Jo recomano moltíssim portar una llibreta i un boli per escriure. Encara que no tinguis l’hàbit és una eina que t’ajuda en el moment i que, a més, després t’ajuda a connectar i reviure el viatge. Jo en portava dues, una que era el meu diari de viatge on anava escrivint la ruta i l’altre el meu diari emocional on escrivia com em sentia, reflexions que anava fent, etc. No pretengueu estar sempre felices i com si visquéssiu en un post d’Instagram, viatjar és una altra manera d’invertir la teva vida i, per tant, tindràs dies de tot. I està bé. Dóna’t temps i espai per sentir tot el que vingui, sempre podràs fer una videotrucada amb una bona amiga. També heu de tenir en compte que viatjar cansa! De veritat, hi haurà dies que voldreu parar en un lloc, dormir fins que el cos digui prou, menjar bé i no fer res! I això també és cuidar-se a més de molt necessari. Per últim, no subestimeu la tornada. A vegades costa aterrar mentalment i tornar a connectar amb la vida “normal” sense tenir la sensació que les coses que heu viscut s’escorren entre els dits. És normal tenir aquestes i altres sensacions, així que paciència, poc a poc anireu trobant la manera d’integrar totes les coses bones que heu cultivat al llarg del vostre viatge.