Vinculada al món del llibre des de fa molts anys, Emília Illamola Ganduxé ha anat forjant el seu camí com a escriptora a mesura que l’amor pel llibre va anar creixent, perfilant-se i mutant-se des del vessant laboral, llibretera, al vessant creatiu de l’escriptora.

El seu caminar com a treballadora va portar en sí un altre caminar que és el de la dona cap a la realització personal i la igualtat de drets en un món, aleshores, bastant masculí. Amb l’Emília Illamola, la paraula no pot ser sinó literària. Parlant de la seva relació amb les lletres ho fa escrivint amb el sentit ampli de la paraula. L’entrevista amb ella ha sigut un autèntic delit literari. Us convidem a gaudir-ho.

Primer de tot i com és de costum, ens agradaria que et presentessis als i les visitants de la nostra pàgina web.

Vaig néixer a Argentona l’any 1953 i he estat vinculada laboralment al món del llibre des del 1974, primer a la botiga de llibres Cap Gros, i el 1975, com a cofundadora de la llibreria Robafaves, de la qual em vaig desvincular el 2011. 

He publicat el llibre FRACCIONS de prosa poètica, (Viena Edicions 2012), i les novel·les JOC DE LLUNES, (Nova Casa Editorial 2014), UNA CERTA ONADA, (Quorum llibres 2015), i MÁS ALLÁ DEL CIELO AZUL, (Nova Casa Editorial, 2016), els quals he presentat en llibreries, biblioteques i entitats culturals.

Actualment, escric i col·laboro en diversos programes de Mataró Ràdio. I també, estic immersa en una campanya de micro-mecenatge perquè tinc la il·lusió de poder publicar ENCARA HI HA PAPALLONES AL JARDÍ, un recull de relats, per al qual demano suport. Només cal entrar a: http://quorumllibres.cat/project/encara-hi-ha-papallones-al-jardi i si va bé, seguir els passos per tal d’encarregar un exemplar. I si el 18 de desembre hem aconseguit arribar a 150 exemplars reservats, es podrà editar.

Com ha estat la teva experiència de llibretera? No era molt freqüent que les dones treballin en aquest sector, oi?

No, però en les llibreries que es van obrir a finals dels seixanta i primers dels setanta, va anar guanyant pes la presència de les dones, com en altres àmbits de la societat i el món laboral, una tendència que no ha fet més que augmentar des d’aleshores.

Puc dir que he sigut molt feliç en la meva vida laboral, treballant i lluitant, per fer créixer i a fiançar un projecte cultural i alhora comercial, -la llibreria Robafaves-, que va néixer d’un petit grup del que vaig entrar a formar part, els membres del qual vam optar, des de bon començament, pel model cooperatiu de treball associat. Doncs era el tipus d’organització que més s’assemblava al nostre funcionament intern, on s’escoltava i es respectava la opinió de tots els seus membres, per un igual.En aquells primers anys, sempre dèiem que si la llibreria no ens anava bé, obriríem un restaurant, sols pel plaer de poder continuar treballant en equip. 

I amb la mesura de l’ara, en aquesta mena de valoració personal, -que no deixa de ser certa encara que no del tot, degut a la distorsió que provoca el pas del temps-, recordo queem semblava que estàvem fentdel món un lloc millor. I també, que observava els inicis de la lluita de la dona per aprendre’n, però mai m’hi vaig involucrar directament.

Doncs al formar part d’un grup de treball cooperatiu, -integrat per una majoria d’homes-,estava més centrada en la consciència de ser treballadora, que en la de ser dona. Sense ni tant sols sospitar que eren vessants de la meva identitat, que podia compaginar.

Sovint, quan hi penso, em sembla que aleshores, hi havia moltes dones com jo, que a través del treball aspiràvem, o preteníem, arribar a la realització personal que anhelàvem. Enyoro aquells anys, encara que me n’adono,-vaig ser mare el 1978 i el 1980-, quemoltes vegades, m’havia de justificar. 

