Volia ser ballarina i escriptora però, com ella diu “vaig desar les sabatilles de punta i em vaig dedicar a fer punta a les paraules“. La Lali Ribera Rodergas és llicenciada en Filologia Catalana, ha dedicat la seva vida laboral a l’ensenyament i ha trobat en la poesia el seu camí per expressar-se. Això sí des de la precisió i la concisió. “Si ho puc transmetre en quatre paraules per què en vull set?”

A banda de participar en diferents festivals i recitals de poesia d’arreu el país, la Lali Ribera ha publicat 3 llibres de poesia: Enyors i tornes, Temp(teig) i A punt, però…..

Qui és la Lali Ribera Rodergas?

Vaig nèixer a Súria (El Bages) el 1958, i visc a Vilassar de Mar des de fa 34 anys; en tinc 65, encara. Mare de dos fills. Soc llicenciada en Filologia Catalana i he exercit de professora tant a l’institut Vilatzara com a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins fa poc, lectora addicta i impenitent.

Què ha pesat més a la teva trajectòria l’ensenyament o l’escriptura?

Costa molt valorar la pròpia trajectòria… En general, estic satisfeta de tot el que he fet,
tant en l’àmbit laboral com en el literari. Diria que he tingut la sort de dedicar-me al que he volgut, n’he gaudit i en gaudeixo. Respecte de la poesia, la veritat és que he seguit un camí lentíssim, irregular, a voltes insegur a causa de l’autoexigència. Amb tot, no canviaria aquest camí sinuós de cap manera. És el meu.

Quan dius camí sinuós vols dir que has trobat dificultats en el camí literari?

La veritat és que no tinc pas la sensació d’haver hagut de superar dificultats externes, més aviat han estat internes, íntimes. Sento que se m’ha reconegut amb escreix i, en algunes ocasions, potser a causa de la sort, els meus projectes han prosperat amb facilitat.

Com a dona i com a professional que ha estat es contacte amb adolescents al llarg de molts anys, com veus la igualtat de gènere en la nostra societat?

Està claríssim que, com a societat, tenim un problema greu respecte de la igualtat de gènere. També penso que la qüestió, lluny de solucionar-se, empitjora. Potser és la meva mirada crítica, però ho veig així. Després de 38 anys treballant amb adolescents, he constatat que, malgrat que en qüestions prosaiques com el vestir, l’oci, etc…, la desigualtat diguem-ne emocional, ha anat in crescendo. I el problema és que les mateixes noies s’hi avenen, es deixen, fins i tot estan orgulloses quan estan a mercè d’un(s) noi(s). Hem d’incidir molt més en el desenvolupament igualitari d’aquests adolescents que seran els adults de demà passat. No ho sé… Preocupant.

Kadijatu Dem Njie és de Pineda de Mar i als seus 27 anys manté uns ferms ideals que li fan lluitar des de totes les esferes per aconseguir millorar el món que ens envolta.

En aquesta entrevista que ha concedit al SIAD Maresme parlem de la seva feina i de les seves lluites.

Qui és la Kadijatu Dem Njie?

Sóc de Pineda de Mar, els meus pares són de Gàmbia, tinc 27 anys i sóc psicòloga.

A què et dediques?

Actualment estic treballant com a tècnica de prevenció de violències masclistes a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat.

Ens pots explicar breument en què consisteix el Programa?

Es tracta d’un programa impulsat per la Secretaria de Migracions i se centra en 3 línies de treball. La primera incorpora totes aquelles accions destinades a la prevenció i eradicació de les mutilacions genitals femenines. La segona se centra visibilitzar, prevenir i eradicar els matrimonis forçats a Catalunya. I la tercera intervé en totes aquelles formes de violència masclista que afectin les dones d’origen migrant de forma específica, com podrien ser les situacions d’assetjament i violència que viuen les treballadores de la llar internes, moltes d’elles migrants.

A nivell voluntari també ets molt activa, ens pots explicar quines activitats o activisme fas?

Sempre m’ha interessat el món social, dedicar el meu temps i energies a fer que el meu entorn sigui millor del que és i ajudar a la gent del meu voltant.

Pel que fa a la política, en els últims anys m’he interessat per les organitzacions polítiques formals i ara mateix formo part d’un grup anticapitalista que es diu Marx21 que forma part d’una xarxa internacional de grups que defensen les idees de la lluita socialista des de baix, la lluita de la gent de carrer i les lluites del dia a dia per una societat més justa i equitativa per a tothom.

D’altra banda sempre m’agrada conèixer iniciatives i projectes nous, però de forma més regular participo com a voluntària en diferents entitats, com SOS Racisme i el grup local d’Unitat Contra el Feixisme i Racisme de Pineda de Mar.

Com a dona racialitzada, el teu camí per aconseguir ser el que ets ha estat fàcil?

La gran majoria dels meus projectes personals estan estretament vinculats amb el món social i les lluites socials, sobretot aquelles directament relacionades amb la discriminació racial i de gènere. Opino que són propòsits que són difícils d’aconseguir en algunes ocasions ja que van en contra del mateix sistema racista i sexista que perpetua els diferents tipus d’opressions que vivim en el dia a dia.

