Realment tenia moltes ganes de viure fora de casa, de compartir casa amb altra gent de la meva edat. La Lena, el Bat, la Helen, el Toby, la Itsaso, la Mar i jo. Alemanya, França, Dinamarca, País Basc i Catalunya. Suposo que sempre que marxes d’intercanvi l’experiència és molt especial, ja que en el fons la gent marxa perquè en té ganes. A Valparaíso m’hi vaig trobar un grup enorme d’estudiants d’intercanvi i ben ràpid vam crear una gran família. Era una sensació estranya, ja que érem gent sense cap vincle previ amb el lloc, i per tant amb una llibertat absoluta per moure’ns i conèixer coses noves. Però, tot i que hi estava molt a gust, jo havia anat d’intercanvi per conèixer Xile, els seus racons i la seva gent. Així que de mica en mica em vaig anar apropant a la gent d’allà. Sincerament, va ser molt fàcil. Mai m’havia sentit tan acollida en un lloc desconegut. Els primers dies a Xile em van fer la mateixa pregunta milions de vegades. Per què Xile? Podia haver escollit qualsevol altre país del món gairebé. I jo tampoc ho tinc massa clar. Tenia moltes ganes de marxar un any sencer fora, no volia anar a un lloc de parla anglesa i més enllà de la universitat m’interessava anar a un país que m’ensenyés coses noves. No sabia ni que existia Valparaíso, però a poc a poc vaig anar investigant i vaig veure que era el lloc on havia d’anar.

Tot i ser ciutat, Valparaíso és petit i la vida quotidiana hi és molt fàcil. Coneixíem totes les botiguetes del barri i al cap de ben poc vam passar a ser unes veïnes més. La universitat va acabar de decantar-me per marxar allà. Estudiar arquitectura a Barcelona, tot i que m’agradi molt, és molt desgastant, i cap a quart curs la majoria tenim ganes de prendre’ns la carrera amb una mica més de calma per gaudir-la bé. La universitat de Valparaíso era perfecta per a això. Segur que hi ha universitats amb més prestigi o amb millor professorat, però jo allà vaig aprendre arquitectura des d’un altre punt de vista. Fèiem classes de poesia, d’expressió corporal, compartíem assignatures amb gent de disseny i amb gent d’altres cursos. I vam aprendre a construir i a conèixer els materials. Al novembre, vam marxar dues setmanes a Brasil. L’anomenada “travesía” forma part del pla acadèmic, i de fet és la base de l’ensenyament de la universitat.

Podria estar pàgines i pàgines parlant de la universitat i de la seva gent, em van fascinar i van ser la meva principal porta d’entrada a la societat xilena. He deixat allà grans amistats que de ben segur m’acompanyaran molts anys més! Sento que d’alguna forma vaig viure dos intercanvis diferents. Al gener, molts estudiants d’intercanvi van tornar al seu país, ja que molta gent només venia per un semestre. Allà el curs està girat respecte al nostre: el curs comença al març i acaba al desembre. Així que vaig passar unes vacances de Nadal a ple estiu. Els tres mesos d’estiu, i de vacances, em van permetre conèixer molts llocs nous. No sé si ara tornaria a viatjar tant com vaig fer, però el cert és que va ser meravellós. Vaig conèixer Bolívia, Perú, la Patagònia i el nord de Xile. Xile és tan llarg i estret que hi trobes tants climes com et puguis imaginar. Al gener, vam volar fins al sud de tot de Xile i ens vam passar tot el mes pujant cap amunt de mica en mica, “mochileando” com diuen allà  Motxilla a l’esquena, i a caminar i conèixer gent amb qui compartir el viatge