Amb motiu del Dia Internacional contra la Violència Masclista, l’ajunatment d’Argentona convida la ciutadania i les entitats de la vila a decorar l’espai públic de la Plaça Nova.
Data: 2017-11-24
Ho organitza: Ajuntament d’Argentona
Maria Teresa Bertran o la Teresa d’Arenys, la vocació de la poesia
El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia.
Qui és la Teresa d’Arenys?
La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis.
La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.
De què et ve el nom de Teresa d’Arenys?
x
Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.
Com va començar el teu procés d’escriptura?
Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.
I després?
Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.
No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.
Com subsistíeu?
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba. Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.
T’han traduït més vegades?
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys… Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
Has pogut viure de la literatura?
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia?
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
Vas tenir una època molt creativa
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Taller de prevenció de violències masclistes en joves
Et preocupen les agressions sexuals que pugui rebre la teva filla? Apunta’t al taller organitzat pel SIAD de Vilassar de Mar.
Taller adreçat a famílies de secundària, amb servei de guarda d’infants.
Data: 2017-11-20
El Consell Comarcal del Maresme ha posat en marxa el Servei de Suport als Serveis Socials en Violència Domèstica
Aquest nou servei, que va ser presentat al darrer Consell d’Alcaldes, va adreçat als municipis que formen part de les Unitats Bàsiques d’Atenció Social Primària (UBASP) dels municipis maresmencs de menys de 20.000 habitants. Com el seu nom indica, el Servei de Suport als Serveis Socials en Violència Domèstica té com a objectiu millorar la coordinació dels recursos existents a la comarca per atendre les víctimes de violència domèstica i col·laborar, assessorar i donar suport als municipis que ho sol·licitin.
Segons les dades de les que disposa el CCM, les principals demandes que es detecten per part de les persones que són víctimes de maltractament i per part dels professionals d´aquest sector són:
- Que hi hagi més i millor informació d´on acudir i que poden fer davant la seva situació.
- Millora dels mitjans per a poder començar a sortir endavant.
- Més recursos d´emergència, com ara centres d´estada limitada o cases d´acollida per a diferents tipus de famílies.
- Rapidesa d´actuació policial davant un cas detectat de violència.
- Dotar de més recursos als serveis socials per tal de fer front a aquestes situacions.
- Suport psicològic.
- Una aposta per campanyes de sensibilització i una millora de la cultura familiar i del paper de la dona des de la infància.
- Més protecció a nivell legal, i que aquesta sigui ràpida i efectiva. I que els tràmits de separació siguin més fàcils.
Per tal d’avançar en aquesta línia de treball, el Servei de Suport en Violència Domèstica aspira a interrelacionar els recursos existents al Maresme, donar-los a conèixer i proposar mètodes de treball més coordinats entre els Serveis Socials, el Consell Comarcal i altres institucions per tal d’establir un treball en xarxa que doni una resposta més eficaç a les situacions de violència que es detecten a la nostra comarca.
Com a primer pas, des de l’Àrea de Serveis Personals del Consell Comarcal del Maresme s’ha començat a realitzar una prospecció per localitzar els recursos existents, veure com funcionen, com es tramita l’accés a aquests recursos i què aporten. Aquesta prospecció servirà per detectar les mancances i el que cal per cobrir les necessitats.
Per contactar amb el Servei de Suport als Serveis Socials en Violència Domèstica s’ha de trucar al Consell Comarcal del Maresme, telèfon: 93 741 16 16 o enviar un correu electrònic a: yolanda.ascasso@ccmaresme.es
Marta del Castillo i Rabascall
 |
| MARTA DEL CASTILLO I RABASCALL |
 |
 |
Nascuda l’any 1976 a Arenys de Mar on viu actualment. Té estudis de Filologia Catalana i està desenvolupant la seva experiència laboral en lingüística i comunicació. |
 |
|
“La canalla del carrer els tem de mala manera. Eviten les mirades dels d’aquella casa perquè estan convençuts que amb només una escrutada d’ull els faran venir els cucs a la panxa i així hagin d’anar a gastar els pocs diners que tenen a ca seva per matar-los els paràsits.” |
 |
 |  |  |
| marta.castillo.rabascall@gmail.com | http://www.todocoleccion.net/libros-segunda-mano/2006-carrer-torre-histories-novel-lades-dun-tros-darenys-castillo-i-rabascall-marta~x55866006 | |
La V Trobada d’escriptores del Maresme ret homenatge a la poeta Carme Colomer
Una emocionada Carme Colomer va rebre ahir l’homenatge i reconeixement a la seva trajectòria per part de les literates que van assistir a la V Trobada d’escriptores del Maresme que organitza el Consell Comarcal.
En un acte reduït per poder complir les mesures de prevenció de la propagació de la COVID-19, les escriptores van compartir lectures de les obres publicades aquest 2020 i van fer costat a la poeta d’Arenys de Munt Carme Colomer qui, en rebre el reconeixement, es va mostrar sorpresa i molt agraïda.