El Maresme és un bon lloc per viure-hi?

Crec que el Maresme és un lloc excel·lent per viure-hi. Tenim el mar que ressegueix tots els pobles de la costa, i per l’altre diferents serres. En general, el Maresme està format per diferents municipis tranquils i amb encant. Al mateix temps està a prop de Barcelona, una de les grans ciutats de Catalunya i Espanya.

I ara ve la pregunta que fem a totes les entrevistades, com valores les fites aconseguides en l’àmbit de la igualtat de gènere?

Crec que en els últims anys s’han fet passes molt importants en direcció a la igualtat i equitat de gènere, sobretot pel que fa a la visibilitat del moviment feminista i les seves reivindicacions. (…) D’altra banda encara hi ha moltes arestes del moviment que s’han de polir. Tenir en compte que perquè realment sigui un moviment representatiu i que lluiti pels drets de totes les dones s’han d’incloure les experiències, coneixements i reivindicacions de les dones pobres, migrades, racialitzades, del col·lectiu LGTBI, amb diversitat funcional, etc.

Avui amb motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia (que s’escau el 17 de maig), entrevistem a Heidi Perez, la més que coneguda mataronina per la seva lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, una lluita necessària i que va conquerint a poc a poc espai i reconeixement.

Des del gener del 2019, l’ajuntament de Mataró ha posat en funcionament el SAI, Servei d’Atenció Integral al Col·lectiu LGTBI, Amb la Heidi parlem d’això i de moltes altres coses.

Qui és la Heidi Perez?

Sóc la Heidi Pérez Pérez. Vaig nèixer a Santa Coloma de Gramanet fa 44 anys, però porto vivint a Mataró des de l’any 2002. Sóc llicenciada en Economia per la UB i CEO a una empresa de distribució de papers pintats per a les parets. Sóc feminista i activista pels drets del col·lectiu LGTBI

El teu activisime és conegut a la ciutat de Mataró, perquè a banda de la teva lluita pel col·lectiu LGTBI, estàs involucrada en moltes altres mogudes, oi?

La meva participació associativa a Mataró va començar amb el Grupo H de la Vocalia de Dones Laia l’Arquera, on fèiem teatre social i de denúncia de les injustícies socials, especialment envers les dones.
També col·laboro en programes de ràdio com el programa Planeta Lletra de l’associació Planeta Lletra i condueixo actes organitzats per altres entitats.

Com comença el projecte de defensa del col·lectiu LGTBI?

La idea de crear una associació que defensés els drets del col·lectiu LGTBI em rodava pel cap des de l’any 2017, ja que trobava a faltar un espai de trobada i debat a una ciutat com Mataró que, tot i ser capital de comarca, no disposava de cap associació que recollís les demandes de les persones del col·lectiu. Hem d’assumir que la proximitat amb Barcelona, amb tot el seu potencial i tots els seus recursos, atreu a molta gent del col·lectiu que també valora l’anonimat que això comporta, però per a mi, mancava aquest espai a dins de la meva ciutat per a totes aquelles persones que no volíem anar cap a Barcelona.
Després d’un breu temps de fer projeccions de pel·lícules i debats sota el paraigües de la Vocalia de Dones de Laia l’Arquera, a qui estic enormement agraïda, em vaig trobar que l’Ajuntament començava a fer actes en el marc del Dia contra la LGTBIfòbia (17 de maig) i la festa De tots els colors pel dia 28 de juny. I va ser precisament una sol·licitud de millora d’aquesta festa per part d’en Xevi Noya la que va fer que ens possesim en contacte per parlar sobre la possibilitat de crear una associació propia amb persones LGTBI de la ciutat.
Unes quantes convocatòries obertes a tothom després d’allò, la Mar Romero, en David Domínguez, la Meritxell Calafell, en Jesús Gonzàlez, l’Olga García, en Xevi i jo mateixa, vam posar en funcionament Mataró LGTBI+.

Un projecte que ha començat amb molt bon peu, n’esteu satisfetes?

L’associació es va constituir formalment el 5 de juny de 2018 i ens vam presentar a la ciutat de Mataró el dia 26 de juny a Can Palauet, en un acte per a nosaltres molt emotiu, acompanyats  
del president i la vicepresidenta de l’associació LGTB Terrassa i d’en Quim Roqueta, president de Gais Positius i la Plataforma LGTBIcat i mataroní com nosaltres. No ens esperàvem que més de 80 persones fossin allà per conèixer-nos!

En gairebé aquest any de vida de l’associació no podem estar més contents i contentes de la rebuda i acolliment dels mitjans de comunicació, les institucions i la ciutadania en general. Especialment orgullosos estem de l’èxit de la nostra primera campanya #esportamborgull on més de 40 associacions i clubs esportius es van adherir al manifest en contra de la lgtbifòbia a l’esport i on la Regidoria d’Esports es va comprometre a fer formació específica als clubs per conscienciar i eradicar la lgtbifòbia en l’àmbit esportiu.

