La Tania Limas és de Mataró i l’estiu passat va estar col·laborant en un projecte a Maynooth, Irlanda, que va trobar a través de la plataforma Helpex
L’experiència em va encantar. Hi vaig arribar el mateix dia que una noia que venia del Montseny, de fet vam arribar amb el mateix avió. Allà ja hi havia dues noies: una de Burgos i una altra de França. La convivència amb les noies va ser una passada. En el meu cas quan vaig començar la meva estada coincidia que era quan les altres noies voluntàries marxaven al cap de poc.
Donava la sensació que la família amfitriona buscava gent per treballar i ja està. Sí que eren macos: es preocupaven per tu, de vegades et feien el menjar… Però si havies de treballar 4 hores, molts cops en treballaves 8, ja que sempre surten coses amb els cavalls.
Pel que fa a les tasques començavem a les nou, esmorzàvem i el primer que fèiem era alimentar els cavalls, agafàvem el farratge, la palla, i després netejàvem els estables.
Les altres voluntàries ja tenien experiència: una noia portava des dels tres anys muntant, una altra noia també feia hípica… Jo en canvi només havia muntat a cavall dues vegades, i em vaig endur alguna trepitjada!. Quan vaig arribar la dona em va explicar les tasques bàsiques. Més que hípica, que també donaven classes, es dedicaven a la cria de cavalls per a curses. Com que jo no sabia res de cavalls les altres noies m’ho van ensenyar. Vaig aprendre gràcies a les companyes!
La família que portava aquell negoci no mantenia gaire contacte amb les voluntàries. Nosaltres menjàvem juntes a la cuina, però mai amb els membres de la família. L’experiència ha estat molt bé però no estàvem còmodes quan venia algú de la família, no hi havia molta comunicació. Amb el menjar també van ser especials. Érem quatre, i cuinàvem entre les voluntàries. Per exemple, un dia fèiem pasta i va venir una de les propietàries, va mirar l’olla i ens va dir que no calia que fiquéssim tants ingredients. Un altre dia ens va dir: “No heu de menjar tant, podeu aprofitar per perdre un o dos quilets abans de tornar”. Ens vam quedar flipant! També va passar amb el cafè. A mi m’agrada prendre’n, i al cap d’uns dies vaig veure que ens l’havien canviat pel més barat que van trobar, i van amagar el seu. Ni que consumíssim tant! Estàvem allà fent un voluntariat, però d’alguna manera volien mà d’obra barata.
El poble era molt bonic, tot i que per arribar-hi havies de creuar en bici un enorme camp de golf i després recórrer un camí molt llarg fins a arribar al poble. A Dublín centre vam anar-hi dos cops, que estava a uns 50 minuts en bus.
Quan vaig saber que les altres voluntàries al cap d’un mes marxaven, vaig estar buscant a través de la plataforma Helpex altres projectes, però finalment no en vaig trobar cap. Helpex funciona molt per ressenyes de la gent que ha passat per diferents llocs. Em vaig trobar que quan explicava el motiu pel qual volia marxar es malinterpretava. Donava la sensació que no tenia ganes de treballar. I al contrari, jo estava disposada a treballar moltes hores! Però també necessitava una mica més de contacte amb els amfitrions.
Vaig decidir acabar amb l’experiència i tornar a casa. Ja que només buscaven a gent per treballar, més que per mantenir també aquest contacte intercultural. Tenia la sensació que ho passaria malament degut al tipus de relació distant que hi havia. Així que en total hi vaig estar un mes.
L’experiència té pros i contres però realment l’experiència va ser una passada, jo la repetiria. Ja que la família que et toca depèn de la sort. He après molt del món dels cavalls i Irlanda em va encantar.!
Vivint i treballant a Dubai, als Emirats Àrabs Units.
Sóc en Gerard de Sant Antoni de Vilamajor i
estudiant del Tecnocampus de Mataró
Sóc en Gerard, tinc 26 anys i actualment estic vivint i treballant a Dubai. La meva aventura va començar a l’Abril del 2021. Estava a l’últim any de carrera al Tecnocampus, cursant Màrqueting i Comunitats Digitals, i tenia molt clar que a l’acabar volia marxar una temporada a l’estranger. No tenia clar on, però si que sabia que els meus principals objectius eren viure una experiència internacional i millorar l’anglès.
Vaig trobar una oferta de feina per Instagram, on una empresa de Dubai estava buscant personal per al seu departament de màrqueting. Com que vaig pensar que hi podia encaixar, em vaig posar en contacte amb ells. En menys d’una setmana i passada una entrevista, em van seleccionar. Sense dubtar-ho, vaig decidir acceptar l’oferta de feina i emprendre la meva nova aventura.
Un dels recursos clau que vaig trobar abans de marxar va ser mitjançant grups de Facebook. “Españoles en Dubai, Españoles y Latinos en UAE etc…”. Inclús també hi ha grups de WhatsApp. Se sol trobar resposta a qualsevol mena de dubte.
La majoria de gent que hi forma part solen ser molt col·laboradora, ja que també han passat pel mateix. Gràcies a això, vaig fer amics abans d’arribar a la gran ciutat. La pròpia empresa es va encarregar de buscar-me els vols i hotel durant el primer mes, fet que és habitual quan una empresa et contracta des de l’estranger. Un cop vaig arribar, ells van tramitar la Visa de treball per tenir tots els papers al dia.
Les primeres setmanes no són fàcils quan te’n vas a l’estranger, inclús els primers mesos. Conèixer la ciutat, adaptar-te a una nova cultura, crear el teu cercle d’amistats, i gaudir dels teus hobbies porta el seu temps, i es essencial per sentir-te còmode. Un dels meus consells és escollir bé on viure, i en cas de compartir, buscar algú amb ganes de socialitzar i fer amics. Però a mesura que passen els dies i superes obstacles, cada vegada es gaudeix més dels moments que l’experiència et porta. A Dubai, el 90% de la població és de fora, per tant, és molt fàcil conèixer a diferents cultures, i generalment la gent és molt oberta a socialitzar. Aprofita cada ocasió per presentar-te, conèixer a més gent i ampliar la teva xarxa de contactes.
Dubai és un lloc fantàstic. Hi ha moltes activitats a fer, la qualitat de vida és molt bona i és un lloc molt segur. Pel que fa el cost de vida, destacaria que la vivenda i l’oci són més cars que aquí a Barcelona. Les demès despeses, son bastant similars. Si hi estàs pensant d’anar, et recomano que trobis feina abans de marxar, i negociïs les condicions.
