Durant la meva etapa universitària, sempre vaig tenir clar que volia viure l’experiència Erasmus en algún moment. El primer cop que vaig sol·licitar aquesta beca va ser durant el 2n any de carrera, per marxar a 3r, però no ho vaig acabar de veure clar i, un cop em van assignar la plaça, vaig decidir no acceptar-la. L’any següent, vaig tornar a fer la sol·licitud per anar-me el primer semestre de l’últim any de carrera, i aquest cop sí vaig acceptar. Em vaig posar molt content perquè em van assignar la meva primera opció (Hamburg, Alemanya), però, al cap d’uns mesos, de sobte, la universitat va fer un canvi d’última hora en el seu pla d’estudis, fent que fos obligatori tenir un C1 d’alemany per poder matricular-se (el nivell que m’havien demanat en un principi era un B2 d’anglès). Davant d’aquest contratemps, vaig haver de demanar un canvi de localització i fer una nova tria d’entre les universitats que encara tenien obert el període d’admissió. Pel que em van dir a l’Oficina de Relacions Internacionals de la meva universitat, l’opció més semblant a Hamburgo era Stuttgart, una altra ciutat alemana no tan coneguda, així que em vaig decantar per ella. Després de passar per tota la burocràcia prèvia (m’agradaria donar algun consell d’aquest pas, però sincerament no recordo absolutament res, només puc dir que si jo vaig ser capaç de fer-ho, tothom pot), la meva aventura, oficialment, va donar tret de sortida. L’1 d’octubre de 2022, els meus pares em van acompanyar a l’aeroport i tot va començar.

Primers dies

Les primeres setmanes van ser una barreja de sensacions una pèl estranya. Els meus dies consistien en un no parar d’activitats organitzades per la universitat: jornades de benvinguda, barbacoes, visites al Wasen (la fira de Stuttgart, una mena d’Oktoberfest), festes diverses (la pròpia universitat organitzava la Kückennacht, una festa de benvinguda dins del campus), excursions (encara que no us ho cregueu, una d’elles va ser a l’IKEA), visites guiades per la ciutat… Tota aquesta voràgine succeïa al mateix temps que jo encara em trobava al meu període d’adaptació, cosa que resultava una mica contraprodüent. Encara recordo una conversació que vaig tenir amb uns companys, tornant de la Wasen cap a la residència, que representa a la perfecció l’essència d’aquest període. Mentre comentavem qualsevol tonteria sobre la nit, de sobte, un d’ells, va dir: “no teniu la sensació de que esteu de viatge i de que en algun moment tornareu a casa?”. Crec, justament que, en aquest comentari, es troba la clau de com et sents els primers dies.

Penso que és important ser conscient d’aquest període d’adaptació i acceptar-lo. Existeix la idea generalitzada de que el període d’adpatació de l’ésser humà a qualsevol situació sempre és de 21 dies, i per aquest motiu, amb un amic sempre feiem la broma de que al dia 21 ja ens sentiriem com a casa. Tot i que no recordo a ciència certa si va ser exactament aquell dia quan vaig donar per finalitzat el meu període d’adaptació, sí que diría que, per a mí, és el temps que, com a mínim, has de donar-te a tu mateix abans de començar a sentir l’habitació de la residència com casa teva.

La residència

Cal dir que, en el meu cas, el tema de la residència va ser completament gestionat per la universitat d’allà, de manera que, un cop em van acceptar, em van assignar directament la residència. Per a mí, el millor de la residència, a part de la ubicació (tenia un supermercat gegant al costat i la universitat a 20 minuts en metro), va ser el fet de poder viure amb els teus amics en un mateix edifici. Ens veiem cada dia i fer plans i coordinar-nos era d’allò més senzill. Era molt recurrent anar d’un pis a un altre, fer prèvies o sopars als pisos dels teus amics, etc. Ara bé, “no todo es oro lo que reluce”, doncs algunes parts de la meva experiència amb la residència no van ser tan positives. Per començar, he de dir que la meva relació amb els meus companys de pis va ser bastant freda, pràcticament no vaig saber res de la vida d’ells durant tots els mesos que vaig viure allà i, fins i tot, va haver-hi un amb el qual no vaig tenir molt bona relació (per sort va marxar als dos mesos). També eren freqüents els problemes amb els electrodomèstics: vam estar bastant de temps sense que el congelador funcionés bé, sovint les rentadores de l’edifici s’espatllaven…

