Nascuda a Barcelona l’any 1951. Viu actualment a Argentona. És metgessa especialista en Pediatria i dedicada a la salut i immigració. A més, fa de voluntària en l’Associació de Mediadors Interculturals del Maresme “Vine amb mi”. És escriptora de poesia i relats.
Desmesura. Quadern de Poemes Edicions Argentonines, 1990
Llibres col•lectius:
Cafè Turc i altres històries. Brau Edicions S L, 2002.
Pedra sobre pedra. Dietari d’una mediadora intercultural. Voliana Edicions, 2015
Piedras. Dietario de una mediadora intercultural (versión castellana). Laura Editora, 2016.
Veus sense refugi. Edició Males Herbes, 2017.
Pendent d’edició:
Vasiliki, les veus d’una guerra.
Pedra sobre perdra, dietari d’una mediadora intercultural.
Rashida. vull que em regui cada dia, com abans.
“Vaig saber que no gaire temps després, els seus anhels es van alçar lentament cap al cel, com el vapor del mar a l’estiu, i els núvols que els van recollir van viatjar cap al sud i es van desfer després sobre el seu riu, anunciant la seva tornada. El cert és que la Rashida no trigà a refer el camí cap al seu náhr, el seu riu, entre riallades i cançons, amb el cubell de roba a l’espatlla. I va compartir xafarderies i garrulades de dones, tot veient com les seves penes, que també hi eren, relliscaven amb el sabó i les plasenteries i s’esvaïen a l’aigua, escolant-se riu enllà, esmunyedisses. I potser va poder festejar la seva passió amb el seu home moltes nits d’estiu, estirats al ras sobre una estora, al terrat, banyats pels estels i interromputs tan sols, dolçament, per la invocació a les oracions del mulhaidin.”
De conformitat amb el Reglament (UE) 2016/679, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades i subsidiàriament en allò no regulat, el Reial Decret 1720/2007, de 21 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/199, de 13 de desembre de Protecció de Dades de Caràcter Personal, el CONSELL COMARCAL DEL MARESME informa als usuaris i usuàries sobre la seva política de protecció de dades: CLIQUEU AQUÍ
Manifesto que, després de llegir les condicions de la política de privacitat del Consell Comarcal del Maresme accepto que se m’enviï informació
18:30 Acte central a la Plaça Nova:
Encesa d’espelmes i encens
Presentació a càrrec d’Aina Gómez
Projecció audiovisulas “contra les violències masclistes”
Lectura del manifest. A càrrec de Queralt Mancho i l’Abril Mateu.
Performance contra la violència masclista a càrrec d’entitats i ciutadania.
Minut de silenci en record de les víctimes de la violència masclista.
20:30. Lectura del manifest contra la violència masclista a la Sala a càrrec de Nina González, Queralt Mancho i Abril Mateu.
Tot seguit: Teatre Y-X (o la fidelitat dels cignes negres) de Laia Alsina per abordar i desemmascarar la cultura heteropatriarcal de l’amor romàntic i el masclisme des d’una perspectiva política.
Nascuda a Terrassa (Vallès Occidental) i veïna de Premià de Mar des de 1996. És Llicenciada en Filologia Anglo-Germànica per la U.A.B i treballa de Responsable d’Exportació en una empresa industrial de Barcelona.
És autora de vàries novel·les, ha guanyat els premis: IV Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2012 amb NEGRA MEMÒRIA, XXXIV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre 2016 amb L’HOME DE DÉU, VII Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2012 amb ARITMÈTICA DEL CRIM, 2n. Premi en el Concurs de Teatre Breu de ‘La Violeta’ de Gràcia amb QUARTO DE REIXA.
EL SECRET DE LA GERMANDAT (Bubok 2009) – novel•la històrica d’intriga monàstica
Infografia interactiva editada en motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona. Recull les principals dades de les dones maresmenques i el mercat del treball
El Maresme és una comarca amb una elevada feminització de l’atur. Ja sigui per manca de feina o per iniciativa pròpia, moltes dones opten per l’autoocupació. Aquesta és la temàtica a l’entorn de la qual girarà el col·loqui que coorganitza el Consell Comarcal amb les entitats maresmenques Dones pel Futur i Mares Malabaristes.
Es farà en format online el dimarts 4 de maig a les 18:30h. Serà presentada per la consellera d’Equitat i Acció Social, Meritxell RomeroPinet. Intervindran Nievez Martínez Mañas, en representació de l’entitat Mares Malabaristes i Núria Viñas Llebot, en representació de Dones pel Futur. Hi participaran diferents dones emprenedores del Maresme
Després dels bons resultats assolits a l’anterior edició, el Consell Comarcal torna a programar el projecte “Fes créixer el teu projecte en Clau Femenina” amb l’objectiu de promoure la incorporació de les dones al món de l’empresa i ajudar-les a aconseguir l’éxit del seu negoci.
Aquest projecte s’adreça a dones que hagin muntat una activitat econòmica recentment o estiguin en una fase avançada de definició del negoci amb el pla d’empresa ja elaborat. A l’hora d’escollir les participants es valorarà la viabilitat del projecte, el seu potencial creixement i el foment de l’ocupació. També es tindrà en compte la motivació de la persona emprenedora.
Les participants rebran, durant 3 mesos, 40 hores de formació gratuïta i eines que les ajudaran a optimitzar el projecte, enfortir la marca personal i treure rendiment al talent femení desenvolupant la millor versió personal i professional.
Al llarg del programa -que s’iniciarà el mes d’octubre- es formarà a un grup de 15 dones emprenedores afavorint l’intercanvi d’informació, experiències i recursos, així com la col•laboració professional i empresarial.
En la selecció, es valorarà la viabilitat del projecte i la motivació personal de les dones que el lideren.
Les persones interessades han d’enviar aquest formulari d’inscripció:
Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.
Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.
Qui és Carme Rovira Ros?
Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar. Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.
Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.
Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?
Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.
L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.
Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès.
L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit.
Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no.
Vas escriure també novel·la?
Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.
El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.
A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res.
A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets.
A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva.
D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.
Què vas fer després de la tornada a Paris?
La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.
Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura.
L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”. Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.
Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?
Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes.
Com valores aquesta gran trajectòria teva?
La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar, però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres.
Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?
Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.
Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.