El que més trobo a faltar, és tot l’entorn natural que tenim a Catalunya. Platges, muntanyes i molta diversitat. Als Emirats el tipus de natura que hi ha és molt diferent. És un clima sec i desèrtic. Tot i això, conduint dues hores pots arribar a Hatta o Ras Al Khaima, on hi ha muntanyes àrides. O fins i tot anar a Fujairah, un lloc ideal per fer submarinisme. Oman, Pakistan, o Índia ofereixen paratges molt verds a poques hores d’avió.
Si estàs pensant en aventurar-te, fes-ho. En els pitjors dels casos sempre pots tornar a casa. Sortir de la zona de confort dona una perspectiva molt rica. No esperis a trobar la ocasió perfecte per fer el pas, ja que sempre hi haurà risc a que no tot surti com ho tens planejat. Sigui més llarga o més curta la teva estància, l’experiència t’aportarà un gran creixement personal.
Treballant i viatjant pel món, l’experiència de l’argentonina Mireia García.
Hola! El meu nom és Mireia García i sóc d’Argentona. Ara mateix tinc 25 anys, però tenia 22 quan vaig començar a treballar viatjant pel món. Sempre he tingut la motivació i la curiositat per conèixer nous llocs i diferents cultures, així que des de sempre he intentat viatjar tot el que he pogut. En un principi els meus viatges eren a llocs propers, dins de Catalunya, ja que no tenia molts mitjans per poder anar molt més lluny.
Amb la meva família sí que vaig tenir l’oportunitat de sortir alguns cops fora d’Espanya, però eren només a països veïns com Andorra, França o Portugal.
El meu camí a la vida viatgera va començar quan vaig trobar una oferta de treball com a fotògrafa en vaixell de creuer. Jo encara estava acabant d’estudiar el cicle formatiu de Grau Superior en Fotografia Artística, però igualment vaig enviar el meu currículum per intentar-ho.
Mentre esperava una resposta a aquesta oferta de treball, també vaig començar a explorar altres alternatives per a viatjar i treballar al mateix moment així que vaig fer una recerca amb les diferents opcions que tenia. En aquell moment, el meu germà estava en Suïssa treballant com Au-pair, que també era una de les meves opcions per a viatjar fora, així que em vaig decidir a intentar també aquesta opció.
Durant aquesta recerca, em van citar en Madrid per a fer una entrevista de treball per a l’oferta a la qual vaig enviar el meu currículum per treballar com a fotògrafa en vaixell de creuers, així que hi vaig anar i vaig realitzar l’entrevista.
Mentrestant jo continuava buscant una família per a fer d’Au-pair fins que vaig trobar una en Londres per anar-hi en Setembre i quedar-me allà fins al Juny següent.
Per a la meva sorpresa, just abans de confirmar amb aquesta família, vaig rebre un correu informant-me que havia sigut acceptada per a treballar com a fotògrafa així que no vaig dubtar ni un moment en començar a preparar-me per anar-me’n a treballar als creuers.
Jo no tenia cap coneixement de com funcionava aquest tipus de treball, ni que havia de fer, ni res… Així que l’empresa em va ajudar bastant a preparar-me per al viatge.
Per a treballar en vaixell de creuer es necessiten uns cursos específics que es diuen MSCW (STCW en anglès), que serveixen per a preparar-te per a situacions d’emergència, seguretat, etc. Aquests cursos no són gratuïts, així que va ser una inversió que vaig haver de fer en un principi, a més d’unes proves mèdiques que et demanen i una llibreta marítima semblant al passaport, però per a mariners.
Era tot un procés que s’havia de fer per a poder treballar com a marinera en qualsevol vaixell i també específic per al vaixell de creuers, que s’ha de fer pas a pas per aconseguir-ho tot. A mi em va portar més o menys dos mesos per a estar preparada del tot per a poder embarcar.
A finals de novembre del 2017 ja tenia quasi tots els documents que necessitava, així que em van assignar la meva data d’embarcament per al meu primer contracte de treball, el 8 de desembre del 2017 en Panamà, per a embarcar a un vaixell que estava fent una ruta pel mar del Carib.
Al principi vaig sentir por. La decisió de deixar la meva família i els meus amics i anar-me’n fora jo sola era una decisió que em va costar molt de prendre, sobretot per ser una noia tan jove viatjant sola a un lloc desconegut. Vaig haver de ficar molta força de voluntat i pensar positivament per poder fer aquest pas, ja que si no ens atrevim a fer les coses que ens donen por, mai farem res. El més difícil de tot, és el primer pas de sortir de la nostra zona de confort, un cop fet, el camí es comença a tornar a poc a poc més fàcil.
Per a viatjar a Panamà es necessita una Visa que realment és fàcil d’aconseguir, encara que a mi me la va aconseguir l’empresa. Vaig passar allà 5 mesos en els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer diferents països i illes del centre d’Amèrica. Una de les millors experiències que he pogut realitzar, ja que d’altra forma, potser no podria haver conegut tants llocs diferents.
No mentiré dient que tot va ser fàcil. El principi va ser molt difícil, ja que estava molt lluny de casa i no coneixia a ningú allà. Em vaig sentir sola en un lloc estrany, però em vaig adonar que realment això és el que succeeix sempre que comences qualsevol cosa, així que només havia d’aprendre i, amb el temps, em vaig acostumar a aquest nou estil de vida. Vaig madurar molt, ja que ara totes les decisions les havia de prendre jo i havia d’aprendre a viure sola.
Treballar en vaixell de creuer em va donar l’oportunitat de conèixer persones de tot el món, amb diferents cultures, religions, costums, formes de veure la vida… I tot això em va obrir molt la ment. Vaig sentir que casa meva podia ser el món sencer, i que anés on anés sempre em podria sentir a gust. Vaig aprendre que realment no importa a on estiguis, el que realment importava era el que jo volia fer, com em sentia i què era el que necessitava, que la vida està plena d’oportunitats per a poder fer el que realment volem fer i que els impediments només ens els posem nosaltres mateixos.
Després d’aquests 5 mesos vaig tornar a casa. El que més havia trobat a faltar, a part de la meva família i els meus amics, era el menjar de casa. En cap altre lloc del món es menja com en casa.