La universitat

La Universitat a la qual vaig assistir era la Hochschule der Medien (HdM), un centre especialitzat en l’estudi dels mitjans en totes les seves vessants. El que destaco més positivament de la universitat és el seu campus gegant i les seves instal·lacions. Especialment a mí, que venia d’una facultat molt petita a Barcelona, em va impressionar molt positivament aquest aspecte. També destaco la facilitat per comunicar-te amb el personal de la universitat, especialment amb les noies de l’ESN, que eren les que organitzaven tot el tema de les activitats, excursions, viatges, festes… També valoro positivament el “buddy programme”, en el qual se t’assigna una persona estudiant de la universitat com a “buddy” o “mentor” per ajudar-te en el període d’adaptació a la universitat i al país. Com a consell, això sí, us diria que, si voleu fer un Erasmus, us mireu molt bé el pla d’estudis per no emportar-vos decepcions… Les meves assignatures s’agrupaven en packs o itineraris anomenats “minors”. El “minor” que jo vaig escollir es deia “Media Creation and Management”, però diguem que hi havia molta part de “Management” i poca de “Creation”, de manera que la majoria d’assignatures que em va tocar cursar eren d’empresa, economia, emprenedoria… En resum, disciplines de les qual no en tenia ni idea i que, com a estudiant de Comunicació Audiovisual, tampoc m’interessaven gaire.

Balanç final

Per fer un balanç final, he decidit fer una petita llista a mode de resum dels pros i els contres de la meva experiència:

Pros:

Vaig adquirir un nivell d’independència i una capacitat de resoldre problemes per mi mateix que mai hauria aconseguit de cap altra manera. Crec que cap cosa et prepara més a treure’t les castanyes del foc que viure sol a un altre país.

Vaig conèixer gent que no hauria pogut conèixer mai. De fet, a dia d’avui, encara conservo algunes de les amistats. Sense anar més lluny, l’estiu passat vaig passar una setmana a Nàpols, a casa d’un dels millors amics que vaig fer durant l’Erasmus.

Es tracta d’una situació excepcional a la vida, que et permet fer coses que no pots fer amb tanta facilitat (per norma general) en el teu dia a dia, com per exemple, fer viatges freqüents amb els teus amics.

Contres:

Com que vaig fer l’Erasmus a 4t, l’últim any d’universitat, vaig decidir fer la meva estada durant el primer semestre, fet que va comportar, a parer meu, bastants inconvenients. El pitjor d’ells va ser el mal temps. També em va dificultar una mica posar-me al dia amb el TFG, ja que em vaig desentendre d’ell totalment i, al tornar, vaig haver de posar-me les

piles (tot i que això ja depèn de la capacitat d’organització de cadascú). També vaig haver de tornar a casa per Nadal, fet que, sento, que em va tallar una mica l’experiència. Així doncs, si podeu escollir, us recomanaria, si voleu fer un Erasmus, que us aneu el segon semestre!

Com ja he dit abans, la ciutat (Stuttgart), no va ser al 100% del meu gust, però això és un tema totalment subjectiu. Cadascú decideix què és el que vol a l’hora d’escollir destinació Erasmus i cada persona té opinions diferents sobre la mateixa ciutat (conec gent a la que li va encantar Stuttgart!)

Per finalitzar, l’últim aspecte negatiu del meu Erasmus va ser, com he comentat abans, la residència. Aquest aspecte depèn totalment de l’atzar, ja que una de les meves amigues, per exemple, va tenir molta sort amb els seus companys de pis i eren com una familia (de fet, vaig arribar a tenir més relació amb els seus companys que amb els meus).

Tot i les coses negatives que hagi pogut escriure, el record que tinc de l’experiència és totalment positiu! Així que, si estàs pensant en fer una estada a l’estranger, et puc confirmar que sempre és un encert (fins i tot quan la cosa no surt ben bé com t’esperaves)!