Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones“

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

• Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Kadijatu Dem Njie és de Pineda de Mar i als seus 27 anys manté uns ferms ideals que li fan lluitar des de totes les esferes per aconseguir millorar el món que ens envolta.

En aquesta entrevista que ha concedit al SIAD Maresme parlem de la seva feina i de les seves lluites.

Qui és la Kadijatu Dem Njie?

Sóc de Pineda de Mar, els meus pares són de Gàmbia, tinc 27 anys i sóc psicòloga.

A què et dediques?

Actualment estic treballant com a tècnica de prevenció de violències masclistes a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat.

Ens pots explicar breument en què consisteix el Programa?

Es tracta d’un programa impulsat per la Secretaria de Migracions i se centra en 3 línies de treball. La primera incorpora totes aquelles accions destinades a la prevenció i eradicació de les mutilacions genitals femenines. La segona se centra visibilitzar, prevenir i eradicar els matrimonis forçats a Catalunya. I la tercera intervé en totes aquelles formes de violència masclista que afectin les dones d’origen migrant de forma específica, com podrien ser les situacions d’assetjament i violència que viuen les treballadores de la llar internes, moltes d’elles migrants.

A nivell voluntari també ets molt activa, ens pots explicar quines activitats o activisme fas?

Sempre m’ha interessat el món social, dedicar el meu temps i energies a fer que el meu entorn sigui millor del que és i ajudar a la gent del meu voltant.

Pel que fa a la política, en els últims anys m’he interessat per les organitzacions polítiques formals i ara mateix formo part d’un grup anticapitalista que es diu Marx21 que forma part d’una xarxa internacional de grups que defensen les idees de la lluita socialista des de baix, la lluita de la gent de carrer i les lluites del dia a dia per una societat més justa i equitativa per a tothom.

D’altra banda sempre m’agrada conèixer iniciatives i projectes nous, però de forma més regular participo com a voluntària en diferents entitats, com SOS Racisme i el grup local d’Unitat Contra el Feixisme i Racisme de Pineda de Mar.

Com a dona racialitzada, el teu camí per aconseguir ser el que ets ha estat fàcil?

La gran majoria dels meus projectes personals estan estretament vinculats amb el món social i les lluites socials, sobretot aquelles directament relacionades amb la discriminació racial i de gènere. Opino que són propòsits que són difícils d’aconseguir en algunes ocasions ja que van en contra del mateix sistema racista i sexista que perpetua els diferents tipus d’opressions que vivim en el dia a dia.

El Maresme és un bon lloc per viure-hi?

Crec que el Maresme és un lloc excel·lent per viure-hi. Tenim el mar que ressegueix tots els pobles de la costa, i per l’altre diferents serres. En general, el Maresme està format per diferents municipis tranquils i amb encant. Al mateix temps està a prop de Barcelona, una de les grans ciutats de Catalunya i Espanya.

I ara ve la pregunta que fem a totes les entrevistades, com valores les fites aconseguides en l’àmbit de la igualtat de gènere?

Crec que en els últims anys s’han fet passes molt importants en direcció a la igualtat i equitat de gènere, sobretot pel que fa a la visibilitat del moviment feminista i les seves reivindicacions. (…) D’altra banda encara hi ha moltes arestes del moviment que s’han de polir. Tenir en compte que perquè realment sigui un moviment representatiu i que lluiti pels drets de totes les dones s’han d’incloure les experiències, coneixements i reivindicacions de les dones pobres, migrades, racialitzades, del col·lectiu LGTBI, amb diversitat funcional, etc.

Eva Lleonart és una barcelonina que ha trobat en el Maresme, i concretament en Sant Pol de Mar, el lloc per viure-hi. Ha abandonat la seva professió, la química, per la seva passió que és la literatura. Diu que s’expressa “millor escrivint que parlant” i la seva qualitat literària ja li ha permès obtenir diferents premis. A més d’escriptora és coach i uneix els dos vessants en els tallers de coahing i neurolingüística que imparteix. 

Qui és l´Eva Lleonart Muntagut?