Mai vaig deixar de viatjar, inclòs quan estava de vacances en casa, aprofitava per a fer viatges a altres llocs que no s’arriba amb vaixell.
Vaig continuar treballant en vaixells de creuers fins març del 2020, així que he tingut l’oportunitat de recórrer gran part del nord i sud d’Europa, una miqueta d’Àfrica i les Illes Canàries, i el centre d’Amèrica. No he deixat de treballar en vaixells de creuers perquè volgués, sinó perquè han deixat de funcionar temporalment
Jo estava un altre cop en el mar del Carib quan van prendre la decisió de parar tot el funcionament dels creuers. Així que estava un altre cop en Panamà, el lloc on va començar la meva història. Em feia una mica de por tornar a Espanya, ja que no hi havia vols directes des de Panamà i estaven cancel·lant tots els vols des d’Amèrica i les fronteres d’Europa havien tancat, així que vaig prendre la decisió de viatjar a Brasil, d’on és la meva parella actual, que també treballa en vaixells de creuer, per reunir-me amb ell.
Junts durant tota la quarantena i amb aquesta situació, vam decidir començar un projecte en el qual poguéssim ajudar a altres persones a trobar la seva manera de viure viatjant o a fer els seus viatges personals fora, ja que sempre que parlem amb algú sempre ens fan les mateixes preguntes sobre tots els llocs que hem visitat i hem conegut. Aquest projecte va rebre el nom de Mundeaderos (www.mundeaderos.com). Actualment continuem treballant amb aquestprojecte, ja que amb tota la nostra experiència hem après moltes coses de diferents llocs i creiem en la possibilitat de poder fer el que volem sense limitacions.
Personalment, recomano viatjar, sortir a conèixer el món, i adonar-te del que vols fer amb el teu futur, en què vols invertir el teu temps, ja que això serà el preu més car que pagaràs en la vida. Viatjar és molt més fàcil del que realment pensem i existeixen moltes oportunitats diferents.
La por al que és desconegut és molt comú en totes les persones, la diferència és com cadascú afronta aquesta por. Pots deixar que la teva por t’impedeixi fer coses i quan ja sigui tard t’adonis de l’oportunitat que no vas aprofitar per causa de la por, o pots agafar la por de la mà i portarla amb tu en totes les teves aventures. Sigui viatjant o ficant en casa, la por és un sentiment que viu constantment en les nostres vides.
Durant tot el meu recorregut i encara avui dia continuo sentint por en moltes coses, però m’he adonat que el que realment importa és el temps i en què el gastem, ja que mai sabem que pot passar en el futur.
Amb això vull terminar dient-vos el que a mi m’hagués agradat que em diguessin en el moment en què vaig decidir sortir de la meva zona de confort i és: Encara que ara dubtis del que estàs fent creu-me, que aquesta és la millor decisió que prendràs en la vida, i que un cop surtis, podràs tornar a entrar i sortir quan vulguis i els cops que vulguis. Que aquesta decisió serà la que et portarà a aprendre qui ets, que vols, i a on vas. Que el camí serà difícil, de vegades molt difícil, però que sempre tiraràs endavant i superaràs tot el que vingui perquè, encara que no ho creguis ara, ets capaç.
Segueix el blog de viatges https://mundeaderos.com Hi trobaràs podcasts i article sobre els viatges que la Mireia i el Felipe han fet arreu del món.
Aprenentatge vivencial en ruta a través de la convivència
El passat 6 d’abril de 2022 el David Casanovas (D), un jove de Premià de Dalt, acompanyat per en Tomasso (T) i la Fernanda (F), d’Itàlia i de Xile respectivament, ens van explicar en què consisteixen els estudis DNS – The Teacher Training College de Dinamarca.
En què consisteixen els estudis a DNS?
D: Estem fent una educació de 4 anys a DNS, on aprens bàsicament pedagogia per ser professors i professores, però es fa d’una manera una mica alternativa. Entre les 12 persones que formem la classe hem comprat un autobús, que hem equipat posant llits, una cuina i una tauleta. Els 4 primers mesos de l’educació hem viatjat des de Dinamarca fins a Turquia. Hem après de cultura, tradició, sistema educatiu, sistema sanitari i altres temes en funció de l’interès de cadascú. Per exemple, si hi ha un grup que vol aprendre sobre gènere, prejudicis i cultura islàmica a Turquia, se separa de l’autobús i se’n va a conviure durant un període d’uns deu dies amb una família local per tractar aquesta temàtica. En retornar a l’autobús tot el que s’ha après es comparteix amb la resta de companys/es que han anat a investigar sobre una temàtica diferent.
Així, no es tracta d’un aprenentatge individual, sinó que és un aprenentatge cooperatiu. A mesura que es va fent el viatge, també cursem els estudis, que han d’anar avançant. Algunes assignatures estan especialitzades en pedagogia; les que hem fet durant la ruta estaven basades en alguna temàtica rellevant durant el viatge. Per exemple l’assignatura “Big issues of our time”, Història del món, i “World Studies”.
T: La Fernanda i jo vam investigar en un poble parlant amb la gent local sobre l’efecte de la pandèmia en la societat, en com van canviar les relacions socials. Era un poble de menys de 200 persones
Quin impacte va tenir la pandèmia en aquest poble?
T: Hi havia molta solidaritat. Si hi havia un cas de COVID, es reunien i es donaven suport els uns als altres. En aquell petit racó realment no va afectar de manera greu, pel que vam veure. La població estava molt preocupada pel problema amb l’economia D: El primer dia 1 euro corresponia a 8 lliures turques. Una setmana més tard, 1 euro valia 15 lliures. En aquell període les decisions polítiques van fer que la moneda caigués en picat, i això va generar un impacte. Per la situació econòmica preferien que si hi havia algú amb coronavirus, amagar-lo, per mantenir la feina i així cobrir les seves necessitats bàsiques. El que volem remarcar és que el que hem experimentat és de 3 ciutats de Turquia, per a res representa tot el país. Hem estat a Lüleburgaz, Silivri i Ayvalık, que són les tres ciutats de la zona que es consideren de caràcter més europeu per les que vam poder fer el viatge.
Quina és la ruta que vau seguir?