En quin sentit t’havies de justificar?

Doncs per atendre qüestions que actualment es tendeix a compartir, i que aleshores em semblaven intrínseques amb el fet de ser dona, tot i que m’havia guanyat un espai de treball propi des dels inicis, -un avantatge i alhora un inconvenient, doncs el vaig haver de complementar amb formació-, encara recordo que vaig viure la situació com una lluita íntima entre el deure i la obligació, la biologia i l’instint. 

I tinc present encara la frustració que em produïa no poder donar cap a tot amb la qualitat que jo m’exigia, del cent per cent. I el desengany que em provocaven les dificultats d’haver de combinar els canvis sobtats del rol mare-dona-treballadora quan es transformava en dona-mare-treballadora, que molt sovint quedava fixat en treballadora-mare-dona.

Perquè va ser llavors, quan me’n vaig adonar que necessitava mantenir aquell rol professional, que em proporcionava la feina. En un ambient eminentment masculí de treballcooperatiu, sí, dins del món del llibre, però aleshores, què més podia desitjar?

I vist així, ara, me n’adono que moltes de les coses importants de la meva vida les he anat aprenent sobre la marxa, com el ser mare i potser també, el ser dona. I veig que tinc molta sort, de poder continuar activa. 

De què ve aquesta vocació pel treball cooperatiu? Tenies experiències prèvies en el món associatiu per exemple?

Sí, durant la primera meitat dels anys setanta, en que tot semblava canviar molt de pressa i el món s’obria per a les dones, vaig participar en el grup l’Estruch, de teatre amateur, en el Centre Parroquial d’Argentona, i com a monitora, en el club d’esplai Els Cabirols del Llaç d’Amistat. També vaig formar partdel grup de gent que va fundar l’Associació de Veïns d’Argentona, i a finals de la dècada, entrant en els vuitanta, vaig col·laborar escrivint en la revista Llaç.

I potser, aquesta vocació de treball cooperatiu em va venir donat pel context en el qual ja em movia, en el que podiacompartir projectes de futur. Quan a través dels mitjans dels que disposàvem,intentàvem millorar la situació laboral, política i social. Encara que en cap d’aquests casos vaig tenir un paper rellevant, doncs era una integrant més d’un grup moltampli. 

Eres una cooperant informal abans de ser-ho formalment doncs!

És impactant el que deies sobre el descobriment de la teva condició de gènere, com a dona, in situ. És a dir, sense tenir consciència prèvia del que suposa ser mare, treballadora i dona, t’hi vas trobar. Sembla ser que les coses han canviat avui dia, però no tant. Com ho veus?

Em sembla que continua essent una qüestió personal el voler prendre’n consciència, encara que aquesta perspectiva ja no ésnova per aquelles dones de la meva generació, i les successives, que no s’ho han plantejat perquè han tingut la sort, -diguem-ho així-, de viure en un ambient en que no han patit o no han detectat, posem per desconeixement, la discriminació per raó de sexe.

Perquè si haig de ser sincera, és ara, quan mésnoto la discriminació que patim les dones. I em pregunto què no hem fet bé, o què hauríem pogut fer millor. I en aquest punt, aquella dona que havia sigut se m’escapa però alhora, es fon en l’ara, cosa que em fa veure com m’ha costat obrir camí i seguir. 

Perquè com a dona,m’han faltat referents, i encara me’n falten, doncs considero que els que tenim, són recents i contradictoris. I al final, després de segles de civilització, en el món professional, encara predominen els models masculins en els llocs clau. Potser perquè moltes dones, que en les darreres dècades hem assolit espais de poder, no hem trobat, o potser ni tan sols hem buscat, la manera de treballar amb un criteri personal, i hem seguit normes i rols establerts.