Sóc catalana. Vaig néixer a Barcelona i actualment visc al Maresme, a St. Pol de Mar.
Química de professió, vaig exercir durant 13 anys a una multinacional. Allà ja vaig descobrir la meva passió per l’escriptura. Posteriorment em vaig formar a diferents escoles fins realitzar l´itinerari complert de novel·la a l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc coach. Tinc el màster de coaching i també el de PNL (Programació Neurolingüística). Aplico la PNL al coaching, tant literari com personal, que duc a terme. Imparteixo tallers d´escriptura creativa, narrativa i anàlisi d´obres a diversos centres i també tallers d´Escriptura Terapèutica. Resumint sóc coach i escriptora. Escric i faig coaching literari.

Parla’ns de l’escriptura. Com has arribat a ser escriptora i què representa per a tu el fet d’escriure?

L’escriptura per mi és una necessitat de plasmar les meves inquietuds. M´expresso millor escrivint que parlant. Connecto amb el meu jo perquè quan escric parlo amb mi mateixa.

Sobre quins temes escrius?

Escric sobre els grans temes: l’amor, la passió, l’enveja, el sentit de la vida. Són temes molt tractats però hi poso la meva mirada particular. Em fixo en les coses petites però que aporten un gran significat en la vida.

Per exemple, una persona que no tingui cap posició social, econòmica o cultural, pot semblar d’entrada que només és una persona més, del munt. Però si la mires amb lupa descobreixes que és la persona més important pel seu entorn.

Al llibre “La vida s’escriu amb minúscules”, ho plasmo parlant de petites coses i en la novel·la “Miratge”, el focus està posat en les petites persones que viuen a la Índia. Puc donar l´exemple d´una senyora en un centre de moribunds. No tenia familiars, ni propietats ni gent que la visités. Però tenia una dignitat tremenda. Quan el personatge de la novel·la li va preguntar si volia alguna cosa, li va demanar que li pintés les mans i li poses el puntet al front (bindi).

 Quin lloc ocupa el tema dona en els teus escrits?

No escric només sobre o per a les dones. Però m´atrauen els diferents perfils de les dones. Per exemple a la novel·la “Miratge” hi ha la dona aventurera, lliure i independent i la dona formal amb família i més lligada a la societat.

De vegades escric com a home per posar-me en la seva pell i saber com ens veuen a les dones. A vegades ho aconsegueixo i a vegades no, sobretot quan es tracta de les relacions sexuals. Deixo llegir l´escrit a alguns homes del meu voltant per saber el seu parer.

Hi ha escriptors homes que sembla que coneguin molt bé el món de les dones, oi?

Sí, entre altres Garcia Márquez, Woody Allen en les seves pel·lícules, etc. Aquestes són excepcions, sobretot si parlem de la literatura clàssica on la dona era presentada com un mer objecte . Virginia Wolf va ser de les primeres que es van rebel·lar contra la imatge de la dona en la literatura. El seu pare li va permetre l´accés a la literatura i els llibres i això va fer que s´adonés del paper marginat i estereotipat de la dona en la literatura.

 Què penses de la categoria, literatura feminista?

A vegades penso que és una etiqueta per desqualificar o per treure força al que escriuen les dones. Jo entenc la literatura com una manera profunda d´expressar-se de l´ésser humà sigui home o dona. Aquestes classificacions no m´agraden.

Quins llibres has escrit?

El llibre de relats “La vida s’escriu amb majúscules” i la novel·la “Miratges” i altres relats publicats amb altres autors.

 També has rebut premis?

El mejor final de la historia. Concurs de la Cadena Ser. Guanyadora setmanal novembre 2007 amb el relat “Como todos los días desperté en mi cama sin saber dónde estaba”
Concurs de microrrelats de El Periódico de Cataluña. Guanyadora Juliol 2007 amb el relat “El latín en la iglesia”
Soñadores XV. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallés, 2006. Segon premi en prosa castellana amb el relat “Circunstancias”
Soñadores IX. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallès, 2002. Primer premi en prosa castellana amb el relat “Experiencias vividas”;  primer premio en prosa catalana amb el relat “Tan iguals i tan diferents” y segon premi en poesia castellana per “Sensibilidad”.

Abans has dit que aplicar el coaching i  la PNL a la literatura. Ens vols explicar què és el coaching literari i  la PNL?