T: Vam començar des d’Europa, fent una investigació als Balcans sobre la Guerra de Iugoslàvia. Ens vam separar en petits grups: uns van anar a Sèrbia, altres a Bòsnia, altres van passar per Kosovo, que estan en aquest conflicte que no és considerat com un país per altres països europeus, i per altres sí. Aquest fet ens va fer comprendre el priviligi que tenen algunes nacionalitats. F: Quan estàvem als Balcans ens vam separar en minigrups i vam fer autoestop, des de Zagreb, Croàcia, fins a Sofia, Bulgària. Durant 5 dies vam estar viatjant en autoestop, sense el bus. I aquesta és una altra de les maneres d’investigar. El nostre objectiu és no anar a hotels. Sinó parar en un lloc i preguntar a la gent si ens poden acollir a casa seva. I així poder connectar-nos amb les persones.
Conduíeu vosaltres l’autobús?
D: Vam seleccionar a dos conductors de la classe, que van haver d’estudiar pel carnet de conduir autobusos, jo vaig ser un d’ells. Com que no podia conduir a Europa, uns professors de l’escola, que sí que podien, van conduir fins a Turquia.
Algú de vosaltres tenia coneixements de mecànica?
D: Jo vaig estudiar enginyeria de l’aeronavegació, i també vaig haver d’estudiar la mecànica de l’autobús. Una altra de les meves companyes també va haver d’estudiar més o menys la mateixa mecànica: els frens, el motor… i ho anàvem comentant. I la professora que tenia més experiència també ens ajudava a entendre el funcionament. F: Quan estavem a Croàcia vam tenir un problema amb l’autobús. Com que som un equip, vam anar tots junts al taller mecànic per aprendre tots plegats a tenir cura del bus i a identificar què s’havia espatllat.
Després de l’aprenentatge en ruta, en quin punt us trobeu?
D: Ara justament després d’aquests 4 mesos de viatge tenim 2 mesos on fem el que s’anomena “Bringing to the public”. Les assignatures que ara estem estudiant són tècniques de comunicació. Avui, per exemple, hem anat a l’escola de La Salle, de Premià de Mar, i hem estat fent presentacions, jocs relacionats amb els prejudicis i l’educació, perquè reflexionessin i donessin la seva opció. Aquí és on hem d’aprendre a comunicar-nos i a escoltar com es connecten les altres persones i involucrar-les en el procés.
I com ha anat la sessió?
T: Estem aprenent a comunicar-nos. La comunicació no és només la paraula, és també el gest, el llenguatge corporal… ha anat molt bé. La nostra tasca és acceptar totes les opinions i aprendre a veure les coses des de diferents perspectives. D: Intentem no fer una presentació on estem parlant tota l’estona, sinó que siguin ells i elles els i les protagonistes de les activitats que els portem. Generem debats, i fem de mediadors/es. Amb els nens, escoltant-los de vegades vèiem que els faltava motivació per l’estudi, hi havia pressió per les notes. Vam plantejar la següent frase: “Sento que les notes representen el meu aprenentatge”. Si tu estaves d’acord, feies un pas cap endavant. Si no, mantenies la posició. Molts nens i nenes estaven d’acord amb aquesta frase. F: A l’institut d’un poble de Grècia també ens van explicar l’enorme pressió que senten els estudiants per passar l’examen de la selectivitat d’allà per després accedir a la universitat. Et fa plantejar si el sistema educatiu està plantejat perquè els estudiants adquireixin coneixements o només per les notes. T: M’agradaria parlar també de les persones en situació de refugi. Duia a terme una investigació amb un grup de refugiats a Izmir, a Turquia. Pots sentir sobre històries de refugiats, és clar, però quan veus amb els teus ulls la dura condició de vida d’aquestes persones és quan t’adones del nostre privilegi com a ciutadans europeus, quan travessem les fronteres. Els infants que vaig veure al camp no anaven a l’escola, no tenien aigua, i lluitaven per aconseguir menjar. Una realitat completament diferent dels infants que hem vist aquí a Europa.
Com va néixer DNS?
D: Va començar l’any 1971 on un grup de 8 amics van agafar una caravana i se’n van anar a viatjar pel món. Quan van retornar es van adonar que tot continuava igual al seu voltant, però alguna cosa havia succeït al seu interior, ja no podien veure les coses de la mateixa manera. Aleshores t’entra ràbia, impotència, que es pot fer servir per crear diferents maneres d’educació o per fer arribar aquest coneixement a altres persones i així, crear una xarxa de solidaritat. L’esperit crític és quelcom que es promou molt en aquests estudis. Des del 1971 fins ara cada any hi ha hagut diferents generacions passant per aquests cursos. Nosaltres formem part de l’equip 21 (vam començar el 2021) i les persones del grup sempre som les mateixes.
És molt car estudiar aquesta carrera?
D: La carrera, per poder començar, té un cost de 10.000€. Pots anar-hi un any abans i fer el que s’anomena “saving up”. Des de l’escola t’ajuden a trobar una feina per poder-te finançar la carrera, que és el que vaig fer jo. Ara hem fet el viatge de 4 mesos, en tenim 2 mesos de portar-ho al públic i a continuació tenim 3 mesos més de “saving up”. Així, dins de la mateixa educació hi ha períodes en què treballes per finançar-te l’any següent.
D’on sou, les 12 persones que formeu part de l’equip 21?
D: D’Itàlia, Lituània, Hongria, Romania i Alemanya, França, Croàcia, de Xile, amb nacionalitat Espanyola, i jo d’aquí. Tenim entre 18 i 27 anys. La qüestió amb l’edat, quan estàs en l’equip, és quelcom que desapareix. El que valorem els uns dels altres són les fortaleses, les debilitats, el fet de cooperar.
Pràctiques TLN a Portugal: el testimoni de l’Alicia
Hola…o com diria en portuguès Olà!
Em dic Alicia, sóc una noia de Pineda de Mar. Fa uns mesos vaig tornar del projecte de Pràctiques TLN amb la Fundació Catalunya Voluntària. Es tracta de viure 3 mesos a un país estranger (en el meu cas, a un poblet al nord de Portugal, Amarante) on t’hi busquen un lloc de feina per estar-hi de pràctiques.
Generalment, el projecte està enfocat a joves que hagin acabat algun tipus de formació (Grau universitari, cicle formatiu, etc.) i vulguin fer un salt al món laboral.