Doncs ens hem trobat amb dificultats afegides, com per exemple la manca d’espais propis, -pensats seguint estàndards, sense tenir en compte noves perspectives-,i ens ha faltat valentia per gratar, crear i desenvolupar models, ja que potser ni tan sols hem sigut conscients que ho havíem de fer, perquè podíem. I penso que si a hores d’ara no tenim prou visibilitat, és perquè encara no hem arribat fins al punt d’haver deixat unaempremta clara.

Per tant, reconec que tot i que m’hi vaig interessar, la defensa dels drets com a dona i com a treballadora no ha format part del meu rol fins ara, al final, quan ja he sobrepassat de llarg els cinquanta i he dedicat trenta-sis anys de la meva vida laboral a una empresa, en la que tot de munt plegat,havia deixat d’encaixar. I l’haver hagut d’entrar, i mantenir una posició reivindicativa, ha sigut una dura descoberta personal.

I a hores d’ara, en quines dificultats et trobes com a escriptora?

La principal és per l’edat, en la que l’evolució personal, concretament en les dones, sembla que es miri més amb lupa. I costa molt que t’escoltin i et valorin i que un editor inverteixi temps i diners, doncs és inferior el rendiment que en pot treure. I sovint, penso que tot gira sobre el mateix, com si només se’ns tingués en compte si hem assolit en l’excel·lència de les tasques tradicionals. I en aquest moment, en el que compta tant l’èxit, la posició social, els contactes, etc., és fins i tot més clar que abans, que cal trobar suport en organitzacions de base que funcionin, doncs la individualitat, per la qual m‘inclino, està molt penalitzada. 

Ja que la invisibilitat i falta de reconeixement es dóna molt més en nosaltres, les dones, que tot i ser lluitadores i actives des de sempre, hem viscut en un segon pla pel fet de tenir a les mans la responsabilitat de la cura de la família. Encara que d’ençà que hem entrar en el món laboral-professional massivament s’ha produït, de portes endins, un desequilibri de funcions a la llar, que alhora, ens ha donat visibilitat. I aquesta, penso, és una revolució que la societat encara està paint.

Perquè estem en un procés, -del que no reeixirem fins que no hàgim aconseguit equilibrar la sobrecarrega de tasques-, que repercuteix en el rol maternal-familiar, a l’haver afegit la pressió d’un treball a fora de casa, que en molts casos, ens dóna entitat. Doncs costa molt de mantenir el nivell que ens exigim, per respondre a la necessitat de ser i sentir-nos, més actores que espectadores.

I al cap dels anys, el que puc dir, és que no sé bé què, ni per què, ni com, he arribat a ser com i on sóc. Perquè en conjunt, veig la meva evolució personal i em sento molt agraïda. Encara que m’agradaria dir que m’he anat fent, però sé que no ha anat ben bé així, doncs molts elements exteriors hi han contribuït. 

Perquè escrius Emília?

Per la necessitat d’esbrinar el perquè de tot plegat, per altra banda impossible de saber. Així doncs, en el que escric, es troben reflectides, en part, moltes de les meves preocupacions: el créixer, l’avançar, el millorar, -des dels meus ulls de dona-, i l’equilibri que cal aconseguir per tal de conservar afectes clau, com l’amor i l’amistat.

A Fraccions i Joc de llunes es troba aquesta fusió de rols en mare-dona-treballadora, i el neguit d’haver-los de compartir, i a Una certa onada i Más allá del cielo azul, es fa evident la dificultat de trobar referents vàlids per poder avançar.

Sí, crec que escric d’una forma emocional, perquè em fa ser, sentir, iem dóna permanència, o això és el que em sembla. Doncs a mida que envelleixo, tinc la sensació que em vaig difuminant, i aquesta, és ara la meva lluita, el motiu pel qual escric.

