No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Periodista de professió, la Núria Parera ha treballat en mitjans de comunicació, ha escrit cantates i obres de teatre, ha fet de guionista per diferents sèries de televisió i ha publicat 6 contes. Us convidem a conèixer una mica més aquesta dona que quan es posa a escriure gaudeix de la feina com el primer dia.

Qui és la Núria Parera Ciuró?

Vaig néixer a Barcelona el 1972.  Visc a Sant Andreu de Llavaneres. He estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la facultat de Ciències de la Comunicació, especialitat de periodisme. També m’he format en dramatúrgia i guió a l’Obrador de la Sala Beckett, de Barcelona.

A què et dediques Núria?

He treballat com a periodista al diari El Punt (edició Maresme)  i a la revista de viatges Península. Actualment col·laboro amb la revista cultural El Culturista i la revista d’arts escèniques Zirkòlika. Com a guionista he treballat a diverses sèries de tv3: El Cor de la Ciutat, Ventdelplà, Zoo, Infidels i La Riera, entre altres.

He publicat sis contes infantils; i he escrit cantates i obres de teatre per a escolars representades al Maresme: La cantata “Yoko”, que tracta el tema del dol, es va estrenar al teatre La Palma de Teià, i la van representar els nens i nenes de l’escola de música Ressò d’Alella. Va agradar tant que la van repetir l’any següent. La cantata “La Serp del Pi Gros” la van representar els nens i nenes de l’escola El Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta. Aquesta cantata va formar part del projecte d’escola que aquell any va guanyar el premi Baldiri Reixach.  L’obra de teatre “Sis contes per la Nàdia” va ser un encàrrec per a la XVIII Mostra de Teatre als Instituts de Mataró i es va representar al teatre Monumental aquest mes de maig (2018), amb molt d’èxit. 

En aquesta ocasió, vaig treballar conjuntament amb la vocalia de dones de Rocafonda per conèixer la realitat de les dones migrades que arriben a Catalunya provinents del continent africà. Va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora.

A part de la teva dedicació professional, sé que estàs implicada en alguna entitat, oi?

Formo part de la junta de l’associació de guionistes de Catalunya (GAC) i sóc sòcia de l’Associació Dones Visuals. Dones Visuals és una entitat de recent creació que vol crear lligams entre les dones que ens dediquem al món de l’audiovisual, ja siguin guionistes, directores, productores, etc. L’objectiu és crear comunitat, mantenir-nos informades, decidir el que volem i donar-ho a conèixer. A més, també ofereixen laboratoris de creació i xerrades. Fa poc es va fer la primera assemblea general, oberta a tothom. Per qui tingui curiositat pot entrar al web i demanar de rebre la newsletter.
Tinc les meves idees polítiques, com tothom, però no participo activament en cap partit polític. Sí que sóc sòcia de l’entitat cultural Òmnium Cultural.
Fa anys que tinc una nena apadrinada a la Fundació Vicent Ferrer.

Una vida, realment, molt activa. Com valores aquesta trajectòria professional i activista teva, com a dona?

Valoro positivament la meva trajectòria personal i professional, volia dedicar-me a escriure i ho he aconseguit. M’agrada la meva feina, la gaudeixo com el primer dia. No negaré que el fet de ser dona i mare m’ha limitat en alguns moments laborals, ja que combinar les dues activitats –la professional i la de la maternitat- no és gens fàcil. He vist com els meus companys homes prosperaven més ràpidament gràcies a poder dedicar-se únicament a la seva carrera sense pensar en si havien deixat el sopar fet o en si el nen tenia unes dècimes de febre.

També he notat que els que manen (productors, caps d’equip, etc.) accepten les dones de bon grat com a guionistes però no tant com a coordinadores. Els llocs de responsabilitat, de “manar” solen donar-se a guionistes homes, com si el seu criteri fos més vàlid o tinguessin més dots per dur un grup de gent. De tota manera, poc a poc, sembla que la cosa va millorant.

Jo he estat a molts equips, i sempre m’he sentit ben tractada als equips, tractada d’igual a igual. Excepte per un cap que va considerar que hi havia massa dones a l’equip i va forçar les coses perquè pogués entrar un home guionista, el sou del qual sortia dels nostres. Allò va ser la gota que va fer vessar el got d’un seguit de despropòsits i vaig abandonar aquella feina, tot i que m’encantava.

Falta molta feina per fer encara, oi?

Crec que estem millor que anys enrere perquè som més conscients del que és el masclisme, i això és el primer pas per lluitar-hi. També crec, però, que queda moltíssima feina a fer tant a nivell professional com a nivell personal (dins les llars). I la millor manera de guanyar terreny és analitzant, reflexionant i educant.

En aquest sentit estaria molt bé que als centres educatius es fessin xerrades sobre la visió de gènere, sobretot als instituts perquè durant l’adolescència no sempre es gestionen bé les relacions entre els dos sexes ni entre les diferents tendències sexuals. Si tenim adolescents conscients de la situació, tindrem adults respectuosos i madurs en aquest tema. Cal donar un bon exemple als que venen darrere nostre; esperem que les properes generacions de dones i homes siguin més justos.  

Estic segura que al Maresme hi ha moltíssimes dones que engeguen iniciatives, que generen bones idees, que dinamitzen grups i que lideren projectes culturals o empresarials, com a tot arreu. El que sempre falta és visibilitzar-nos, sovint no donem prou importància al que fem, ens han educat en la discreció, la prudència, el segon pla…  I així ens va. Els companys homes han d’entendre que valem tant com ells, però les primeres en donar-hi valor hem de ser nosaltres, i en això encara fallem. Jo la primera, que ja tinc una edat i segueixo carregada d’inseguretats! Jajaja.