El millor; que no hi vas tota sola! Aquest any vam marxar un grup de 6 joves de tota Catalunya, vam realitzar sessions interculturals, vàries xerrades i un curs d’anglès online (ja que la pandèmia ens va enxampar de ple) tots junts. Un cop allà, ens esperaven els tutors i voluntaris de la “Casa da Juventude Amarante” i “Aventura Marão Clube”, dels quals només puc dir coses boniques i agrair-los tot el que van fer per nosaltres. Gràcies a ells vam aprendre portuguès i vam realitzar activitats de kayaking i excursions.
En el meu cas, vaig finalitzar el Grau de Fisioteràpia i vaig treballar com a Fisioterapeuta a una residència de gent gran al mateix poble d’Amarante. Imagineu-vos… quasi amb 0 coneixements de portuguès i intentant parlar amb els pacients… la veritat que les dues primeres setmanes van ser un xoc i cada dia era un repte.
El millor, que quan tornava de la feina tenia als meus companys/es, i als voluntaris/es de l’organització amb els quals vaig fer molta amistat. Cada tarda, cada àpat i cada cap de setmana senties com si estiguessis de colònies. Vam poder visitar Porto, Lisboa, Guimaraes, Vilareal i altres pobles gràcies al fet que no hi havia restriccions per a viatjar dins de Portugal.
Pel que fan els diners, ho teníem tot finançat pel SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya): vols, PCRs, allotjament, diners de butxaca. Vam dormir els 3 mesos als allotjaments de l’organització d’acollida i els àpats els fèiem a la pròpia “Casa da Juventude” a la qual feien un bufet vegetarià boníssim!
En tot moment tant l’organització d’enviament (Fundació Catalunya Voluntària) com la d’acollida (Aventura Marão Clube/Casa da Juventude Amarante) ens van fer sentir recolzats i segurs en aquests mesos tan inestables degut a la COVID-19, fèiem tutories i reunions sovint per resoldre dubtes o situacions que poguessin donar-se, i aprofitar l’experiència al màxim.
En resum, la meva estada va ser; sortir de la zona de confort a la feina, guanyar confiança en els meus coneixements i en mi mateixa, i créixer personalment amb l’experiència de conèixer gent nova d’arreu del món en un ambient súper afavoridor. Ara m’hi sento més segura per a treballar i m’emporto un munt de records amb gent increïble!
Espero que el meu testimoni us animi a marxar si encara us ho penseu!! No dubteu en informar-vos, preguntar a les associacions i enviar mails fins a trobar alguna experiència que us motivi. És el moment de fer-ho!
La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya
Desembre 2013
Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.
“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”
Marta Sanvicente
“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”
“La mobilitat et canvia la vida”, per Albert Tarragó.
Helpx amb 18 anys, el meu primer voluntariat fora de casa a Reading (Anglaterra) cuidant a l’entranyable Jackie. 2013
Quan tenia 18 anys em vaig quedar fascinat en veure que el meu cosí realitzava la volta al món com a motxiller. Vaig tenir clar que jo també volia recórrer món i aquell mateix estiu vaig anar a fer un voluntariat al sud de França i un altre a Reading, Anglaterra amb Helpx.
Ràpidament em vaig adonar de la gran quantitat d’oportunitats que tenim els joves al nostre abast per poder estudiar o treballar fora.
Quan estava a tercer de carrera, Publicitat i RRPP a la URV, no m’ho vaig pensar ni un minut la decisió de marxar d’Erasmus. Al final la típica frase: “L’Erasmus és una de les millors experiències que pots tenir a la vida” era veritat. El meu Erasmus a Lisboa va suposar un creixement personal i professional molt gran. Va ser tota una aventura vital on vaig poder fer amics de tot el món i amb els que encara mantinc una gran amistat, vaig descobrir un país i una cultura meravellosa, un sistema educatiu innovador… Molts aprenentatges que adquirim al programa europeu es poden resumir a la perfecció quan preguntes a una persona si ha fet Erasmus i respon amb un somriure infinit.
La meva relació amb Lisboa no acaba aquí, ja que dos anys després vaig tornar per sumar-me al programa TLN Mobilicat, on 10 joves sense feina somiàvem amb Portugal per fer un salt laboral que ens ajudes a sortir de l’atur. Vaig estar durant quatre mesos fent pràctiques a Renovar a Mouraria que és una associació que lluita per la integració de totes les cultures de barri: proporcionant classes de portuguès als immigrants, fent suport escolar als nens i nenes, amb una batucada, assessorament legal, oferta cultural… Va ser un autèntic plaer poder treballar a Renovar difonent i sumant en tot el que fa l’associació. Vaig gestionar les xarxes socials, donar suport l’estratègia comunicativa, ajudar a la coordinació d’esdeveniments i donar suport en altres projectes…
Erasmus a Lisboa del meu Grau en Publicitat i RRPP a l’Escola de Comunicação Social de Lisboa. 2016
Grup TLN 2018 a Lisboa de Nexes.
A partir d’aquí vaig sentir quin camí volia emprendre professionalment, però no tenia molt clar a què exactament. Amb el pas el temps vaig anar descobrint conceptes com la transformació social, el voluntariat, la cooperació, etc. Paraules que dibuixaven el meu camí i m’han acompanyat aquests últims estius amb un casal d’infants al sud del Marroc, a un camp de refugiats al nord de Grècia (Tessaloniki) i al sud del Senegal (Casamance) ajudant a una ONG (Diandé Africa) que treballa per potenciar l’educació dels infants, la creació d’oportunitats laborals per la dona per al desenvolupament de la comunitat.
8 anys després tinc la gran sort de poder treballar dins del Tercer Sector i estudiar el segon any del Màster de Globalització, Desenvolupament i Cooperació a la UB. A més puc transmetre la passió per la mobilitat internacional amb els tallers que imparteixo gràcies a Nexes. Una petita llavor perquè més endavant la mobilitat internacional, d’estudis, voluntariat o laboral, sigui un punt d’inflexió i evolució en tots els sentits.
Sri Lanka – Seminar Erasmus + sobre educació no formal i DDHH organitzat per SCI Sri Lanka. 2019
Coordinació del camp de treball de la FESC (Fira de l’Economia Social i Solidària) 2018.
La Marta i la Marina relaten la seva experiència amb la “Beca Irlanda”
Marta Roca Brugués i Marina Nin Abdoulina A dia 20 d’abril del 2020.