El coaching literari ajuda a aconseguir els objectius desitjats. En aquest cas, seran objectius literaris. És un anàlisi d’on està la persona i cap a on es vol arribar. És individual. S’el·limina el bloqueig que impedeix escriure. Aquest sempre és personal. S´utilitza la PNL per acabar amb el bloqueig. Després es comença amb el procés creatiu.

La PNL és la programació neurolingüística, ajuda a detectar les creences limitants de la persona i substituir-les per creences potenciadores.
Això en el cas de les dones ho trobem per exemple quan no volen treure temps per escriure a l’atenció a la família i la llar, algunes vegades busquen l´aprovació prèvia de l´home.

 Quins tallers imparteixes?

Aquí al Maresme, imparteixo diferents tallers d’escriptura creativa i terapèutica.
Tallers d’escriptura creativa que ofereix les eines bàsiques per saber escriure Literàriament. Imparteixo un a Mataró i un altre a Calella.
Tallers d´anàlisi de tècniques literàries. Només es fa si ja s’ha fet el primer taller. Dóna una amplitud de mires  i ajuda la persona a trobar el seu estil. Imparteixo un a Sant Pol i un altre a Calella.

Tallers de narrativa, s´hi aprenen les tècniques literàries. Primer pas per fer escriure una novel·la o un conte. Imparteixo un al “laboratorio de escritura” a Barcelona.
Tallers d´escriptura terapèutica on s´expressen les emocions i s´aprèn a gestionar-les a través de l´escriptura utilitzant tècniques de la PNL. Ara estic fent aquets tallers a Barcelona, Calella i havia fet un a Castelldefels.

Com valores aquests tallers?

Aquests tallers posen la literatura a l´abast de tothom. Tothom és escriptor en potència perquè tothom ha viscut i té coses a dir. Aquesta diversitat dóna lloc a moltes mirades de la realitat, sexes, edats, àmbits culturals, etc.

Hi ha un taller que està organitzar per una entitat de dones oi?

Sí, és el taller de Sant Pol. Està organitzat per l´associació “Dones de la Vallalta” que porta 3 anys i ara els membres han assolit un domini important de les tècniques d´escriptura. Han arribat a publicar un llibre de relats i tot.

Sé que també estàs activa al món associatiu, a quines entitats pertanys?

Sóc una dona d´esquerres, sóc la fundadora del Teaming Vallalta, projecte social a la zona de la Vallalta (Sant Pol, St. Cebrià de Vallalta i St. Iscle de Vallalta) que pretén ajudar a les famílies més necessitades amb fons aportats pels membres del Teaming També formo part del Banc del Temps de Mataró i he col·laborat com a voluntària a diferents organitzacions: amb nens de famílies desestructurades, persones grans, persones immigrades, nens amb malalties oncològiques i una estada a Calcuta com a cooperant. Sóc la secretària de l´associació “Dones de la Vallalta”.

Com valores la teva trajectòria personal  a la vida?

La meva trajectòria personal, a ulls externs, pot semblar que hagi seguit camins ben diferents des de la química a l´escriptura. En realitat, a dia d´avui, m´adono que donar-me permís a experimentar les meves inquietuds m´ha enriquit i puc aplicar el que he après en cada etapa de la meva vida.
N´estic molt contenta.

De vegades es pateix del prejudici que l´escriptura ha de ser una afició, però una persona no en pot viure. És un missatge constant que m´ha obligat a ser més ferma i creativa per trobar la manera de fer viable el meu projecte.
El coaching pateix d´un altre problema. És conegut el nom però no es coneix en què consisteix. La frase de “Ara tothom és coach” no ajuda gaire perquè li treu valor i generalitza.

Quina és la teva visió personal envers la igualtat de gènere en la nostra societat?

És evident que la nostra societat ha avançat en aquest aspecte. La meva realitat no té res a veure amb la de la meva mare, i només estem parlant d´una generació anterior. Però crec que també és una percepció que amaga realitats desiguals encara ara, encara aquí, i no hem de deixar de reivindicar el dret de les dones a la igualtat en tots els àmbits.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

x

Només vas escriure poesia? 

 

No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.

En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.