Contes publicats per l’autora:

• “El meu avi i jo”, editorial Joventut. Text de Núria Parera i il·lustracions d’Almudena Suàrez.
• “La gata Marga i el misteri del cargol”, editorial Alrevés. Text Núria Parera i il·lustracions Pilarín Bayés.
• “La gata Marga a Sant Medir”, editorial Alrevés. Les mateixes autores. 
• “La gata MArga i el poema oblidat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i la copa del Barça”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i el mascaró enfonsat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme

Quan nomenes la Kahdija Aghrib a Arenys de Mar, pocs seran els que diran que no la coneixen, la majoria dirà: “ha treballat amb mi en tal entitat”, “ha participat amb mi en tal formació”, “he assistit a un acte que ha coorganitzat”, i és que la Kahdija és una autèntica activista. Ha treballat en entitats de gent d’origen nouvingut, però també destaca la seva presència en entitats, formacions i grups de caire més autòcton o d’interès general de la societat.

Al SIAD Maresme, vam conèixer la Kahdija quan l´any 2011 es va impulsar la Taula de Treball sobre la Dona d´Origen Estranger conjuntament amb el Servei de Ciutadania i Immigració. Aquesta Taula es va crear amb l´objectiu de debatre entre diferents agents associatius i tècnics/ques sobre les necessitats de les dones d´origen estranger i planificar un full de ruta per al foment de la seva autonomia com a “ciutadanes de ple dret”. AQUÍ podeu veure les conclusions.

La seva participació i les seves aportacions han estat molt valuoses. Per altra banda, hem comptat amb la seva col·laboració en la difusió d´actes i formacions que hem anat oferint  per a les dones d’origen estranger d’Arenys de Mar. Aquesta entrevista la hi vam fer abans de saber que marxava a Londres per motius personals. Des d’aquí, li desitgem molta sort!!

Qui és la Kahdija Aghrib?

Sóc del Marroc,vaig arribar aquí l´any 1987, estic divorciada i tinc 43 anys.

 A què et dediques a nivell professional?

Sóc Mestre de Reiki, mediadora comunitària en la resolució de conflictes i formadora de tallers de memòria per a la gent gran.

Has dit que ets del Marroc i vas arribar molt jove aquí, quin tipus d´experiència migratòria t´ha tocat viure?

Vaig emigrar del meu país d´origen a l´edat de 14 anys. Això comporta moltes dificultats ja que venia d´una etapa de creixement iniciat com a alumna de secundària al meu país. En arribar aquí, el primer xoc amb el que em vaig trobar és que no puc continuar els meus estudis. Se´m va trencar la meva trajectòria formativa regular estant encara als seus inicis, només tenia l´opció de l´Aula d´Adults per aprendre l´idioma i després ja a buscar feina.

Vaig exercir moltes feines, vaig fer de cangur, d´atenció a gent gran, vaig vendre peix al port amb el meu pare que comprava peix als pescadors i el revenia, i amb 16 anys ja havia treballat a la residència de salut mental d´Arenys de Munt. Va ser una experiència difícil i enriquidora a l’hora. Veia que la societat d´acollida no està preparada per rebre immigrants, faltaven molts recursos destinats a fer més fàcil la integració de la gent nouvinguda.

L´imaginari autòcton està habitat per conflictes històrics i se´m feia difícil constatar que, per els d´aquí, era la descendent dels moros que va portar Franco. Veia que els prejudicis cap a la població nouvinguda s´intensificaven quan es tractava de la població d´origen marroquí quan, en canvi, constatava que el meu col·lectiu és format per gent inofensiva, oberta, amb ganes de conèixer l´altre i ser bons ciutadans. La meva constatació final és que encara no podem parlar d´una país d´acollida sinó, que és només un país de recepció. Hi ha una llei d´acollida molt bona, però no hi ha personal preparat i format per implementar-la.

Però bé, a mesura que la gent et va coneixent, es comença a esvair la idea que tenien de la població nouvinguda i a apreciar les habilitats que tens com a persona i a acceptar-te com un més al seu entorn. També he de destacar com a aspectes positius que aquí hi ha més possibilitats de trobar feina, de formar-te sense importar l´edat que tinguis, hi ha més seguretat, més accés a la informació, menys corrupció i més transparència política que al Marroc per exemple.

Qui coneix la khadija sap que és una dona molt participativa i que forma part de moltes associacions i grups. Se´t veu a tot arreu, en totes les mogudes i activitats i darrere de moltes formacions i actes que es porten a terme sobretot a Arenys de Mar, però realment, ningú o molt poca gent sap a quantes entitats pertanys. Ens ho pots explicar?

