- Amb els cabells de punta (contes infantils). Editorial Cruïlla
- Fil de gegant (conte infantil) Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
- Muntanyes russes (novel•la juvenil). Voliana edicions.
- Jardí mineral. Poemes i cristal•litzacions, amb la ceramista Antònia Palau. 4 volums (Llibre d’artista).
Traduccions:
- Llibres del dr. Michel Odent (editorial OBstare): El bebé es un mamífero, El nacimiento en la era del plástico, Las funciones de los orgasmos, Nacimiento y la evolución del Homo Sapiens. A l’editorial “La liebre de marzo”: La cesárea, ¿problema o solución?
- Abdourahman A. Waberi, Pasaje de lágrimas. (editorial Baile del sol)
|
Muntayesrusses, pàg. 22,23
“Bé, doncs, canvio de rotllo definitivament. Parlem del Dimitri.
Per començar, no et desesperis, que ahir vaig tenir notícies seves. Tal com ho sents! No voldria fer-te mal explicant-ho, però és que és molt fort i penso que ho has de saber. Des que vam acabar l’ESO i va canviar d’escola que no l’havia vist més. Però ahir me’l vaig trobar al Dover. Jo hi havia quedat amb la Raquel per fer deures i berenar. Al final la nena no es va presentar i ni em va enviar un trist missatget per dir-m’ho. I jo era allà encara esperant-la quan veig que entra ell, i jo que sí que el crido, perquè no emveia. Es va posar vermell com un tomàquet però va venir de seguida cap a la taula on jo era. S’asseu, i comença amb allò típic de què, com va? Què és de la teva vida, ja se sap. I jo, que vols prendre res? i tota la pesca. Em sembla que es va quedar molt tallat. De seguida em va preguntar per tu, no t’ho perdis, era lògic, no? Em sembla que devia pensar: com que tard o d’hora sortirà el tema, més val agafar el toro per les banyes i engaltar-li la pregunta sense miraments. I jo que li contesto que continues a París, tal com ja sap, i que estàs mol tratllada perquè no et diu ni ase ni bèstia. El tio va i es queda mut. Sort que amb aquestes porten el café amb llet i vam tenir un respir, que si no… Ja, diu. És que… (i jo penso, a veure quina excusa s’inventa aquest, ara) és que no val la pena donar-li expectatives, això nostre no té cap futur. Tio, així què? (li etzibo jo) després de quatre anys? tu canvies de sentiments com de camisa? I ell: no m’ho posis més difícil, Fàtima. Torno a Rússia d’aquí a ben poc. Què més vols que et digui? I jo, sense immutar-me: bé, unes vacances no van malament a ningú… però ell va i em planta a la cara: no, les ganes. M’hi quedo, sembla ser que per sempre. “
|