La figura clàssica d´Ismene: monòleg i debat sobre gènere, ètica i estereotips

 

Data: 2017-09-22

Lloc: Espai Francesca Bonnemaison

Adreça: C/ Sant Pere Més Baix, 7. Barcelona

Adreça: Dues hores

Ho organitza: Institut Català de les Dones

Preu: Gratuït amb inscripció prèvia al: http://dones.gencat.cat/ca/ambits/Serveis-recursos-i-formacio/Formacio/formulari-Ismene/

Tipus d’acte: -3-

Prèvia LGTBI de les Santes

 

Data: 2019-07-19

Lloc: La Taverna. Mataró

Maria Teresa Bertran o la Teresa d’Arenys, la vocació de la poesia

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

De què et ve el nom de Teresa d’Arenys? 
x
 

Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.

Com va començar el teu procés d’escriptura?

Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

Com subsistíeu?

 Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.

En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba.  Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.

 

T’han traduït més vegades?
 
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys…  Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
 
Has pogut viure de la literatura?
 
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia? 
 
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
 
 
Vas tenir una època molt creativa
 
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
 
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Treball en xarxa per agilitzar l’atenció a les víctimes de les violències masclistes

Els protocols d’abordatge de les violències masclistes s’han posat a prova durant el període de confinament i de desescalada. La mobilitat reduïda ha obligat moltes dones a conviure 24 hores amb el seu agressor i, a la vegada, ha fet aflorar situacions latents de violència. També ha sigut un repte per als serveis i les entitats d’atenció a les dones que s’han hagut de reinventar per continuar mantenint l’atenció a les víctimes.

La incidència de la pandèmia en les violències masclistes a la comarca es va posar sobre la taula a la jornada “Abordatge de les violències masclistes al Maresme en temps de COVID-19” que es va celebrar ahir amb una nodrida representació de les entitats de la comarca, de les institucions (Consell Comarcal, Institut Català de les Dones i Diputació de Barcelona) i dels agents i serveis d’atenció i intervenció (SIAD, SIE, Mossos d’Esquadra…).

Les dades i experiències presentades es van complementar amb la lectura interseccional i des d’un vessant feminista que va fer la Vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Laia Rosich.

Tal i com va dir la consellera d’Equitat i Acció Social del Consell Comarcal, Meritxell Romero, “la pandèmia ha obligat a un desplegament de recursos d’emergència per protegir les dones que conviuen amb potencials agressors. Però al mateix temps ha evidenciat la fragilitat del nostre sistema de benestar”. Una visió compartida per les dones que van prendre la paraula i que van incidir en la necessitat d’unir esforços i potenciar el treball en xarxa.

En aquest sentit, la directora de l’Institut Català de les Dones, Laura Martínez, va destacar que la primera mesura que va implementar el Govern de la Generalitat per assegurar l’assistència a les dones víctimes de violència masclista va ser la de “multiplicar els esforços de coordinació a tots els nivells: entre departaments, el Consell Nacional de Dones de Catalunya, les entitats municipalistes, dels diputacions, consells comarcals, municipis… a qui us he d’agrair la vostra implicació”.

La diputada delegada de Polítiques d’Igualtat de la Diputació de Barcelona, Alba Barnusell, també va ressaltar la necessitat de treballar en xarxa perquè “juntes som més fortes” i va agraïr al Consell Comarcal la feina de suport que està duent a terme des de 2002.

Igualment, les entitats i els propis serveis d’intervenció van coincidir a assenyalar que una de les lliçons que ens està deixant la pandèmia és que davant de l’objectiu compartit de protegir les dones que pateixen violències masclistes, cal treballar conjuntament des dels diferents àmbits afectats. Una forma de treball que, en el cas del Maresme, ja està definida en el Protocol comarcal d’abordatge de les violències masclistes.

Gràcies a això, tant el SIAD com el SIE van explicar qu han pogut mantenir i incrementar les atencions a dones en un període tant complicat com el del confinament i la desescalada. Les atencions del SIAD Maresme van augmentar un 25% i les intervencions del SIE un 50%.

Les associacions del Maresme contra la violència masclista:

Assumpta Mercader Solà

















































 
ASSUMPTA MERCADER SOLÀ
 
 

Nascuda l’any 1966 a Malgrat de Mar on viu actualment. És diplomada en Treball Social. Ha estudiat a l’Institut del Teatre, als Departaments de Titelles i de Veu, i ha participat en diferents cursos d’art dramàtic. L’any 1995 crea, juntament amb la Lídia Massó, la companyia “L’Espina de la Sardina”. Juntes treballen en un munt de sessions de petit format per a públic infantil i també escrivint contes per encàrrec. A partir del 2002 porta a terme sessions en solitari per a públic infantil i per a adults. I també treballa com a titellaire en el programa de TVE “Los Lunnis”. L’any 2009 posa en marxa, amb Rosa Pou, “Paraules en moviment”, un projecte que vol portar els textos de diversos autors per tot arreu. Aquest any guanya el premi literari Montserrat Roig de Martorelles.