Sí, el tema associatiu sempre m´ha apassionat i sempre he cregut que bona part de les solucions dels nostres problemes passa per l´acció social, així que des de fa bastants anys, inverteixo bona part del meu temps a col·laborar com puc en diferents entitats.
En conèixer la realitat de les dones que venen del Marroc, el 40% d´elles són analfabets, vaig pensar en crear un espai de dones, va ser així com va néixer el 2007 l´associació catalana-marroquina. Va tenir seu primer a la mesquita, però l’actitud masclista d´alguns dels seus integrants em va portar a fer-li lloc en un local llogat on jo oferia classes de Reiki i reflexologia podal. Oferíem classes d´àrab a les dones i als seus fills per respondre a una necessitat que tenien, a més de fer trobades sobre diferents temes. Feia falta sacsejar una mica les mentalitats i encoratjar les dones a que vagin a l´escola d´adults per estudiar català. Amb la regidoria d´Igualtat vaig començar a col·laborar en campanyes i actes. Aquesta va ser la porta d´entrada al món associatiu “autòcton” i així vaig entrar a formar part de l´associació de dones per la Igualtat d´Arenys de Mar ara farà 13 anys, amb la qual encara col·laboro com a vocal de la Junta.
El 2010 vaig cofundar amb un grup de persones de diferents orígens l´associació Viu i Conviu. Arran de la crisi social, vaig notar la necessitat de participar en donar suport a accions que contribuirien a disminuir l´impacte de la crisi sobre les persones en situació de pobresa. Vaig fer de voluntària a la Creu Roja, en el banc d´aliments i en el “07” per a la gent gran. Sense oblidar que durant sis anys, vaig col·laborar en les Ampes de les escoles com a mare.

També estàs animant un programa de ràdio en l’emissora d’Arenys de Mar, oi?

Sí, fa 8 anys que condueixo el programa “Mediterrània” en la ràdio d´Arenys de Mar. Un programa que tracta temes diferents d´actualitat i on participen persones de diferents orígens. Va ser una finestra més des de la qual em comunicava amb la ciutadania d´Arenys i feia arribar la meva veu i la d´altres persones expertes en diferents temes.

Què ens pots dir de la teva experiència en l’àmbit polític?

És una experiència relativament recent ja que fa 4 anys que formo part del partit polític Iniciativa per Catalunya- Els Verds, d’Arenys de Mar. En les passades eleccions municipals em vaig presentar.

Era la cinquena en la llista i encara que no sabia si guanyaríem o no, però era una manera també de normalitzar la presència de persones d’altres orígens en l’àmbit polític a part d’exercir un dret i al mateix temps una obligació perquè tenir veu i vot en el món de la política, sigui dins de partits o dins dels governs, ajuda a transmetre les necessitats dels immigrants i la visió d´una persona nouvinguda envers la societat.

Com valores la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la nostra societat?

S’han aconseguit molts drets, però encara queda molta feina per fer sobretot en l´erradicació de la violència masclista. Encara la tenim molt present i hem de treballar molt per posar-hi fi.

 Conclusió final

Caldrà buscar eines per seguir treballant per a totes les persones siguin d´on siguin i vinguin d’on vinguin i des de l´administració ho han de tenir molt present i penso que moltes vegades no ho fan.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Artista i creadora mataronina, la Núria Serra és, actualment, directora i coreògrafa de la Companyia de Dansa i Teatre que porta el seu nom. La companyia Núria Serra ha actuat a nombrosos teatres del circuit nacional i també en festivals de renom internacional. 

Li agrada tot tipus de dansa i espectacles, però sobretot, defugir dels “típics” escenaris. Per a ella, és molt important apropar la dansa i el teatre a tot tipus de públic i edats i, per això, s’allunya dels estereotips i dels clixés combinant la seva tasca més cultural i educativa  amb  dansa i  espectacles molt més lúdics. La seva creació ha estat, per exemple, des de performance al carrer amb  temàtica de violència de gènere, fins produccions de gran format per cadenes hoteleres, creuers, presentacions de productes o esdeveniments d’empresa. També com a docent ha col·laborat recentment en diferents projectes als Estats Units i també amb diferents escoles de dansa nacionals.

Ets mataronina, oi?

Sí, sóc nascuda a Mataró l’any 1978,  Vaig fer teatre des de ben petita a la Sala Cabañes de Mataró, fent de nen Jesús als famosos Pastorets i participant a diferents obres de teatre amateur com foren els Musicals de Fires, La Caputxeta Vermella o les Sarsueles de les Verbenes. La veritat que el teatre era i segueix essent juntament amb la dansa una de les meves  grans passions. M’agradava quan marxaven corrents després de dinar amb les meves germanes per anar a fer Pastorets els diumenges a la tarda, i de vegades m’havia de saltar la “catequesi” de Valldèmia perquè tenia assajos de papers”. 

També vaig estudiar ballet, jazz, contemporani, ball de saló, claqué i flamenc a la ja desapareguda escola Enriqueta Alum de Mataró. L’’Enriqueta va ser una de les persones que més va influenciar la meva vida. Encara recordo el gran carpesà blau que estava col.locat sobre la tauleta de rodes on a cada full hi havia apuntada cada una de les coreografies del festival. Un element molt útil quan no hi havia tants telèfons mòbils amb els que gravar els balls dels festivals o els exercicis d’exàmens. Allà estava tot anotat: posicions, vestuari, durada, entrades i sortides… El que més m’agradava era anar a ballar als casals de gent gran, a les residències, als hotels de la costa, a les sales de festes i als càmpings. Ella sempre tenia una actuació pensada per nosaltres! Ballàvem crec mínim 1 o 2 cops per setmana!. Van ser anys meravellosos que vaig gaudir moltíssim de la mà d’una persona que estima el ball i que em va inculcar no només l’amor per la dansa, sinó el que més m’ha servit en la meva professió: l’art de la interpretació. Per ella cada pas no era només un moviment muscular, ella ens va transmetre el significat de cada moviment i la intenció que hi havia al darrera de cada pas”

