Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.

Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Maribel Nieto, directora durant 20 anys del programa de cribratge del càncer de mama i actualment voluntària de l’associació Maresme oncològic. La maresmenca escollida mataronina de l’any 2015 ens explica la seva experiència al món de la salut de les dones

Qui és la Maribel Nieto?

Sóc nascuda a Barcelona el 31 d’octubre de 1952, estic casada i resideixo  a Sant Andreu de Llavaneres.
Sóc llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1975. Especialista en cirurgia general i cirurgia de l’aparell digestiu (Quinta Salut L’Aliança de Barcelona) i Màster en Sinologia i Patologia Mamària per la Universitat de Barcelona a l’any 1992.  

En quin àmbit d’estudis dels que vas cursar, et vas especialitzar professionalment?

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015.

Considero que la meva aportació més destacada ha estat la de crear la consulta específica en patologia mamària, dins del Programa de l’Atenció a la salut sexual i reproductiva de l’IC,  al Maresme, des de 1992 fins a la jubilació. Des de 2006 reconvertida en consulta de diagnòstic ràpid en patologia mamària en coordinació 

amb el Servei de Diagnòstic per la Imatge de l’ICS.

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015. 

Sabem que la teva jubilació no ha significat el cessament de la teva activitat en l’àmbit de la salut, sinó que va ser l’inici d’una nova etapa en el desenvolupament de la mateixa. És així?

Després de la jubilació, vaig incorporar-me com a voluntària a l’Associació Maresme Oncològic.  És on duc a terme, amb altres persones, accions per donar suport a les perones afectades pel càncer. Realitzem moltes accions: tallers, formacions, gales i marxes solidàries, etc.

En l’àmbit de la salut de les dones, relacionat amb el càncer, oferim espais de relaxació, formació, atenció psicològica, etc. En el càncer de mama en concret, com a experta en la patologia mamària, ofereixo xerrades informatives a tot el Maresme, on explico com s’ha de fer la detecció, els símptomes del càncer de mama, les llegendes relacionades amb la patologia, etc. També sóc nombrada Coordinadora del Voluntariat del Consorci Sanitari del Maresme, de manera altruista. Signat l’acord l’1 de juny de 2017

Com valores la teva trajectòria personal

Molt satisfeta de la tasca realitzada en 40 anys de professió.  Reconeguda per la ciutadania de Mataró que em va votar com a mataronina de l’any 2015 per la meva trajectòria professional a la ciutat.

Com a professional dona, et vas trobar davant de problemes a l’hora d’imposar la teva expertesa o en voler complir els teus propòsits?

Vaig trobar dificultats a l’inici de l’activitat professional en accedir a una feina de cirurgia  (pel fet de ser dona, encara que no ho diguessin de manera clara). Posteriorment també, vaig tenir  la sensació que havia de demostrar sempre molt més que els homes per imposar la meva opinió, criteri i expertesa.

Consideres que l’oportunitat d’accés de les dones al món de la salut, com a professionals, és igual que la dels homes?

Hem millorat en el camp de la medicina després de la instauració del programa de formació de metges interns i residents (MIR), on preval la nota de l’examen davant el gènere. Actualment, prevalen les dones en els estudis de medicina i en l’àmbit de la salut reproductiva hi ha més dones que homes.. Però encara queda molta feina per fer.

Actualment sabem que els problemes de salut de la dona poden ser diferents dels dels homes i que les manifestacions d’una mateixa malaltia pot ser diferent en l’home i en la dona. Aquesta especificitat es té en compte en la sanitat?

Cert, les dones tenen problemes de salut molt diferents als que poden tenir els homes. Per això precisament, s’han creat recursos per donar resposta a aquestes necessitats com els programes d’atenció a la dona de l’Institut Català de la Salut que ara en diuen atenció a la salut sexual i reproductiva. La menstruació, l’embaràs, el part… són realitats que només viuen les dones i els afecten només a elles. L’accés de les dones al sector de la sanitat com a professionals, ajuda a que aquets problemes s’entenguin i s’atenguin millor. Hi va haver també avenç en l’accés de les dones als centres mèdics per temes relacionats amb la prevenció (de càncer de mama, coll de l’úter, etc.), cosa que abans no passava.  L’accés als recursos sanitaris es universal, i sense demores en els casos d’urgències (malgrat les retallades). La salut manté la seva qualitat gràcies  la professionalitat de tot el personal que hi treballa. Cal, però, que hi hagi més formació i especialització en les malalties que només afecten les dones i que no deriven únicament de la salut reproductiva.