Perquè em sembla que la societat, que sempre ha sigut competitiva, posa el llistó més alt per a les dones. I en aquest moment, en que molt del que s’havia guanyat s’està perdent, crec que estem més que mai, sota l’escrutini del què fem, del què somiem, del què desitgem, com si el sistema, sabés que exagerant la idealització dels rols, -sobretot joventut i bellesa, però també maternitat, família, etc.-, s’obrissin noves escletxes, en l’avenç imparable dels darrers anys.

Una última paraula.

Moltes gràcies Asmaa i al SIAD Maresme, per aquesta nova oportunitat d’explicar qui sóc i el que estic fent.

Entrevista feta per Asmaa Aouttah SIAD MARESME

Irene Santos Corral és una dona que ha fet del seu patiment una dinamo per dissenyar un nou horitzó de realització personal i d’activisme social a favor de les dones. Voluntària en diferents àmbits, fotògrafa i integradora social, la Irene ha iniciat al Maresme un projecte força innovador: la sensibilització en violència masclista a través de les xarxes socials.

Utilitza materials gràfics com enganxines, punts de llibre i fotografies. També fa exposicions i xerrades per aconseguir una major incidència en la mentalitat d´homes i dones envers la violència masclista i la igualtat.

Nascuda a Getxo, Biscaia, el juny de 1984, la Irene va arribar a Vilassar de Mar amb només 3 anys i en aquest municipi ha passat la major part de la seva vida. Tot i haver nascut en una època en la qual el feminisme ja portava 20 anys vigent i les dones s’estaven empoderant, va créixer en un ambient familiar masclista i hostil. De professió és integradora social i té estudis de fotografia.

Et vaig conèixer al SIAD i després d’un temps sense veure’t et vaig retrobar a facebook. Em va cridar l’atenció la quantitat de treball voluntari que fas en diferents àmbits. Ens ho pots explicar?

Vaig sentir des dels 21 anys un entusiasme especial envers el voluntariat. En aquesta mateixa època, vaig realitzar un viatge a Guatemala com a brigadista en una guerrilla. He estat també voluntària amb joves i nens amb discapacitats psíquiques. Porto gairebé quatre anys de voluntària a la Creu Roja en l’àmbit sanitari. He tingut diversos treballs com a dependenta, ajudant de cuina i treballadora familiar, però mai m’he sentit tan realitzada com quan vaig iniciar una nova etapa en la meva vida: la de l’activisme en contra de la violència masclista

Arrel de viure tres situacions de violència de gènere per part d’ex parelles, l’octubre del 2015 vaig decidir fer un projecte sobre la violència de gènere en el que volia mostrar a la societat la problemàtica des d’un punt de vista proper per tal de sensibilitzar la població i donar suport a joves i dones que pateixen aquesta situació. És en aquesta etapa, en la que he pogut complementar els meus estudis socials amb els fotogràfics i utilitzar-los pel benefici de la societat. He superat totes les adversitats gràcies a l´ajuda de la meva companya de només dos anys i mig, la meva estimada gossa. La Niu, com es diu la gossa en qüestió, em va ajudar a superar la depressió en la que he estat immersa aquests anys. En aquest procés lent de recuperació i apoderament, he pogut extreure força i comprensió vers les dones que pateixen violència masclista.

En què consisteix aquest projecte?

El projecte fotogràfic s’inicià a l’octubre del 2015 per donar resposta a l’augment de víctimes per violència masclista a l’Estat Espanyol. Així doncs, es va decidir crear una exposició fotogràfica i una pàgina d’Instagram i Facebook amb el nom de La chica de al lado. Pretén que joves i dones adquireixin una sèrie d’eines que les ajudin a detectar una relació de maltractament i així evitar que s’involucrin en unes relacions tòxiques de parella. 

