Nascuda a Mataró l’any 1963. Viu actualment a Sant Andreu de Llavaneres. És llicenciada en Filologia Romànica. Exerceix de professora a l’Institut Dosrius, municipi de Dosrius. És autora d’una novel·la: el antepasado del Norte. Anys enrere, havia rebut el premi Caldera de Bifosfat del col·legi de Valldemia per un conte curt.

• 
  

  El antepasado del Norte. Editorial Chiado, 2013.

  
  

“Mercedes, mientras veía como el sepulturero echaba paladas de tierra sobre el féretro hundido en una fosa que sería la última morada de Marta, contemplaba al que tenía que haber sido su suegro. Lo vio desesperado, desolado, solo. Comprendió en aquel momento que aquel hombre se había quedado sin familia en medio de una estúpida guerra y sin embargo tenía que seguir viviendo.”

Pensó que, tal vez ella no fuera tan desgraciada. Tenía a su madre que se preocupaba por ella, a su padre postizo que era un buen hombre y la quería, a sus hermanas que le exigían más esfuerzos de los que debieran y un trabajo cuya dueña la apreciaba, la valoraba y había tenido con ella una paciencia de santo.

Tras dar el pésame por última vez al viudo, salió del cementerio y se dirigió sola hacia su casa.  

Mercedes sabía que nunca olvidaría a Joaquim, pero la situación actual no permitía que nadie se columpiara en su dolor. Si las circunstancias del momento no se arreglaban pronto, se vivirían muchísimas tragedias más. Ojalá esto que había empezado no fuera una guerra larga. Mercedes deseó que no hubiera ninguna víctima más, que la contienda se acabara inmediatamente, que los dos bandos se pusieran de acuerdo y firmaran la paz mañana mismo. Lo deseó con todas sus fuerzas, con toda su rabia, mientras lloraba por última vez la muerte de Joaquim.

Sus deseos no se cumplieron.”

Raquel Gámez Serrano va néixer a Barcelona. És Graduada en Educació Social a la Universitat Oberta de Catalunya, Graduada en estudis immobiliaris i de la construcció per la Facultat d’Econòmiques de Barcelona i és Tècnica especialista en relacions públiques i administració. Va treballar vuit anys com a cap de vendes en una promotora immobiliària i quatre com a professora experta de la Generalitat de Catalunya en un programa de qualificació professional inicial. En l’actualitat treballa com a educadora social en diferents recursos. L’any 2012 publicà Los versos de Cira, l’any 2014 Els contes guerxats, l’any 2016 A la seva pell (Llibres del Delicte), novel·la finalista del Premi Tuber Melanosporum del Festival Morella Negra com la Trufa, el 2017 Els CIE o la il·legalitat institucional (Llibres del Delicte), i el 2018, No diguis res, novel·la per la qual va guanyar el certàmen València negra 2019. Des de fa tres anys també imparteix cursos d’escriptura creativa i és l’autora del blog EN CLAU DE NEGRE. 

• Los versos de Cira, 2012


• Els contes guerxats,  2014


• A la seva pell (Llibres del Delicte), 2016


• Els CIE o la il·legalitat institucional (Llibres del Delicte), 2017


• No diguis res, (Llibres del delicte), 2018

Fragment de A la seva pell:

“I si no et visiten, ets tu i la trena, tu i el talego, tu i la presó. Cap esperança en forma de notícia que empenyi les hores del dia a córrer més ràpid. Aquest és un dels llocs on la veritat de fora mor perquè neixi una mentida només entrar. Una mentida que em nega. Els murs empresonen o alliberen consciències segons on siguis dins o fora d’ells. Tot és present. Saps que demà i que tota la resta de dies seran semblants. Però que en sigui conscient no vol dir que no esperi res més. Quina edat tindré quan s’acabi el calvari? Cinquanta-cinc, cinquanta amb sort? Ja no tindré fills. Qui els voldrà tenir amb mi? M’han robat el dret. Què n’he de fer, de tota la vida que tinc entre les mans? Què n’he de fer, de la por i dels ulls de ximple que et deixen després d’haver-te violat l’esperit? I és tanta la desesperança que a de vegades penso que fins i tot és preferible la malaltia. La malaltia en general, com un remei contra la mort, perquè t’avisa, el prepara i fins i tot crea una pietat en la teva persona que ni la voldries, de tanta. Però jo sí que l’exigeixo, la pietat, i només veig els ulls de la jutgessa, inexorables, fugint dels meus perquè havia de sentenciar el que s’afigurava d’ella, perquè era tard i l’estaven esperant a casa, perquè va veure davant d’ella un perdedor i no estava disposada a jugar. Ulls rígids com venciments d’hipoteques innegociables. Jocs de paraules quan la partida de la vida te l’han guanyat.”