Això ho vaig combinar amb els estudis d’EGB al Cor de Maria de Mataró i de BUP i COU al Damià Campeny. Amb algun que altre desengany per part dels professors ja que en aquells anys el Batxillerat artístic no existia… i no s’entenia gaire el fet que hagués d’anar mínim 2 o 3 cops per setmana a Barcelona i hagués de saltar-me classes. De fet em suspenien bastant… inclús de literatura que era una de les meves assignatures preferides. També van ser anys complicats perquè els meus pares tenien una fàbrica de gènere de punt i en aquells anys, amb al crisi del tèxtil del 92, moltes empreses del sector a Mataró van haver de plegar… i des de ben jove, als 14 anys ja vaig haver de començar a donar classes de ballet , primer com ajudant de les classes de les nenes petites i després amb grups de nenes més grans… tot era per guanyar uns diners si volia comprar-me sabatilles noves, mallots per l’examen o sabates de taló per fer flamenc. Però vaig aprendre molt , no només del ball sinó també que totes les coses costen molt esforç i que no hi ha res que et regalin i que el més clar que tenia era que lluitaria tot el que fos per tirar endavant el que volia i el més important, el que sentia. La veritat és que el cor m’ha guiat bastant i sempre he escoltat la veueta que tinc a dins, no només en la meva vida personal sinó laboral”

Després de més gran, vaig combinar la dansa amb els estudis universitaris de Filologia Romànica  a la UB, ja que la literatura i els orígens de les civilitzacions i les llengües indoeuropees sempre han estat una de les seves debilitats. Una mica més grandeta, ja vaig anar a Barcelona a fer Ball de saló i a competir i també a fer ballet a altres escoles com eren la Eulàlia Blasi, a la Berta Vallribera  amb el famós Enric Castan o a la Lola i Pavón de Badalona. D’aquests últims en vaig aprendre la passió pel flamenc. Quan ella ballava, ho portava dins, no hi havia res més. I amb l’Enric, vaig aprendre treball constant i sobretot a controlar  l’equilibri i l’eix. Finalment vaig entrar a l’Institut del teatre de Barcelona a la carrera de dansa Clàssica. I allà, no tot van ser flors i violes, però hi va haver grans professors, com la Elena Barcheva. Ella em va ensenyar el treball net i la disciplina de la dansa clàssica i la veritat, me la va fer estimar com mai. Ella com a bona russa, portava el ballet dins. Els estudis de  l’Institut, ja els vaig combinar amb d’altres feines: gires de OT, Porta-ventura, actuacions al Liceu en òperes i també amb ballets de revista, famosos al moment com eren el Palace de Lloret o la Frankie Show. 

Amb els anys vaig conèixer el meu marit, el Carlos Bianchini, actualment pianista i compositor (www.carlosbianchini.es). Després de moltíssimes col.laboracions amb altres artistes vam fundar la nostra pròpia productora d’espectacles, Bianchini Producciones i vam tenir 3 fills, l’Àlex, el David i l’Ivàn.

I actualment hem especialitzat les nostres carreres, ell més en l’àmbit de la composició musical i la distribució i jo en l’àmbit de la producció i la coreografia

La Núria Serra té una altra faceta artística que no es coneix gaire, oi?

Núria Serra és escritora i té ja registrat un dels seus primers treballs, POEMES DE JUVENTUT, poemes escrits en català i castellà, on parla del món, la vida, l’amor, la vellesa. “A casa, la meva mare sempre ha guardat escrits que li interessaven , imatges de paisatges i ella també escriu petits poemes per dates senyalades on dóna un punt de vista personal de tot allò que l’envolta. Crec que les dones d’abans tenen molt a dir, dones que no van tenir veu pròpia ni oportunitat,  però degut al seu bagatge tenen un criteri molt clar de tot, i em sap greu que no hagin tingut la llibertat d’expressar el que sentien. La meva mare sempre ha estat una persona molt important, encara que per temps i ofici hem estat poc juntes, però sempre la porto aquí dins i m’ha ensenyat que la vida s’ha de viure, disfrutar, riure, plorar, mirar, escoltar i també parlar quan fa falta. Ella ha estat la veritat una de les meves millors mestres”

I com valores aquesta impressionant trajectòria teva?

No ha estat un camí fàcil, perquè no he triat  una carrera Standard i perquè aquí al nostre país fa anys la dansa, potser no era una considerada una opció real de vida i si no podies anar a estudiar o a treballar a una companyia de  fora… semblava que no faries res. Però he tingut sort de tenir a casa, no només per part de la meva família sinó també per part dels meus sogres i marit un suport sempre incondicional en tot el que implicava la dansa. I no tothom conta amb aquest suport. Jo sí l’he tingut i l’agraeixo molt. Sense aquest suport, tot hagués estat molt més difícil. 

També he passat moments complicats amb molta feina , 3 nens petits i molta son… però ara per sort el camí s’ha aplanat , ja tinc els fills una mica grans i sembla que tot rutlla sol, encara que segueixo fent els sacrificis necessaris per tirar endavant el meu projecte de companyia i d’empresa. I no em fa mandra aixecar-me cada dia per fer el que m’agrada i oferir-ho a tots aquells que estan disposats a posar una mica de dansa a la seva vida. Ho gaudeixo molt perquè el ball és gairebé una de les úniques coses que em fa feliç per dins i m’omple! L’escenari té una màgia que de vegades no som capaços de veure en la nostra vida real, encara que la vida ral també està carregada de moments màgics. 