El Consell Comarcal, com va explicar la Consellera delegada d’Equitat i Acció Social, Meritxell Romero, editarà en format audiollibre un des 4 poemaris que té publicats Colomer. S’ha triat aquest format per avançar cap a una literatura inclusiva del Maresme que faciliti a persones invidents, com la Carme Colomer, l’accés a les obres literàries.
La Trobada, que es va fer a la Sala d’Actes de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt, va ser conduït per l’escriptora de Malgrat de Mar Assumpta Mercader i va comptar amb la participació de l’alcaldessa de Vilassar de Dalt, Carola Llauró i de la Consellera d’Equitat i Acció Social del Consell Comarcal, Meritxell Romero.
Les escriptores maresmenques també van estar acompanyades, en representació del Consell Comarcal, per la Vicepresidenta i alcaldessa de Cabrils, Maite Viñals; el Conseller delegat de Serveis a les Persones, Marc Bosch i la Consellera delegada de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Montserrat Garrido.
Qui és la Carme Colomer?
La Carme Colomer és una poeta i activista cultural d’Arenys de Munt que va perdre la vista quan tenia 7 anys. En les seves paraules a l’entrevista que li ha fet el Servei d’Informació i Atenció a les dones (SIAD) Maresme “el fet de no veure-hi fa que els altres sentits donin el màxim de sí, que la sensibilitat estigui sobreeixint, que la imaginació surti a córrer camins, que tota tu et deixis anar“.
Per conèixer una mica més la Carme Colomer, llegiu l’entrevista: “Carme Colomer, la poesia sense lligams”
Es reactiva l’exposició itinerant “Cuidadores. El pes d’aquelles que sostenen la nostra societat”
L’estat d’alarma provocat per la pandèmia de la COVID-19 va deixar en suspens el servei de prèstec de l’exposició itinerant “Cuidadores. El pes d’aquelles que sostenen la nostra societat”. Ara, la progressiva obertura d’activitats ha permès la seva reactivació.
La mostra visibilitza, a través de 10 panells, el treball de les cures. Una feina històricament molt feminitzada i poc o gens remunerada.
La radiografia feta a la comarca indica que són les dones, majoritàriament immigrants, de classe baixa i baix nivell econòmic i social les que assumeixen les tasques de les cures. Són les dones les que també decideixen, sovint, renunciar als seus interessos personals per cuidar familiars depenents.
Àvies, mares, filles… són les que sostenen el treball de les cures en condicions, de vegades, d’extrema vulnerabilitat.
El Consell Comarcal del Maresme vol, a través de l’exposició “Cuidadores. El pes d’aquelles que sostenen la societat” visibilitzar aquesta realitat, posar en valor la feina de les dones cuidadores i reclamar un nou model social on imperi la corresponsabilitat.
La mostra comença fent una introducció de la relació entre les cures i les dones i tot seguit repassa la situació de les treballadores de la llar, les treballadores de les cures, les treballadores familiars i les auxiliars de geriatria. També dedica un espai als apartats: cuidar la família (dependència i corresponsabilitat) i cuidar la llar (conciliació familiar). En el darrer panell de l’exposició es posen sobre la taula elements de reflexió per avançar cap a una societat més igualitària i conscienciada de què “totes les persones necessitarem ser cuidades en algun moment de la nostra vida, per tant, totes hauríem de poder oferir cures també“.
L’exposició es troba aquests dies a Calella. Es pot visitar fins al 31 de març a la planta baixa de la biblioteca Can Salvador de la Plaça.
Els ajuntaments que vulguin sol.licitar l’exposició ho poden fer en AQUEST ENLLAÇ
El Consell Comarcal ofereix formació a dones que vulguin enfortir el seu projecte empresarial
El Consell Comarcal del Maresme començarà el proper 23 de setembre el programa “Fes créixer el teu projecte en clau femenina” amb l’objectiu de promoure la incorporació de les dones al món de l’empresa i ajudar-les a aconseguir l’éxit del seu negoci.
Aquest projecte s’adreça a dones que hagin muntat una activitat econòmica recentment o estiguin en una fase avançada de definició del negoci amb el pla d’empresa ja elaborat. A l’hora d’escollir les participants es valorarà la viabilitat del projecte, el seu potencial creixement i el foment de l’ocupació. També es tindrà en compte la motivació de la persona emprenedora.
Les participants rebran, durant 3 mesos, 40 hores de formació gratuïta i eines que les ajudaran a optimitzar el projecte, enfortir la marca personal i treure rendiment al talent femení desenvolupant la millor versió personal i professional.
Les sessions es faran en format online els dijous de 10:00h a 13:00h.
El programa s’estructura en 3 mòduls. El primer gira a l’entorn de l’essència de la dona emprenedora; el segon incorpora diferents qüestions a tenir en compte sobre el disseny del valor del projecte i el tercer està dedicat a la comunicació integral.
Podeu veure el detall de les sessions en aquest PROGRAMA
Les persones interessades a participar cal que facin la inscripció el més ràpid possible tota vegada que les places són limitades.