L’exposició fotogràfica es composa d’un recull de 16 fotografies en blanc i negre. Vaig escollir muntar-les amb paspartús negres i blancs per mostrar la dualitat del cicle de violència. Les  fotografies que estan emmarcades en paspartú negre representen la foscor en la que es veu immersa la dona; la passivitat d’aquesta vers la situació per la por infringida per la seva parella maltractadora; el maltractament psicològic i la submissió. Les fotografies muntades amb paspartú blanc ens mostren una dona en el procés d’empoderament, en el qual es desenvolupa la seva autoestima i confiança. Adquireix la fortalesa necessària que li permet trencar amb la relació tòxica de parella, alliberar-se de les cadenes que la lligaven i refer la seva vida

Actualment, l´exposició està als locals del Consell Comarcal del Maresme on SIAD Maresme l’ha presentat en el marc del Dia Internacional de Violència de Gènere d´enguany. Però està a disposició de qualsevol entitat i/o servei que la vulgui acollir-li al seu municipi 

A part de les fotos, també has elaborat un altre tipus de material gràfic amb el mateix objectiu

Sí, he fet punts de llibre, enganxines i cartells que distribueixo a entitats i persones. O els penjo jo mateixa en establiments. Per exemple, de les enganxines, n´he fet una que es diu “el masclisme, llençar aquí” amb una de les fotos de l’exposició i l’enganxo als contenidors de brossa.

 I què publiques en la pàgina la chica de al lado?

Hi publico articles, notícies, estadístiques i opinions personals. També anuncio el nou material que hagi elaborat per a qui vulgui adquirir-lo de manera gratuïta

Suposo que és un treball que necessita molta dedicació i recursos econòmics també, oi?

Sí, de moment tot ho faig de la meva butxaca, a l’espera de rebre ajuda d’algun servei i/o entitat. Però jo segueixo fent el que puc. Hi ha tanta feina per fer que no vull esperar a tenir suport. Quan se m’acaben els recursos econòmics faig sensibilització d´una altra manera.

Participo en xerrades i trobades amb el meu tetimoni com a dona maltractada per ajudar altres dones a creure que superar aquesta xacra a nivell personal és possible. També intento ser molt activa a les xarxes, etc.

Què significa, per tu, ser dona en la nostra societat?

Ser dona, no és gens fàcil en quan a les possibilitats laborals, els sous reduïts, la conciliació de la feina amb la família, el reconeixement professional i el tracte rebut en aquest àmbit i fora. Les dones ens enfrontem a molts prejudicis que hem d’anar enderrocant mica en mica amb el nostre esforç diari. Tot i que la legislació afirma que hi ha igualtat entre els homes i dones, la realitat està molt lluny de l´ideal. Aquesta situació és la que estic intentant donar a conèixer i canviar amb el moviment feminista i a través de les xarxes socials i manifestacions. Tot i que els serveis que tenim al nostre abast són amplis i especialitzats, de vegades no comptem amb el tacte i tracte humà amb el que hauríem de ser ateses. Encara s’ha de treballar per enderrocar el patriarcat i aquesta és una tasca de tots i totes. 

Entrevista feta per Asmaa Aouattah. Tècnica d´Igualtat del SIAD Maresme

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

“Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m’inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m’ha deixat mai repetir la història del dia anterior”

D’un moment d’nitimitat mare-filla va néixer una escriptora que combina diferents gèneres literaris en els seus relats. Uns relats que parlen de les petites-grans coses.

Descobrim avui al racó Visibilitza´t la Susanna Tortosa Tudela del Masnou.

Qui és Susanna Tortosa i Tudela?

Vaig néixer a Barcelona el 6 d´abril de 1969 i actualment resideixo al Masnou. Sóc escriptora i tècnica administrativa.
Treballo a Catalana Occident des de fa vint-i-cinc anys. He passat per diferents tasques: vaig començar en el departament d´informàtica, després vaig estar com a tècnic d´organització i actualment treballo per al centre com a administratiu comptable.

Quan vas descobrir la passió per l´escriptura?