Ep, bones a tots i a totes! Som la Marta Roca i la Marina Nin, dues exestudiants de l’INS Pere Ribot de Vilassar de Mar que vam tenir la sort de rebre l’anomenada “Beca Irlanda” concedida per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Gràcies a aquesta, se’ns va donar l’oportunitat de conèixer la ciutat irlandesa d’Arklow, on vam conviure durant tres setmanes (del 3 al 24 de juliol).
Cadascuna, per separat, es va immergir en els costums i hàbits d’una família autòctona, amb la finalitat de practicar la llengua i compartir cultures. Per donar una mica d’ordre als nostres dies, teníem organitzades diferents activitats que compartíem amb altres estudiants internacionals que gaudien del mateix programa.
Destinàvem els matins a l’aprenentatge de la llengua anglesa de manera dinàmica, aplicant els nostres coneixements per a l’elaboració de projectes grupals i activitats interdisciplinàries. Les tardes estaven adreçades a la preparació de tallers, visites lúdiques, activitats culturals i esportives, entre elles, paddle surf, beach games… A diferència, els caps de setmana podíem gaudir de la capital, Dublín, i el seu entorn, a més d’un munt d’activitats que organitzàvem pel nostre propi compte.
I és que, a més de tot l’aprenentatge que adquiríem durant el programa, a poc a poc ens adonarem que juntes i amb la nostra il·lusió per conèixer, vam guanyar grans habilitats d’autonomia i organització, per poder omplir el temps lliure i aprofitar el màxim de l’experiència.
Una de les coses més boniques de marxar fora són les noves amistats que es creen. El destí ens va portar a conèixer gent meravellosa, amb la qual vam compartir noves vivències. Vam formar en tan sols 21 dies una família de joves; 3 noies de Màlaga, 5 maresmencs i 2 milanesos, amb els quals vam retrobar-nos mesos més tard arreu del món (Màlaga, Milà i Vilassar).
L’estada ens va permetre conèixer la banda més cosmopolita, multicultural i juvenil de Dublín, una ciutat que no deixa indiferent a ningú. És per aquest motiu, que encoratgem a tots aquells maresmencs/es a embarcar-se en una aventura d’aquestes tipus!
Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.
Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.
Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?
Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.
David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.
En què consisteix Peaceline?
David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.
Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.
Com us vau assabentar de l’oportunitat?
David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.
Teníeu informació de les altres rutes?
Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.
Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?
David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista
Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.
David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.
Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?
David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.
Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.
Qui hi pot particpar?
Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.
El programa està subvencionat?
Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.
Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?
Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.
L’Anna Alfaro, d’Alella, ens explica el seu viatge a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Japó i França
Hola a tothom!
Em dic Anna i el setembre passat vaig decidir marxar sola, amb bitllet només d’anada, cap a Indonèsia. La cosa no va acabar aquí, després d’Indonèsia, vaig anar a Malàisia, Tailàndia, Japó i finalment França, des d’on vaig tornar a Alella, el meu poble, just per Nadal. Més enllà del viatge, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que em van aparèixer al voltant de viatjar sola i que penso són igual o més importants que la pròpia ruta.
És per això que us trobareu aquestes dues parts en el text, podent escollir la que us vingui més de gust. Dit això, espero que gaudiu de la meva petita història en aquests dies de confinament!
Indonèsia
El setembre de 2019 vaig marxar de Barcelona amb la meva motxilla de 9 kg rumb a Singapur i, després d’unes quantes hores d’avió, arribava al país i a un dels aeroports més espectaculars que he vist mai, amb un bosc i una cascada dins seu. Tenia força hores fins agafar el següent avió així que vaig agafar un tiquet de transport d’un dia i vaig anar a visitar una mica la ciutat. Cap a la tarda m’enlairava rumb a Sumatra, en concret Medan, la seva capital, la ciutat més densa i frenètica que em vaig trobar en tot el viatge sens dubte. Em va rebre un paisatge emboirat pel fum dels més de 380 incendis provocats que cremaven zona selvàtica en aquell moment a causa de les plantacions de palma (entre altres) i vaig començar a entrar en contacte amb la realitat del país. D’allà vaig anar a Bukit Lawang, un poble que es troba a uns 100km de Medan per recórrer el Parc Nacional Gunung Leuser i poder observar orangutans a la selva.
Aquesta espècie en perill d’extinció només es troba a Sumatra i Borneo així que és un oportunitat que no heu de perdre si hi aneu! A més d’orangutans, a la selva veus molts tipus d’ocells, formigues gegants, camaleons i una llarga llista d’animals. De Bukit Lawang vaig passar dos dies a Tangkahan, un poblet al costat del riu on hi arribes per un pont penjat molt espectacular. A prop d’allà tenen un mal anomenat “santuari d’elefants” on hi van molts turistes a l’any. Jo no hi vaig anar. Penso que viatjar també implica prendre decisions amb responsabilitat i recomano molt que us informeu abans de consumir una activitat així si esteu de viatge, ja que la majoria de llocs no tenen en compte el benestar de l’animal.
vos dels llocs que sí que promouen un turisme responsable i que podeu visitar tranquil·lament sense contribuir a maltractament animal.
La següent parada va ser Java i allà vaig visitar Yogyakarta, una ciutat molt moguda i plena de temples, com el de Borobudur, el temple budista més gran del món. Va donar la casualitat que a Medan em vaig trobar una noia alemanya que també viatjava sola i que agafava el mateix vol que jo cap a Java, així que vam decidir compartir trajecte i arribar juntes a la ciutat. Allà vam estar en contacte i vam fer força coses: vam visitar el Kraton (la residència del Sultà), el Taman Sari o palau d’aigua, vam veure un espectacle de dansa tradicional indonèsia i vam provar uns dolços boníssim, els “Bakpia”.
De Java vaig anar a l’illa de Flores. Allà hi ha un ambient molt més relaxat i mariner, unes postes de sol precioses a la platja i un aire més net. Em vaig allotjar a Labuhan Bajo on tenen un mercat de peix i un centre ple d’activitat. Des d’allà, vaig poder visitar el Parc Nacional de Komodo, famós per tenir els llargandaixos més grans del món, els dragons de Komodo. Al Parc tan sols hi pots arribar en vaixell i hi ha mil empreses dedicades a organitzar aquestes excursions, d’un o més dies. La visita generalment inclou la parada a l’illa de Komodo, la famosa “pink beach”, altres platges paradisíaques de sorra blanca i aigua cristal·lina, etc. Allà em vaig trobar amb un grup de viatgers madrilenys i vam compartir dels dies més bonics que recordo. Vam veure dofins, vam fer un snorkel impressionant amb tot tipus de peixos, tortugues, corall… vam nedar amb unes mantes enormes i vam veure una cria de dragó de Komodo en llibertat, tot un espectacle visual!
