Dones immigrades i membres d’entitats van posar veu divendres a les maresmenques que han nascut fora de l’estat espanyol i que representen el 13% de la població femenina de la comarca. La Jornada “Visibilitzem la dona immigrada” que es va celebrar al Centre Cívic Pla d’En Boet de Mataró va voler exposar, tal i com va dir el Conseller de Benestar Social Jordi Mir, el paper de les dones d’origen estranger en la nostra societat lliure d’estereotips i de victimitzacions.
A la jornada hi van assistir gairebé 80 persones que formen part dels tres públics a qui anava adreçada: societat civil, càrrecs electes i personal tècnic municipal.
La ponència marc va tenir com a protagonista una veterana del tema, Brigitte Vasallo, formadora, escriptora, membre del “Col·lectiu i +” i activista LGTB, amb el títol: “La interseccionalitat com a pràctica quotidiana: dones, raça, classe”, amb el qual ha volgut retre homenatge a Angela Davis, activista afroamericana.
Durant una hora, la ponent va anar explicant què era la interseccionalitat i de quina manera es relacionava amb el fet migratori.
Segons Vasallo, aquest novedós concepte, aparegut als EE.UU. als anys 80, defineix el que som, la nostra manera d’estar al món i també la manera en que se’ns veu, que és sempre canviant. La interseccionalitat és l’oposada a la visió monofocal en la que tendim a encasellar les persones en apartats –calaixos, en va dir ella– que són ficticis perquè no poden explicar la nostra variada realitat. Pel que fa a la dona immigrada, la mirada monofocal cau en l’error de donar per suposades moltes coses que de vegades no són res més que còmodes tòpics racials. En relació a aquest darrer concepte, va assenyalar que preferia parlar de “racialització”, i va explicar l’anècdota de com després dels horrors de la Segona Guerra Mundial, els científics, retractant-se de les seves primeres afirmacions, van decidir que la raça no existeix.
–Però el que està clar –va dir– és que hi ha persones amb un aspecte diferent, un altre color de pell, que provoca sensacions i, de vegades, por, a causa de la diferència.
Per aquest motiu, proposava gestionar aquesta diferència, tot acceptant que vivim en un país en el que, en parlar de plans d’igualtat i integració, mai no ens atrevim a utilitzar la paraula “racisme”.
–Hem d’aprendre a posar-nos les ulleres del racisme, igual que ens posem les del masclisme, i admetre que el racisme no és una decisió individual, sinó que té al darrera tota una estructura. Estem educats en el racisme.
En relació al fet femení, Vasallo va explicar que és un error el concepte de “suma d’opressions” –dona, immigrada, pobra, negra… –, que en realitat no es tracta d’una adició, sinó d’una barreja, perquè les opressions interactuen: com que no tinc feina, no em puc comprar un cotxe; i com que no tinc cotxe, no trobo feina.
Finalment, va concloure que “les dones estem vivint en un estat de guerra permanent, sense adonar-nos-en”.
En el torn de paraula que va seguir a la ponència, va afirmar que el 90 % de les dones està sota situació de racisme, i que per això aquest ha de ser un dels eixos del feminisme. També va assenyalar que els òrgans de l’Estat no serveixen per gestionar ni solucionar aquests problemes i que cal treure els homes masclistes dels llocs de poder.
Tot seguit es va presentar del documental “D’immigrades a ciutadanes, Cinc dones del Maresme”
Ragnhild Hjelmborg, mataronina d’origen danès, músic i cantautora, amant de les llengües i de la música –toca l’orgue a la Basílica de Santa Maria i canta en diverses corals– explica que la seva va ser una experiència de prejudicis positius que ella critica. El mateix afirma Karen Konkle, santpolenca d’origen estadounidense, llicenciada en Estudis de gènere, professora d’arts marcials i d’autodefensa femenina i membre de l’associació Dones de la Vallalta.
–De vegades la gent em fa comentaris sobre immigrants; i quan jo dic: “tu saps que jo sóc immigrant, oi?”, diuen: “ja, però no parlo de tu”.
I afegeix: “Les dones som invisibles, i dels immigrants, només veiem els que fan crims”.
A l’altra extrem del ventall, les dones originàries de països no rics exposen experiències molt diferents.
Ylka Figueredo, premianenca d’origen brasiler, regenta un restaurant on fusiona la cultura i la gastronomia del Brasil amb la sensibilitat d’una dona que va superar la més crua de les experiències: la violència masclista i els prejudicis i rebuig de la societat d’acollida.
