LAURA
Voluntariat amb ONG al Nepal
“L’ONG gestiona un centre d’acollida que es diu Balmandil (el temple dels nens). Hi ha personal nepalès i hi van enviant voluntaris per treballar amb infants o en projectes de millora de les infraestructures. En aquell moment van voler engegar un projecte per dinamitzar l’ensenyament d’anglès a l’escola”
La Laura va fer un voluntariat en cooperació internacional amb l’objectiu d’apropar-se a un nou àmbit professional per orientar la seva carrera. En aquestes estades l’objectiu principal és el de donar suport a activitats que desenvolupen entitats locals del sud en els seus projectes de millora de l’entorn.
Les condicions del voluntariat poden variar. Les grans ONG’s tenen programes ja definits, però en general el voluntari pacta unes tasques abans de marxar que després es redefineixen un cop allà, en funció de les necessitats del projecte, la utilitat de les competències que tingui el voluntari/a i els seus interessos. No té salari, i l’entitat acostuma a proporcionar allotjament o pot ajudar a trobar-ne.
La figura del cooperant sovint esta atravessada per les relacions històriques de poder entre els països del nord i del sud. Situar-se en pla d’igualtat en aquest context implica un xoc inicial gran.
L’estada de la Laura al Nepal, va coincidir amb els terratrèmols del 2015 que van sacsejar greument el país. Això va fer replantejar les seves funcions en terreny per passar de la cooperació a l’acció humanitària en emergències.
En acabar Enginyeria Industrial, em vaig adonar que les sortides laborals “típiques” d’aquests estudis no m’atreien. Em plantejava estudiar cooperació, però em calia una experiència internacional. Vaig decidir marxar al Nepal de voluntària amb una ONG. No sabia que al final res sortiria com havia previst.
Nepal em va sorprendre des de que vaig baixar de l’avió. Milers de colors convivint en el mateix espai que reclamaven la meva atenció i no van deixar de fer-ho en els cinc mesos que hi vaig viure. Bhimpedi, el poble on aniria a fer de voluntària, era un indret muntanyós de poques cases aplegades al voltant de la carretera. Com seria la meva vida allí?
En principi les meves tasques allà consistien en donar suport al professorat per dinamitzar les classes d’anglès de l’escola. Alhora, i ja que estava allotjada en una casa d’acollida per infants que l’entitat tenia en el mateix poble, vam decidir que també hi col·laboraria, assignant responsabilitats en els treballs comunitaris de neteja i manteniment als joves que hi vivien.
Això em va portar alguns petits conflictes amb els nois, i a replantejar-me quin era el meu rol allà. A més, i malgrat la bona acollida i la complicitat que tenia amb alguns infants, el fet de que parlessin una llengua de la qual no entenia ni un mot tampoc ajudava massa.
No em vaig deixar vèncer per aquests moments i em vaig posar a estudiar nepalès. Alhora, vaig fer amistat amb una parella d’allà que sabien anglès. Sovint els anava a veure i teníem converses agradables que em permetien entendre millor les diferents escales de valor que tenia la gent d’allà i que més que la llengua, era el que portava a incomprensions.
Poc a poc, em vaig anar situant i trobant el meu lloc a Bhimphedi. Estaven construint una pista esportiva i com que havia jugat molts anys a basquet, em van demanar si podia entrenar un equip. El dia en què inauguràvem la pista, vam sentir un tremolor que recorria la terra. Vaig saber que era un terratrèmol quan vaig veure caure les primeres cases del poble.
Havia escollit viatjar al Nepal perquè pensava que era un lloc segur. No tenia previst viure aquell sisme que ho va sacsejar tot. Del primer moment només tinc records inconnexos: el caos, la duresa de veure persones que coneixes patint.
Les notícies del terratrèmol van sortir a la premsa internacional ràpidament. I quan vaig contactar amb els meus pares van provar de convèncer-me de què tornés a casa. Vaig decidir no tornar, estava bé allà, i a més em va semblar molt injust tenir l’opció de marxar còmodament, deixant aquella situació darrera.
Els següents dies vam intentar fer vida normal i reprendre les classes d’anglès, però aviat ens vam adonar que la gent tenia altres prioritats. L’ONG on treballava va fer una campanya per recaptar diners que ens va possibilitar viatjar a la Índia per comprar tendes de campanya i repartir-les entre la població.
S’exhauria el meu visat de turista i s’acostava l’hora de tornar. No en tenia masses ganes. Em sentia com si estigués en una bombolla amb una experiència molt intensa que havia viscut, i que la resta de persones del meu entorn no compartia. L’hauria d’aprendre a gestionar.
I va arribar el moment. Pujo a l’avió, m’adormo i en 15 hores de vol torno a ser en un món que em semblava diferent, que de fet és diferent. Em sentia descol·locada. M’havia acostumat a un altre lloc i estil de vida, tornava diferent, i encaixar de amb la vida d’aquí em va costar al principi, ja que la comparava amb la d’allà constantment
Havia vist maneres de viure amb molt poques coses i llavors tot em semblaven excessos. Vaig entendre però que no podia rebutjar l’entorn on he crescut, i que calia acceptar les dues realitats que coneixia. També estava contenta de tot el que havia après i això va decidir-me a estudiar un màster en acció humanitària, i a dedicar-me actualment a aquesta professió.