Evidentment estic desencantada amb el sistema. El suport de les entitats públiques envers el meu treball coreogràfic i artístic ha estat sempre nul. Mai m’han donat cap subvenció pública i al contrari, cada mes segueixo pagant els meus rebuts d’autònoms per poder fer el que m’agrada.

Les dones hem recuperat molts espais que ens estaven denegats, creus que hem assolit la igualtat que anhelem?

Per poder fer els espectacles que tinc amb tema de gènere, he reflexionat bastant sobre la dona, el fet femení, l’home, la tradició o la societat . És complicat. Abans semblava que tot el que tenia a veure amb la dona era més fàcil perquè hi havia poc on triar, per no dir res. Però actualment, o millor dit a partir de la Revolució Industrial i amb la inclusió de la dona en el món laboral (fora de l’àmbit exclusivament familiar) han canviat moltes coses tant cap a millor com a pitjor.

Penso que no hem de buscar igualtat, sinó equitat, perquè no som iguals en cap dels sentits. Home i dona som diferents per naturalesa. Però si que hem de buscar respecte i llibertat envers les nostres decisions, pensaments i accions. Crec que la vida evoluciona més ràpid que la pròpia cultura i contínuament xoquen passat, present i futur.

És complicat avançar en el camí del respecte perquè tenim masses arxius del passat , bagatge històric i imatges, cançons populars… tot ens marca i costa treure’ns les etiquetes que arrosseguem de forma tradicional i totalment interioritzada i mil·lenària.

Crec que falta generositat per part de tothom, falta empatia per posar-se en el lloc de l’altre, crec que falta sinceritat, hi ha molta por i masses normes i convencionalismes que ens atrapen en un teranyina que de vegades ens fa dir coses  o actuar de forma equivocada i que no ens permet avançar. Potser la clau de tot plegat la tenen la generacions futures que ja han crescut amb una “igualtat” més palpable i per tant, potser en el fons i a la llarga tenen altres prioritats.

Estem celebrant aquests dies el dia internacional de la dona amb una segona vaga feminista. Hi participes amb alguna de les teves actuacions?

Sí, el dia 10 de març a Canet de Mar a les 12.20 hores, presentaré l’espectacle de dansa Deja vu/La tieta. 

La va entrevistar: Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del SIAD Maresme

Aquesta no és una entrevista tradicional a una persona. Hem fet una entrevista a un col·lectiu: Dones reporteres de Mataró, un col·lectiu de dones que fa cosa de nou anys van començar a treballar en projectes comuns i, ara per ara, són una entitat molt activa i amb una visió de gènere molt potent. 

SIAD Maresme vam assistir a la reunió setmanal que Dones Reporteres fan per posar en comú temes a tractar a i accions a dur a terme. La trobada és al Centre Cívic del Pla d’en Boet de Mataró, on també hi ha els estudis de Mataró Ràdio. Dones Reporteres té un espai radiofònic, un programa de dones amb visió de gènere, esperit crític amb tot i una inquietud constant per projectar llum sobre aspectes i temes poc tractats i poc visibilitzats. Amb aquesta visió tan aguda van començar l´aventura un petit grup de dones i, a l´actualitat ja són 12 les dones que componen el grup.

Com va néixer “Dones Reporteres”?

Hi havia un programa de ràdio destinat al tema “dona”, però va deixar de funcionar.  Llavors, el CIRD ens va oferir la possibilitat de portar-lo nosaltres. No teníem experiència en la conducció i la dinamització radiofonica, però ens vam formar. Vam tenir el suport econòmic del Pla dels Barris de Rocafonda-Palau-Escorxador. Aquesta formació va donar lloc al començament del programa “Amb Veu de Dona”.  Al principi no sabíem per on començar. Ens feia respecte, però amb el pas del temps hem anat adquirint professionalitat, el programa s´emet quinzenalment.

Com funciona “Amb Veu de Dona”?

El programa s’emet a Mataró-Ràdio un divendres cada quinze dies a les 13:00h. Està dedicat al tema dona i la igualtat de gènere. Treballem per monogràfics. Fem una reunió setmanal en la que decidim, després d’una pluja d’idees, el tema a tractar, la persona a convidar i com anirà la conducció del programa.

Tenim diferents tipus de seccions:
Tertúlia: on convidem a diferents persones per opinar sobre algun tema
Seccions: consta de diferents parts (opinions, entrevistes individuals, agenda, algun trosset d0alguna entrevista al carrer, etc.)

Contes dramatitzats que fem de tant en tant: es fa una lectura crítica d´algun conte tradicional. Aquests normalment estan carregats d’estereotips envers la dona i el seu paper en la societat. Aprofitem per fer la contraposició  amb altres contes alternatius, no sexistes.

Quin són els temes que tracteu?

Cada any hem fet monògrafics especials per commemorar els dies internacionals dedicats a la dona: el 25 de novembre i el 8 de març i el dia de la salut i al llarg de l´any toquem molts temes,  però sempre hem procurat donar llum sobre temes poc tractats pels mitjans de comunicació, poc visibles i, a vegades fins i tot considerats com a tabús, com la prostitució, la dona en la religió, els diferents models de família que hi ha, les dones afectades per les hipoteques, etc.

Al final, us veu constituir com a entitat, per quina raó ho veu fer?

El fet de ser associació ens facilita la feina i ens ajuda a poder ocupar algun espai municipal. També volíem anar més enllà de la ràdio. El temps dedicat a l´emissió és molt curt, són 52 minuts comptats en els que hem de presentar, entrevistar, informar… Sempre fem curt i no ens dóna temps d’aprofundir. Per això vam proposar-nos fer altres tipus d´accions i activitats.