Soraya El Farhi, mataronina d’origen marroquí, col•laboradora de Matarò Ràdio (amb el programa Migrades) i membre de l’associació Al Ouahda. Va arribar a Catalunya amb sis anys, explica que, tot i sentir-se habitualment ben acollida, ha notat el canvi en l’actitud del seu entorn envers ella quan va començar a dur el vel. Manifesta la seva inquietud envers l’estigmatització dels fills i filles d’immigrants i la tendència cada cop creixent a relacionar les persones musulmanes amb el terrorisme.
Finalment, Sarjo Dansira, pinedenca d’origen gambià, cantant en un grup de dones i membre de l’associació Banta per Àfrica, diu haver trobat tant gent bona com gent dolenta. I afegeix, sense embuts, que els polítics “quan venen els vots ens busquen a nosaltres, i quan acaba el vot, ja ens envien a la merda”. Serjo Dansira ha forjat relacions d’amistat sòlides amb les dones autòctones del seu municipi i promou l’associacionisme i l’ajuda mútua entre les dones del seu col•lectiu.
La darrera part de la jornada, una taula rodona dinamitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat i mediadora intercultural del SIAD Maresme, va estar protagonitzada per dones que representen entitats i programes que treballen per l’acollida i acomodació de les dones immigrades.
Amb “Fem un cafè de ciutat”, Anna Oliveras i Mercè Juan, del Moviment Educatiu del Maresme, i Laia de Balanzó Aguilar, de l’ajuntament de Mataró, van explicar el seu projecte de cohesió i espai de trobada a l’escola.
–Les famílies immigrades no sentien l’espai escolar dels seus fills com a propi –van explicar–; per això vam convidar-les a participar, especialment les mares, tenint cura de l’acollida, la comunicació i la participació en espais de relació per mitjà d’activitats encaminades a fer conèixer la ciutat, la cultura, els àmbits… i intentar fer caure barreres i estereotips.
“Juntas y revueltas”, a càrrec de Clara Romero Bateman, va exposar com l’associació Mujeres Pa’lante dona recolzament a dones immigrades, especialment sense papers, proporcionant-los ajut psicològic, jurídic i assessoria sociolaboral.
Silvia Llanto Cadenas, amb l’exposició “Migrades”, va parlar del programa de ràdio del mateix nom que comparteix amb Soraya El Farhi. El projecte va néixer el 2016 amb la funció de trencar els estereotips i les teoritzacions paternalistes de les que de vegades són víctimes.
–Li vaig dir a la Soraya: “sempre parlen de nosaltres… per què no parlem nosaltres de nosaltres?, Qui millor per parlar dels nostres problemes?”.
Finalment, Fatima Ahmed, de l’Associació Intercultural Diàleg de Dona, va explicar a “Som Dones… Sóc la teva igual” el projecte de proporcionar eines a les dones immigrades del barri del Raval de Barcelona, per donar-los autonomia.
–Es tracta d’un kit de supervivència perquè puguin moure’s soles –va explicar Ahmed–. Especialment competències lingüístiques; però també temàtiques que tenen a veure amb la quotidianitat: salut, educació, escola, ciutat…
Per tal que resulti més efectiu, l’associació convida professionals de cada tema perquè les assistents puguin saber com funciona la societat que les acull.
–Perquè si eduques a un home, eduques a una persona –va sentenciar–; però si eduques a una dona, eduques a una nació.
Un lema, sens dubte, que es podria haver aplicat a tota la jornada “Visibilitzem la dona immigrada”.
El passat 8 de maig, el Consell Comarcal del Maresme va retre homenatge a l’escriptora arenyenca Maria Teresa bertran, en el marc de la III Trobada d’Escriptores del Maresme. Publiquem el parlament llegit aquell per l’escriptora guardonada recentment pel premi Crítica Serra d’Or 2018, per la seva importància.
Dono de tot cor les gràcies al president del Consell Comarcal per l’acollida, i a les escriptores del Maresme per creure en la poesia i valorar-me a mi que en sóc amant i servidora com elles. D’una manera especial a l’Asmaa Aouattah, la Marta Pera i la Isabel Verdú. Conèixer l’Asmaa, amaziga d’origen que ha escrit en català uns relats que enamoren, m’impressiona. La rica poesia de tradició oral i la realitat dels mal anomenats berbers, vaig descobrir-la fa anys traduint uns misteriosos cants algerians, i el nombre de població marroquina que avui incrementa la nostra, i amb la qual tenim afinitats des d’antic, m’empenyeria a demanar la cooficilitat a Catalunya de la llengua amaziga, com també l’ensenyament a les escoles de la història multisecular que ens uneix als pobles nord-africans. Sinó que, ai! no decidim… 