 


  • La dona que somiava mariatxis. Voliana Edicions, 2016

  • El geni del botí. Anagrama Grup Promotor, 2000. Coescrit amb Lídia Massó.

  • Un munt de títols de contes per a públic infantil escrits també amb Lídia Massó.


 

La dona que somniava mariaxis


“No tenia ni idea del perquè, però des que s’havia separatla Lluïsa somiava mariatxis. Les primeres vegades només n’apareixien dos o tres. Ella estava asseguda al sofà del menjador, els homes entraven, somreien i tot seguit es posaven a cantar “Allá en el ranchogrande, alládondevivííííía” i ella se’ls escoltava tranquil•lament i atenta, com si tenir mariatxis al menjador fos tan normal com tenir-hi una planta mig difunta” 


 




















 
 
 
hola@assumptamercader.cat

www.assumptamercader.cat


http://assumptamercader.cat/bloc/


Xerrada remeiera

El grup Ramaies i Ramaieres de l’associació Dona Activa’t organitza pel proper dissabte dia 4 de juny a Mataró una jornada sobre els remeis tradicionals que consta d’una xerrada, un taller d’herbes i un conte. Per més informació cliqueu sobre la imatge.

 

Data: 2015-07-04

Exposició “Fotògrafes pioneres a Catalunya” a Argentona

Del 26 de febrer al 17 de març, a l’aparador de la Biblioteca municipal

 

Data: 2019-03-04

Lloc: Biblioteca municipal

El Consell Comarcal del Maresme i la fundació AGI signen un conveni d’ajut a dones víctimes de violència de gènere

El proper dimarts,23 de novembre, a les 10:30h, el president del Consell Comarcal del Maresme, Pere Almera i la representant de la Fundació Privada d’Assistència i Gestió Integral (AGI), Rosa Garriga Llorente, signaran un conveni de col·laboració que permetrà a les dones víctimes de violència de domèstica dels municipis de menys de 20.000 habitants de la comarca del Maresme accedir a un servei d’acolliment residencial d’urgència a Barcelona.
Aquest conveni se signarà a la Sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme.

Data: 2004-11-23

Margarida Colomer i Rovira














































 
MARGARIDA COLOMER I ROVIRA
 
 

Nascuda l’any 1944 a Vilassar de Mar, va viure des de petita a Mataró i més tard es va traslladar a Argentona on viu actualment. Ha estudiat magisteri i és llicenciada en història per la UAB. És professora de ciències socials i historiadora especialitzada en la història contemporània de la comarca del Maresme. Ha estudiat entre altres el moviment cooperatiu i la lluita obrera, especialment la de les dones.


L’octubre del 2003, va guanyar el Premi Memorial Estrella Casas i Costa, atorgat per l’Institut de Ciències Socials d’Educació de la Universitat de Barcelona i la Fundació Estrella Casas i Costa-Manual Parés i Maicas.


 


  • Cooperativisme i Moviment Obrer. Editat per Alta Fulla el 1986.

  • El Barri Pla d’en Boet. Editat Ed Generalitat de Catalunya, 1995

  • Guerra Civil i Revolució a Argentona (1936-1939). Ed Aixernador, 1990.

  • Josep Calvet i Móra. Ed. Ajuntamenr d’Argentona, 1996.

  • Guerra Civil a Mataró. Ed Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006

  • Joventuts Socialistes de Catalunya.  Ed Nous Horitzons, 2007.

  • La Postguerra a Mataró. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013.

  • Francesc Burniol. El mestre que fou depurat per republicà i catalanista. Ed Voliana Edicions,2015.

  • També ha participat amb articles en la revista Anthròpos i l’Avenç.



 


Guerra Civil a Mataró, 1936-1939


“A dos quarts de nou del vespre del dia 24 de juliol de 1942, Joan Peiró va ser afusellat al camp de tir de Paterna amb sis cenetistes més. Un amic en va recollir les despulles perquè no fos dipositat a la fossa comuna i el va enterrar en un nínxol que acabava de comprar. Des del 26 de juliol de 1989 les restes reposen en el cementiri de Mataró.” (pàg.292)


 




















 
 
 
mcolomerrovira@gmail.com

https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1661612


https://www.amazon.com/Margarida-Colomer-i-Rovira/e/B001K1140I


https://directa.cat/margarida-colomer-durant-postguerra-dona-te-un-posit-historic-de-lluita-obrera-ja-ha-apres