Sempre he estat aficionada a la lectura i una cosa porta a l´altra, però sobretot va ser gràcies a les meves filles que la imaginació se´m va despertar de cop. Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m´inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m´ha deixat mai repetir la història del dia anterior. Més endavant vaig ser valenta i vaig posar per escrit alguna d´aquestes històries creant contes personalitzats per a les criatures. Un bon dia em vaig atrevir a escriure una història per a adults, la vaig donar a llegir amb molta por, però resulta que va agradar i em vaig engrescar encara més. Vaig escriure altres relats i em vaig apuntar a un taller d´escriptura que em va donar eines i seguretat per continuar endavant i, no penso parar ja que continuo assistint als tallers dirigits per l´escriptora Lola Andrade i l´any 2015 vaig obtenir el títol de Narrativa i estil delcurs virtual de l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

Com es conjuga la vessant professional, en aquest cas la tasca administrativa, amb la passió per l´escriptura?

No et negaré que és complicat tenir una feina rutinària que és la que et dóna de menjar i a la vegada una vocació creativa que t´apassiona i a la que dedicaries totes les hores del dia i no pots, però ningú no ens ha dit que la vida sigui un camí pla i senzill, així que es tracta de mantenir un equilibri amb el que puguis ser feliç. Penso que va arribar un moment a la meva vida en que havia de fer un pas endavant de realització personal i vaig tenir la sort de trobar la meva essència escrivint, per sentir-me més plena i satisfeta.

Què representa per tu el fet d’escriure?

Escric perquè em fa il·lusió compartir el que m´agrada fer, i veure el reconeixement de la gent després de l´esforç no té preu. No és fàcil gestionar la feina, la família i allò que ha sortit de mi de forma vocacional, però aquesta última part és tan enriquidora que m´esforço cada dia més per tirar-la endavant. És evident que compto amb el suport de la meva família i per això me n’acabo sortint.
Escriure em permet viure la vida d´altres persones, evadir-me de mi i del meu entorn o treballar sensacions i sentiments disfressats de monòlegs, diàlegs, haikus, poemes, històries…que donen que pensar, a mi i al lector. Tot és ficció, encara que intentés escriure sobre la meva veritat, no ho aconseguiria perquè només seria el meu punt de vista.

Quins llibres has escrit fins ara?

El meu primer llibre, també de relats, va ser La porta tancada (juliol 2014). Després vaig publicar un conte infantil amb el títol Gàrberin(abril 2015) i ara he recopilat trenta-set nous relats i poemes que he publicat al llibre El teu somriure dins el cotxe del costat (març 2016).

Perquè aquesta barreja entre la poesia i la prosa en un mateix llibre?

Els poemes no els he buscat, ells m´han trobat a mi. El que vull dir és que a partir d´una idea, enlloc d´escriure un monòleg o una història amb uns personatges, m´ha sorgit un poema que he volgut afegir a aquest últim llibre per trencar també el ritme, per fer-lo més variat, perquè cadascú es quedi amb allò que li aporta més, tant li fa si és un haiku, un monòleg, un relat o un poema… M’agrada que el que escric arribi a un públic divers i crec que ho aconsegueixo. Després, són molt interessants les interpretacions que m’arriben dels lectors.

Explica’ns aquesta passió que tens pel Haiku?

Quan vaig descobrir els Haikus em van semblar extremadament difícils, però com en tot, cal exercitar la ment i, si ho vols, aconsegueixes el que et proposes. Vaig començar a jugar a comptar síl·labes i plasmar idees molt concretes en poques paraules, i em vaig aficionar. Després em vaig adonar que tenia Haikus que coincidien amb els temes dels meus relats i els vaig relacionar. Crec que és interessant la combinació de les dues coses i és un tret diferencial de la meva escriptura.

De quins temes parlen els teus llibres?