Les infu-xerrades?

Efectivament, el 2013 vam començar a organitzar les infu-xerrades al bar el Públic

D’on ve la paraula “Infuxerrada”?

És una combinació de la infusió que es pot prendre tot seguint la xerrada i de la informació que es dóna en la mateixa.  Convidem moltes dones expertes en diferents temes: psicologia, pedagogia, sociologia, medicina…
Hem fet, per exemple, un debat que no s´havia realitzat mai al municipi que és el debat entre les candidates a les últimes eleccions municipals. Van tenir l’oportunitat d’explicar els projectes que duien en els seus programes electorals per a les dones de Mataró. També podem destacar la nostra participació a l’edició 2009 del vídeo d´un minut. Vam guanyar la majoria dels vots del públic, però vam suspendre pels vots del jurat.

Com valoreu el grau de visibilitat i reconeixement que teniu al municipi i més enllà del municipi?

Se’ns coneix. Se’ns fan entrevistes en diferents mitjans: TV Mataró, la revista la Independent… Tenim un bloc força visitat per la gent i per facebook també tenim seguidores. Però, de vegades tenim la sensació que la nostra feina no està del tot reconeguda.

Pensem que cobrim una necessitat molt important, la de projectar sempre una imatge positiva, igualitària i alternativa de les dones als mitjans de comunicació i la de lluitar per la igualtat de gènere en aquests mitjans. És una feina que fem des del voluntariat, li dediquem moltes hores de reunions, contactes, preparació i realització i quan l´ajuntament ens diu que no pot publicar els nostres actes en l´agenda cultural no ho entenem gaire.

Com a grup, quin tipus de dinàmica porteu?

Som un grup molt heterogeni, per edats, per procedències i per maneres de fer i de pensar. Això ens permet entrar en debats molt enriquidors sobre els temes a tractar i sobre com els tractem. Aquesta peculiaritat ens ha anat ensenyant a respectar-nos mútuament, acceptar les nostres diferents visions de les coses i saber trobar el punt mig per anar avançant en la nostra feina. A la vegada, hem anat cohesionant el grup mitjançant debats intensos, sortides, formacions, col·laboració amb entitats, etc.

Milene Moraes és una arenyenca d’origen brasiler que va aterrar a Catalunya l’any 2007.
Venia, com moltes altres persones emigrades, a estudiar (ella és llicenciada en Filologia Anglesa i Portuguesa i té diplomatura de Dret).

Un cop aquí, es va trobar amb moltes traves i dificultats per aconseguir el seu somni. De manera que es va limitar a estudiar el castellà i a buscar feina. La seva voluntat i persistència la van portar a aventurar-se per diferents camins de superació fins que es va sentir realitzada en el món de l’emprenedoria.

Milene, com vas viure aquest aterratge no tan fàcil?

No em vaig deixar vencer per la tristesa, jo sóc de naturalesa combativa. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a treballar on sigui. No vaig treballar d’allò que desitjava i pel qual vaig estudiar, però amb tot vaig tenir la sort de trobar bones feines.

En què vas treballar?

Vaig començar treballant en un bar cultural i al mateix temps donava classes d’anglès amb empreses que ofereixen classes d’idioma. Després d’un temps treballant al bar, em van començar a encarregar l’organització d’esdeveniments, cosa que m’agradava molt.

Però no tot va ser flors i violes. Em van estafar en una de les empreses perquè treballava sense contracte. Va ser quan vaig conèixer el meu marit i em vaig casar amb ell. Vam venir a viure a Arenys de Mar. Vaig viure una època de maltractaments que em va frenar la vida. Després de la separació, vaig tornar a treballar a Barcelona en l’àmbit de l’estètica. M’hi vaig quedar fins al moment en el qual vaig conèixer el món de l’emprenedoria.

Com et vas endinsar en aquest món?

Primer vaig viure una expriència curta de treball per compte propi obrint un restaurant amb altres persones.

Aquesta experiència no va tenir èxit. Després, una persona de la qual era clienta em va iniciar en aquest món. Vaig començar la meva aventura en el comerç electrònic: botiga online, telecomunicació, energies (renovables?), etc. Venia serveis de necessitat bàsica i productes de cura personal. Amb el temps em vaig convertir en distribuïdora.

La franquícia em va facilitar les eines tecnològiques necessàries per desenvolupar la meva feina: oficina virtual, eines de màrqueting, suport tècnic, atenció al client, el kit d’inici i la formació necessària per gestionar totes les operacions.

Llavors entenc que tens un lloc web?

Sí, tinc una pàgina web. Però ja no ens dediquem tant a vendre a productes perquè els serveis són els que generen els ingressos residuals. Així que treballo per tenir clients als quals recomano que canviïn de compania de llum, seguro, telefonía móvil i seguretat domèstica mitjançant comparacions de factures d’una compania a l’altra. Es fa el client un cop i es cobra tots els mesos de per vida mentre sigui client nostra.
També treballo perquè altres persones puguin ser també distribuidores, creo una xarxa de persones distribuidores. Estem inscrites en tots els òrgans que autoritzen la venda directa. Vaig estar un any estudiant i observant, els meus estudis de drets em van permetre entendre com funciona tot el tema.
La via de contacte amb el públic i amb la xarxa és Facebook, lindelkin, Instagram i l’entorn immediat. La xarxa la constitueixen més dones que homes.

I com evoluciona la teva nova feina?