De Flores vaig anar a Bali i allà vaig visitar Amed, Jimbaran i Ubud, on vaig passar els últims dies de viatge a Indonèsia. Bali és el més turístic i no per això dolent, simplement l’ambient és diferent. A Amed vaig anar a veure plantacions de Salak, una fruita que té un gust molt peculiar i vaig veure sortir el sol des d’una muntanya acompanyada dels mantres budistes que despertaven la zona. A Ubud vaig visitar el Monkey Forest, on vaig coincidir amb una celebració hinduista en honor als animals i vaig fer una excursió en bicicleta resseguint les plantacions d’arròs. Amb tot quasi havia passat un mes i se m’acabava el visat, així que vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a Malàisia.
Malàisia
Kuala Lumpur (Malàisia) és una capital força moderna dins del sud-est asiàtic, ben comunicada i amb moltes cultures convivint en un mateix lloc. La meva idea era passar-hi una setmana i després anar a Cambodja, però finalment m’hi vaig estar quasi un mes!
Tot just vaig arribar a l’alberg, ubicat en un gratacel altíssim, vaig conèixer un grup de nois i noies que residien allà de manera indefinida i amb els què vaig congeniar moltíssim. Van ser de les millors setmanes de viatge a nivell personal i tots ells van ser el motiu pel qual canviés els meus plans d’anar a Cambodja. Va ser un moment de parar, de baixar ritme i gaudir de noves amistats, cultures i religions. Eren nois i noies d’Iran, Irak, Palestina, Marroc i Malàisia i vam fer molta pinya tots plegats. Sopàvem i dinàvem junts, compartíem la cultura dels nostres països (fins i tot vam celebrar la castanyada!), teníem converses de política, de com vèiem el món i de com el vivíem, també de les oportunitats i il·lusions de cadascú. Va ser una lliçó veure com molts d’ells estaven completament condicionats per la realitat social i política del seu país i la diferència d’opcions que teníem els uns dels altres.
De Kuala Lumpur vaig visitar poc pel temps que vaig estar. Simplement vaig fer el que sentia en aquell moment i, ara que ja he acabat el viatge, és amb el que em quedo. Us recomano les Batu Caves, unes coves precedides per moltes escales de colors diferents que alberga un dels santuaris hinduistes més famosos amb una estàtua gegant color or. També la mesquita de Kuala Lumpur, les Torres Petronas i els seus jardins.
Marxar de Kuala Lumpur i deixar tota aquella colla d’amistats enrere va costar, però m’esperava una amiga a Bangkok. Crec que és de les coses més boniques de viatjar, les persones que et vas trobant i que comparteixes experiències, dies intensos i que després deixes enrere per obrir- te a noves coses. Costa acomiadar-se, perquè el vincle que estableixes quan ets lluny és més intens, però val la pena. Així que un divendres a les sis del matí enfilava carretera per anar a l’aeroport i arribar a la següent destinació: Bangkok.
Tailàndia
Tailàndia va ser el moment compartit del meu viatge. Una de les meves millors amigues, sabent que estava viatjant, em va venir a veure i vam quedar a la capital tailandesa per començar una ruta que duraria uns 11 dies.
Allà vam visitar la capital del país i vam aprofitar per fer una excursió a Ayutthaya i els seus temples, el mercat que es troba a les vies del tren i el mercat flotant. I, per suposat, per tastar el famós Pad Thai, boníssim! Uns dies més tard agafàvem un bus nocturn que ens portaria a la zona nord del país i vam visitar Chiang Mai on vam coincidir amb la celebració budista del Loy Krathong o festival de llums, moment en què encenen molts fanalets i els enlairen amunt al cel a la vegada que es fan ofrenes al riu.
A Chiang Rai, vam visitar el temple blanc i vam fer una excursió en vaixell pel triangle d’or, punt del riu Mekong on conflueixen les fronteres de
Tailàndia, Myanmar i Laos. Després d’uns dies de ruta, vam tornar a agafar un bus nocturn que ens va portar a Bangkok i allà vam passar els últims dies juntes a Tailàndia, on un dissabte de matinada ens separàvem per ella tornar a casa i jo seguir el meu viatge.
Japó
Japó era un somni, una aventura llunyana i bastant idealitzada tot i que, en el fons, no tenia una idea massa concreta del que em trobaria. La realitat va superar tota expectativa possible. Japó es mereixeria un capítol sencer per ell sol. Vaig arribar a mitjans de novembre, deixant enrere un llarg estiu i la calor per prendre contacte amb un fred que anava agafant força dia rere dia. També vaig canviar d’escenari i de societat de manera radical: gent fent cua a les portes del metro, respectant religiosament tots els semàfors en vermell, una netedat als carrers difícil de superar i una sensació de seguretat molt alta. La veritat és que això últim ho vaig agrair molt. Japó és dels pocs llocs on no has de patir en aquest sentit. Òbviament hi ha de tot com a tot arreu, però és l’únic país on vaig anar tranquil·lament pel carrer a passejar de nit, sense por i amb la seguretat que no em passaria res. A més, la gent sempre està disposada a ajudar i encara que no sàpiguen anglès sempre troben la manera de donar-te un cop de mà, amb el traductor del mòbil o acompanyant-te ells mateixos on faci falta.
Vaig tenir la gran sort d’arribar en plena època del “Momiji”, quan les fulles dels arbres canvien a colors tardorencs com el vermell, el taronja o el groc i us puc assegurar que poques vegades he vist paisatges tan preciosos com aquells. A Japó vaig estar 21 dies en total, dels quals 14 vaig estar en ruta amb tren i la resta de dies vaig estar a Tokyo, visitant la ciutat i gaudint al màxim de tot el que ofereix. Em va anar molt bé visitar la pàgina web de japonismo.com, on podeu trobar tot el que necessiteu per organitzar un viatge a Japó: des de rutes fins a activitats, gastronomia, museus, etc. A Japó el transport és molt car, això sí, tenen de les millors xarxes de tren del món. Per aquest motiu existeix el JRPass, un bitllet per a turistes que et permet moure’t il·limitadament durant set, catorze o vint-i-un dies en tren pel país. És car, però la inversió val molt la pena i t’estalvies molts diners. Pel que fa a l’allotjament sempre vaig anar a albergs, sent el més car a Takayama (vint euros una nit) i el més barat a Tòquio (deu la nit). Els albergs a Japó tenen molta qualitat i atenció, molt en línia del país en general i són molt bona opció per estalviar diners en allotjament. A més, tens molts supermercats on pots menjar molt bé per pocs iens.
Per mi Japó va ser molt especial. Té una barreja de tradició, paisatge, gastronomia, boscos plens de molsa, ponts vermells, temples espectaculars i una societat molt avançada que el fa màgic. De fet, vaig marxar d’allà amb la idea de tornar, més d’hora que tard.
França
Amb tot plegat ja era desembre i vaig decidir que era moment de tornar cap a casa. M’hagués quedat a Japó més temps, era un país que m’havia atrapat, però vaig valorar que per mi era important passar les festes a casa amb la meva família. A més, el meu germà es doctorava la setmana abans de Nadal i els meus pares anaven a veure’l a França, on ell resideix, així que vaig comprar un bitllet de tornada cap a França sense dir-los res i els vaig fer una sorpresa allà. Després d’uns dies en família per la bretanya francesa posava punt i final a un viatge de tres mesos i tornava cap al Maresme lliure i tropical!
El temps i la destinació
“Quan temps te’n hi vas?” Aquesta pregunta es va repetir i repetir abans de marxar i sempre la responia igual: “de moment me’n vaig un mes, després ja veurem, potser torno o potser allargo!”. Jo sabia que m’hi estaria més temps, però en el moment vaig prioritzar viure el viatge sense pressió. La gent sempre opinarà sobre la durada, els semblarà poc o molt temps i no es tallaran a donar-te la seva opinió. Per mi el més important és que per tu sigui una experiència enriquidora i això es pot donar en un viatge de tres setmanes o de tres mesos. El més important és que facis allò que sents i no el que els altres esperen i això passa per ser lliure a decidir quan vols posar punt i final al teu viatge, independentment del que els altres puguin dir. Recorda que ets tu qui agafaràs l’avió i que és el teu camí. A mi em va servir per no posar cap mena d’expectativa sobre el temps que estaria fora i per sentir-me més lliure. Això també serveix per la destinació, no cal anar a l’altra punta del món perquè sigui un súper viatge. Hi ha una certa estètica en el món viatger que sembla que si no estàs ben lluny no acaba de tenir mèrit o que no acaba de ser un viatge “gros”. Em sembla una veritable tonteria. Te’n pots anar a fer una ruta de castells per Escòcia i viure’l com el viatge de la teva vida, tot depèn dels teus interessos i el teu moment. Tal com ho veig jo, això és el més important.
Marxar sola
“Per què te’n vas sola? No et fa por? Jo no ho faria mai!”. Aquesta frase me la van dir i repetir. Sovint em preguntava per què hi havia persones que no podien concebre d’entrada que jo era la que estava decidint marxar sola. No és que no hagués trobat companya de viatge, ni que les coses haguessin anat així, simplement era que jo volia fer-lo sola. Sense més. Per mi era una oportunitat de conèixer-me en situacions i escenaris diferents, agafar distància i perspectiva i obrir-me a noves realitats. Què millor que fer-ho amb tu mateixa? Al final, ets amb la primera i la última persona que hi pots comptar. Per mi era el meu moment, segurament uns anys abans no ho hagués fet, però ara em sentia amb les ganes i l’energia. I sí, tens pors, només faltaria! Sobretot quan encara estàs a casa i tota la història de marxar corre pel teu cap sense fre. Però crec sincerament que les pors estan per afrontar-les i us asseguro que, un cop agafat l’avió i arribada a lloc, disminueixen considerablement.
Està també el fet de ser noia i anar sola. És una realitat que si viatges sola has de prendre certes precaucions. El masclisme no entén de fronteres i en alguns països per cultura i religió ho notes de manera accentuada. Jo no vaig tenir cap problema al llarg dels tres mesos que vaig estar fora, simplement intentava arribar a l’alberg abans que es fes fosc i informar-me bé sobre costums locals i religiosos d’allà on anava. També informava a les meves amigues i família d’on estava i si veia que algú o un lloc no feia bona pinta marxava. Una altra cosa important és no explicar que viatges sola ni que ets soltera allà on vas. En aquest sentit, és molt útil portar posat un anell com si estiguessis compromesa. A mi me’l va deixar una bona amiga i la veritat és que em va estalviar més d’una conversa incòmode, ja que hi ha països que el fet d’estar casada o tenir parella consolidada es veu com un límit de cara als homes.
La gestió emocional
Viatjar sola implica gestionar emocions, sentiments i mogudes vàries. No sempre hi haurà algú amb qui compartir i, si el tens, potser no entendrà la teva realitat. Jo recomano moltíssim portar una llibreta i un boli per escriure. Encara que no tinguis l’hàbit és una eina que t’ajuda en el moment i que, a més, després t’ajuda a connectar i reviure el viatge. Jo en portava dues, una que era el meu diari de viatge on anava escrivint la ruta i l’altre el meu diari emocional on escrivia com em sentia, reflexions que anava fent, etc. No pretengueu estar sempre felices i com si visquéssiu en un post d’Instagram, viatjar és una altra manera d’invertir la teva vida i, per tant, tindràs dies de tot. I està bé. Dóna’t temps i espai per sentir tot el que vingui, sempre podràs fer una videotrucada amb una bona amiga. També heu de tenir en compte que viatjar cansa! De veritat, hi haurà dies que voldreu parar en un lloc, dormir fins que el cos digui prou, menjar bé i no fer res! I això també és cuidar-se a més de molt necessari. Per últim, no subestimeu la tornada. A vegades costa aterrar mentalment i tornar a connectar amb la vida “normal” sense tenir la sensació que les coses que heu viscut s’escorren entre els dits. És normal tenir aquestes i altres sensacions, així que paciència, poc a poc anireu trobant la manera d’integrar totes les coses bones que heu cultivat al llarg del vostre viatge.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