Quina és la situació que viuen les persones LGTBI en la nostra societat i en Mataró en concret?

Gràcies a la diagnosi portada a terme per part de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Mataró, Totes i tots som Mataró, hem pogut fer un mapa de la situació actual de les persones del col·lectiu a la nostra ciutat i podem dir, fonamentalment, que les persones que pateixen més discriminació i situacions de més exclusió són les persones trans. Encara hi ha molt desconeixement i prejudicis envers el col·lectiu i, especialment sensibles a aquesta problemática, són les persones trans.
En general, a Mataró, les persones LGTBI  no ens sentim lliures d’expressar-nos en la nostra manera d’estimar i de mostrar-nos com som. Som molts i moltes les que ens autocensurem o amaguem aquesta part de la nostra vida. Encara no sentim que l’espai públic sigui per nosaltres, però el més greu segueixen sent les trabes administratives i les discriminacions laborals i socials que pateixen les persones trans. Mataró LGTBI+ neix amb la voluntat de crear un espai de debat i trobada entre les persones LGTBI de la ciutat, de visibilitar-nos i de conscienciar a la resta de la societat sobre la necessitat d’erradicar les discriminacions per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere.

Com valoreu la resposta institucional davant de les discriminacions de les persones LGTBI?

En Xavi Tort, coordinador de l’associació, sempre diu que, en política, l’amor es demostra amb pressupost i té tota la raó. Al Parlament de Catalunya es va aprovar el 2014 una Llei pionera al món per la defensa de les persones, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i bisexuals. Però de res serveix aquesta llei si no es dota de pressupost. Hem d’instar a la Generalitat a que doti els recursos econòmics necessaris per portar a terme polítiques d’igualtat. Per aconseguir avenços en igualtat cal voluntat política, però sobretot, calen recursos que facilitin aquestes polítiques.
Actualment, a Mataró, funciona des de principi d’any, el servei d’atenció integral (SAI) per al col·lectiu LGTBI, un servei molt important per a nosaltres ja que aborda directament els nostres problemes i ens serveix com a referent de consulta, acompanyament i ajuda.

Podríem dir que, si no suficients, sí que hi ha els serveis necessaris. Potser trobem a faltar més acompanyament a famílies de menors trans, tal i com es fa a Trànsit en Barcelona, ja que poder compartir vivències amb famílies que estan vivint una situació semblant, pot ajudar molt a millorar-la.

L’avenç en la lluita pels drets i la dignitat del col·lectiu va en paral·lel amb el canvi social i de mentalitats?

No.
Aconseguir avenços en igualtat és fruit de la lluita de persones oprimides pel sistema heteropatriarcal. És la lluita d’aquestes persones la que provoca un canvi social que, tard o d’hora, es reafirma en la creació o modificació de lleis.
Això no ha d’implicar, malauradament, un canvi en la mentalitat de moltes persones. Només s’ha de veure el ressorgiment d’idees reaccionàries de partits d’extrema dreta, tant a Espanya, com a la resta del món. I, precisament per això, mai hem d’oblidar que perdre tots els drets aconseguits durant anys de lluita pot produir-se d’un dia per a l’altre. La lluita mai s’acaba, perquè quan acaba la de consecució de drets, arriba la del manteniment dels mateixos.

On estem de la Igualtat de gènere, Heidi?

Hi ha moltes persones que creuen que ja no tenim motiu de queixa, que ja hem assolit la igualtat i això no és real. Fins i tot, la vicepresidenta Carmen Calvo va dir que la Constitució Espanyola no recull la igualtat entre homes i dones com sí ho fan, explícitament, d’altres constitucions. Quan la gent diu que la Constitució garanteix la igualtat en l’article 14, els hi dic que això no és veritat. Aquest article diu que els espanyols som iguals davant la llei i que no pot haver-hi discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre circumstància personal o social, però totes sabem que això és la teoria i que, a la pràctica, sí que hi ha discriminacions per aquests motius.
I això passa perquè no podem tractar la igualtat com un compartiment apart de la resta de polítiques. Mentre no s’apliqui la perspectiva de gènere en tots els àmbits i polítiques, la igualtat real no arribarà. Perquè no té cap sentit tenir un departament o una partida pressupostària en Igualtat, si la resta de departaments no inclouen aquesta visió.
Per arribar a la equitat hem de parlar d’interseccionalitat i adonar-nos que el racisme, el sexisme, la xenofobia, la lgtbifòbia i, en general, tots els prejudicis basats en la intolerància, no es donen de forma independent, sino que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades.
Hem de tenir molt clar que quan es facin les partides pressupostàries, la perspectiva de gènere i la interseccionalitat han de creuar totes i cadascuna d’elles, ja sigui economia, salut, ensenyament, cultura, via pública…
De res servirà augmentar la partida d’igualtat, si no millores el servei d’assistència sanitària a les persones trans, fas formació als funcionaris públics amb aquesta visió o inverteixes en un protocol anti-bullying a les escoles, només per posar uns exemples.

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.

Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.