Molt bé, la meva botiga està en 26 països del món. Cobro cada mes un sou (variable però el rebo cada mes) a més de comissions per treball en equip, la rapidesa i l’ampliació de la xarxa. Cada cop que la xarxa creix, cobro més i si recomano un producte, també.
Per crear xarxa, organitzo allò que s’anomena PBR (personal bisness,…). Són trobades de petit comitè (de tu a tu).

Però jo et vaig veure (en fotos) en trobades grandioses. Què era allò?

Ah, sí! També participo d’esdeveniments formatius i informatius de creixement personal, projectes i desenvolupament amb pla de compensació (¿) tant com a formadora com, com a participant.

Si anem a traduir aquesta feina teva en números, de què estariem parlant?

Tinc més de 100 clients, i una vintena de socis: 15 en Colòmbia, 2 en Mèxic, 2 en Espanya i la cosa està creixent.

Quina valoració fas de tot això?

És un treball que m’enriqueix molt com a persona. M’ha ajudat a créixer molt i m’ha demostrat que crear és possible. També m’és molt gratificant veure que ajudo a altres persones, especialment a les dones, sobretot aquelles que volen emprendre i no saben com. Hi ha un perfil de dones que requereix molt de suport per tirar endavant la seva vida que són les dones amb càrregues familiars i amb una certa edat. Combinar la feina amb la vida familiar és difícil. Una manera de fer-ho és l’autoocupació.

Tu també participes del projecte microcrèdits solidaris, oi?

Sí, hi participo des del vessant emprenedor perquè m’ajuda el fet de  participar en els networking per donar-me a conèixer i vendre el meu producte. També m’agrada participar de la dinàmica de grup i donar-nos suport mútuament les dones que en formem part.
Formo part de la xarxa Mujeres emprendedoras por el mundo, som més de 200 dones arreu del món.

Com a dona d’origen estranger et vas trobar amb obstacles en el teu procés emprenedor?

Hi ha problemes que compartim totes les dones que volem emprendre en una societat bastant patriarcal encara, però hi ha d’altres que només els patim les dones que venim de fora. Ens toca lluita constantment per la regularització de la situació administrativa, contra els prejudicis que limiten molt el procés de creixement, el no reconeixement i valoració. Es fa més cas a una dona d’aquí que a una dona que ve d’un altre país. Si has fracassat en un projecte això et marca més i reps poca ajuda en general. Ara puc dir que sí que rebo suport i recolzament i em sento molt ben acompanyada.

I realitzada!

Sí!

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD

“Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m’inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m’ha deixat mai repetir la història del dia anterior”

D’un moment d’nitimitat mare-filla va néixer una escriptora que combina diferents gèneres literaris en els seus relats. Uns relats que parlen de les petites-grans coses.

Descobrim avui al racó Visibilitza´t la Susanna Tortosa Tudela del Masnou.

Qui és Susanna Tortosa i Tudela?

Vaig néixer a Barcelona el 6 d´abril de 1969 i actualment resideixo al Masnou. Sóc escriptora i tècnica administrativa.
Treballo a Catalana Occident des de fa vint-i-cinc anys. He passat per diferents tasques: vaig començar en el departament d´informàtica, després vaig estar com a tècnic d´organització i actualment treballo per al centre com a administratiu comptable.

Quan vas descobrir la passió per l´escriptura?

Sempre he estat aficionada a la lectura i una cosa porta a l´altra, però sobretot va ser gràcies a les meves filles que la imaginació se´m va despertar de cop. Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m´inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m´ha deixat mai repetir la història del dia anterior. Més endavant vaig ser valenta i vaig posar per escrit alguna d´aquestes històries creant contes personalitzats per a les criatures. Un bon dia em vaig atrevir a escriure una història per a adults, la vaig donar a llegir amb molta por, però resulta que va agradar i em vaig engrescar encara més. Vaig escriure altres relats i em vaig apuntar a un taller d´escriptura que em va donar eines i seguretat per continuar endavant i, no penso parar ja que continuo assistint als tallers dirigits per l´escriptora Lola Andrade i l´any 2015 vaig obtenir el títol de Narrativa i estil delcurs virtual de l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

Com es conjuga la vessant professional, en aquest cas la tasca administrativa, amb la passió per l´escriptura?

No et negaré que és complicat tenir una feina rutinària que és la que et dóna de menjar i a la vegada una vocació creativa que t´apassiona i a la que dedicaries totes les hores del dia i no pots, però ningú no ens ha dit que la vida sigui un camí pla i senzill, així que es tracta de mantenir un equilibri amb el que puguis ser feliç. Penso que va arribar un moment a la meva vida en que havia de fer un pas endavant de realització personal i vaig tenir la sort de trobar la meva essència escrivint, per sentir-me més plena i satisfeta.

Què representa per tu el fet d’escriure?

Escric perquè em fa il·lusió compartir el que m´agrada fer, i veure el reconeixement de la gent després de l´esforç no té preu. No és fàcil gestionar la feina, la família i allò que ha sortit de mi de forma vocacional, però aquesta última part és tan enriquidora que m´esforço cada dia més per tirar-la endavant. És evident que compto amb el suport de la meva família i per això me n’acabo sortint.
Escriure em permet viure la vida d´altres persones, evadir-me de mi i del meu entorn o treballar sensacions i sentiments disfressats de monòlegs, diàlegs, haikus, poemes, històries…que donen que pensar, a mi i al lector. Tot és ficció, encara que intentés escriure sobre la meva veritat, no ho aconseguiria perquè només seria el meu punt de vista.

Quins llibres has escrit fins ara?

El meu primer llibre, també de relats, va ser La porta tancada (juliol 2014). Després vaig publicar un conte infantil amb el títol Gàrberin(abril 2015) i ara he recopilat trenta-set nous relats i poemes que he publicat al llibre El teu somriure dins el cotxe del costat (març 2016).

Perquè aquesta barreja entre la poesia i la prosa en un mateix llibre?

Els poemes no els he buscat, ells m´han trobat a mi. El que vull dir és que a partir d´una idea, enlloc d´escriure un monòleg o una història amb uns personatges, m´ha sorgit un poema que he volgut afegir a aquest últim llibre per trencar també el ritme, per fer-lo més variat, perquè cadascú es quedi amb allò que li aporta més, tant li fa si és un haiku, un monòleg, un relat o un poema… M’agrada que el que escric arribi a un públic divers i crec que ho aconsegueixo. Després, són molt interessants les interpretacions que m’arriben dels lectors.

Explica’ns aquesta passió que tens pel Haiku?

Quan vaig descobrir els Haikus em van semblar extremadament difícils, però com en tot, cal exercitar la ment i, si ho vols, aconsegueixes el que et proposes. Vaig començar a jugar a comptar síl·labes i plasmar idees molt concretes en poques paraules, i em vaig aficionar. Després em vaig adonar que tenia Haikus que coincidien amb els temes dels meus relats i els vaig relacionar. Crec que és interessant la combinació de les dues coses i és un tret diferencial de la meva escriptura.

De quins temes parlen els teus llibres?

La porta tancada és un llibre de relats curts, molt curts i no tan curts que van precedits de Haikus com a introducció.
En el llibre apareixen una barreja de personatges que ens expliquen històries d´amor, de desamor, de la vida i de com viure-la, de la mort, de les passions, dels anhels i de les decepcions. Aquests personatges, creats en la ficció, tenen ànima i esdevenen reals. Els relats mantenen el ritme i el suspens.
El teu somriure dins el cotxe del costat vol ressaltar la importància de les petites coses bones que succeeixen durant el dia i que sovint passen desapercebudes.

Aquest llibre conté relats alegres, relats romàntics, relats tristos, relats poca-soltes, monòlegs, relats surrealistes, històries de ficció, poemes, il·lustracions, relats llargs, relats curts i microrelats. Textos diversos i per a tots els gustos, sense cap fil conductor, amb estils i temàtiques ben diferents que permeten una lectura entretinguda i intimista que sota l’aparença de lleugera ens interpel·la sobre el sentit de la nostra quotidianitat. Igual com en La porta tancada, cada relat conté el seu Haiku corresponent.

També col·labores des de fa més d´un any amb el Diari Maresme. Explica´ns en què consisteix aquesta col·laboració.

Vaig contactar amb el Diari Maresme per a una entrevista que em van fer quan vaig publicar el meu primer llibre La porta tancada. Des del primer moment hi va haver molt bona connexió. Relacionat amb l´escriptura també hi ha el periodisme i tinc la sort que em donen l´oportunitat de publicar les entrevistes que vulgui enviar sobre temes culturals: músics, escriptors, actors, pintors, guionistes, directors de cinema… És una tasca molt agraïda perquè tots guanyem difusió i m´encanta aprendre de la gent que entrevisto i descobrir nous talents per mostrar-los als lectors del diari que augmenten cada dia.

La dona és present en el que escrius?

Definitivament sí! No ho he fet expressament, ha sortit de manera inconscient, però en els meus relats s´entreveuen grans heroïnes que aparentment no ho són, però que acabes catalogant dins aquest gènere. Els meus personatges són senzills, són humans i tenen debilitats com tothom, això els fa més forts davant de les circumstàncies que es troben. És una manera de reivindicar el paper de la dona tan essencial en la nostra societat.

Quina és la teva visió personal del tema dona i de la igualtat de dones i homes?

En general, penso que homes i dones som molt diferents, ho dic en el sentit racional i emocional, i també en el sentit que cadascú té unes habilitats que es complementen, amb això no vull dir que no haguem de tenir els mateixos drets, ni les mateixes oportunitats, és evident que sí, però com sentim de manera diferent també actuem de forma diferent. Cadascú ha de lluitar per allò que vol i està en mans de tothom canviar la societat per aconseguir més igualtat encara.

Les dones tenim molts recursos i els sabem fer servir, però de vegades assumim massa responsabilitats familiars que ens lliguen més de compte i ens equivoquem en voler arribar a tot, sovint estem esgotades i tenim sentiments de frustració per aquest motiu. Crec que hem d’aprendre a delegar i deixar fer les coses d’una altra manera. Potser no serà la nostra manera de fer-les, però igualment es portaran a terme.
Cada vegada més, tothom té clar que la dona té un paper tan important com l´home en la societat.

I finalment Susanna si et sembla bé, ens agaradaria saber la valoració que fas de la teva trajectòria personal com a escriptora.

És molt complicat obrir-se pas en aquest terreny de l´escriptura on hi ha tanta gent amb talent. Jo vaig a poc a poc i de moment me´n surto prou bé a petita escala, però aspiro a més, de mica en mica ho veurem. Ara per ara gaudeixo de cada petita fita, de cada lector que em comenta el llibre, de cadascú que m´envia una foto llegint, de cada interpretació d´algun dels meus relats… Tot forma part de la meva aventura literària personal i això em fa molt feliç.
Et desitgem molta sort Susanna!
Moltes gràcies!

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.

Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.