La porta tancada és un llibre de relats curts, molt curts i no tan curts que van precedits de Haikus com a introducció.
En el llibre apareixen una barreja de personatges que ens expliquen històries d´amor, de desamor, de la vida i de com viure-la, de la mort, de les passions, dels anhels i de les decepcions. Aquests personatges, creats en la ficció, tenen ànima i esdevenen reals. Els relats mantenen el ritme i el suspens.
El teu somriure dins el cotxe del costat vol ressaltar la importància de les petites coses bones que succeeixen durant el dia i que sovint passen desapercebudes.

Aquest llibre conté relats alegres, relats romàntics, relats tristos, relats poca-soltes, monòlegs, relats surrealistes, històries de ficció, poemes, il·lustracions, relats llargs, relats curts i microrelats. Textos diversos i per a tots els gustos, sense cap fil conductor, amb estils i temàtiques ben diferents que permeten una lectura entretinguda i intimista que sota l’aparença de lleugera ens interpel·la sobre el sentit de la nostra quotidianitat. Igual com en La porta tancada, cada relat conté el seu Haiku corresponent.

També col·labores des de fa més d´un any amb el Diari Maresme. Explica´ns en què consisteix aquesta col·laboració.

Vaig contactar amb el Diari Maresme per a una entrevista que em van fer quan vaig publicar el meu primer llibre La porta tancada. Des del primer moment hi va haver molt bona connexió. Relacionat amb l´escriptura també hi ha el periodisme i tinc la sort que em donen l´oportunitat de publicar les entrevistes que vulgui enviar sobre temes culturals: músics, escriptors, actors, pintors, guionistes, directors de cinema… És una tasca molt agraïda perquè tots guanyem difusió i m´encanta aprendre de la gent que entrevisto i descobrir nous talents per mostrar-los als lectors del diari que augmenten cada dia.

La dona és present en el que escrius?

Definitivament sí! No ho he fet expressament, ha sortit de manera inconscient, però en els meus relats s´entreveuen grans heroïnes que aparentment no ho són, però que acabes catalogant dins aquest gènere. Els meus personatges són senzills, són humans i tenen debilitats com tothom, això els fa més forts davant de les circumstàncies que es troben. És una manera de reivindicar el paper de la dona tan essencial en la nostra societat.

Quina és la teva visió personal del tema dona i de la igualtat de dones i homes?

En general, penso que homes i dones som molt diferents, ho dic en el sentit racional i emocional, i també en el sentit que cadascú té unes habilitats que es complementen, amb això no vull dir que no haguem de tenir els mateixos drets, ni les mateixes oportunitats, és evident que sí, però com sentim de manera diferent també actuem de forma diferent. Cadascú ha de lluitar per allò que vol i està en mans de tothom canviar la societat per aconseguir més igualtat encara.

Les dones tenim molts recursos i els sabem fer servir, però de vegades assumim massa responsabilitats familiars que ens lliguen més de compte i ens equivoquem en voler arribar a tot, sovint estem esgotades i tenim sentiments de frustració per aquest motiu. Crec que hem d’aprendre a delegar i deixar fer les coses d’una altra manera. Potser no serà la nostra manera de fer-les, però igualment es portaran a terme.
Cada vegada més, tothom té clar que la dona té un paper tan important com l´home en la societat.

I finalment Susanna si et sembla bé, ens agaradaria saber la valoració que fas de la teva trajectòria personal com a escriptora.

És molt complicat obrir-se pas en aquest terreny de l´escriptura on hi ha tanta gent amb talent. Jo vaig a poc a poc i de moment me´n surto prou bé a petita escala, però aspiro a més, de mica en mica ho veurem. Ara per ara gaudeixo de cada petita fita, de cada lector que em comenta el llibre, de cadascú que m´envia una foto llegint, de cada interpretació d´algun dels meus relats… Tot forma part de la meva aventura literària personal i això em fa molt feliç.
Et desitgem molta sort Susanna!
Moltes gràcies!

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme