Kadijatu Dem Njie és de Pineda de Mar i als seus 27 anys manté uns ferms ideals que li fan lluitar des de totes les esferes per aconseguir millorar el món que ens envolta.

En aquesta entrevista que ha concedit al SIAD Maresme parlem de la seva feina i de les seves lluites.

Qui és la Kadijatu Dem Njie?

Sóc de Pineda de Mar, els meus pares són de Gàmbia, tinc 27 anys i sóc psicòloga.

A què et dediques?

Actualment estic treballant com a tècnica de prevenció de violències masclistes a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat.

Ens pots explicar breument en què consisteix el Programa?

Es tracta d’un programa impulsat per la Secretaria de Migracions i se centra en 3 línies de treball. La primera incorpora totes aquelles accions destinades a la prevenció i eradicació de les mutilacions genitals femenines. La segona se centra visibilitzar, prevenir i eradicar els matrimonis forçats a Catalunya. I la tercera intervé en totes aquelles formes de violència masclista que afectin les dones d’origen migrant de forma específica, com podrien ser les situacions d’assetjament i violència que viuen les treballadores de la llar internes, moltes d’elles migrants.

A nivell voluntari també ets molt activa, ens pots explicar quines activitats o activisme fas?

Sempre m’ha interessat el món social, dedicar el meu temps i energies a fer que el meu entorn sigui millor del que és i ajudar a la gent del meu voltant.

Pel que fa a la política, en els últims anys m’he interessat per les organitzacions polítiques formals i ara mateix formo part d’un grup anticapitalista que es diu Marx21 que forma part d’una xarxa internacional de grups que defensen les idees de la lluita socialista des de baix, la lluita de la gent de carrer i les lluites del dia a dia per una societat més justa i equitativa per a tothom.

D’altra banda sempre m’agrada conèixer iniciatives i projectes nous, però de forma més regular participo com a voluntària en diferents entitats, com SOS Racisme i el grup local d’Unitat Contra el Feixisme i Racisme de Pineda de Mar.

Com a dona racialitzada, el teu camí per aconseguir ser el que ets ha estat fàcil?

La gran majoria dels meus projectes personals estan estretament vinculats amb el món social i les lluites socials, sobretot aquelles directament relacionades amb la discriminació racial i de gènere. Opino que són propòsits que són difícils d’aconseguir en algunes ocasions ja que van en contra del mateix sistema racista i sexista que perpetua els diferents tipus d’opressions que vivim en el dia a dia.

El Maresme és un bon lloc per viure-hi?

Crec que el Maresme és un lloc excel·lent per viure-hi. Tenim el mar que ressegueix tots els pobles de la costa, i per l’altre diferents serres. En general, el Maresme està format per diferents municipis tranquils i amb encant. Al mateix temps està a prop de Barcelona, una de les grans ciutats de Catalunya i Espanya.

I ara ve la pregunta que fem a totes les entrevistades, com valores les fites aconseguides en l’àmbit de la igualtat de gènere?

Crec que en els últims anys s’han fet passes molt importants en direcció a la igualtat i equitat de gènere, sobretot pel que fa a la visibilitat del moviment feminista i les seves reivindicacions. (…) D’altra banda encara hi ha moltes arestes del moviment que s’han de polir. Tenir en compte que perquè realment sigui un moviment representatiu i que lluiti pels drets de totes les dones s’han d’incloure les experiències, coneixements i reivindicacions de les dones pobres, migrades, racialitzades, del col·lectiu LGTBI, amb diversitat funcional, etc.

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

x

Només vas escriure poesia? 

 

No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.

En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.