Per estar guapa no cal seguir els estàndards de bellesa. Tu ets guapa perquè ets única i el teu cos també. Si et coneixes més i et tractes amb amor et veuràs i sentiràs millor amb tu mateixa i transmetràs aquesta bona energia al teu entorn.
Vine al taller: deixa fluir la teva bellesa interior i exterior.
Vine a sentir que ets una gran dona, que les formes del teu cos són boniques. Vine a descobrir quines formes i colors de la roba i dels complements et poden ajudar a potenciar aquesta bellesa natural que tens. Permet que tota la teva bellesa, interior i exterior, flueixi.
El taller té una durada de 3h (amb un petit descans) i les activitats són totes en positiu, vivencials i pràctiques. A la primera part del taller proposem conèixer quina imatge transmetem als altres i decidir, amb consciència, quina és la que volem transmetre i quines parts del nostre cos volem potenciar. A la segona part analitzem com han de ser les formes, volums i colors de les peces de roba perquè ens afavoreixin i ens ajudin a projectar la imatge que volem, d´acord amb la forma del nostre cos i la nostra personalitat. També veurem que els complements i el maquillatge ens poden ajudar molt a aconseguir el look que volem i a fer lluir més la nostra bellesa natural.
El taller anirà a càrrec de Lourdes Roig i tindrà lloc el dia 05 de juny de 17:30 a 20:30 (amb descanç), al Centre Cívic Cabot i Barba, plaça Miquel biada, 1. Mataró (davant de l’estació Renfe)
Taller gratuït, places limitades, cal inscripció prèvia al: 937411622 o a l’adreça electrònica: laura.castillo@ccmaresme.cat
Objectius
Oferir una visió general sobre els riscos laborals des d’una perspectiva de gènere, tot desenvolupant el marc normatiu que permet intervenir sobre els mateixos.
Contingut
L´activitat formativa inclou els següents continguts:
I.- Breu descripció des d’una perspectiva de gènere de l´evolució històrica de la normativa sobre prevenció de riscos laborals fins a l´entrada en vigor de la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals.
II.- Caracterització general de la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals
III.- Fonamentació jurídica de la necessitat d´incorporar la perspectiva de gènere en el model de intervenció regulat a la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals.
IV.- Marc legal i reglamentari concret en el que es fonamenten les experiències d´intervenció en els centres de treball respecte a la salut laboral de la dona des d’una perspectiva de gènere.
V.- Anàlisis dels diferents riscos laborals des d’una perspectiva de gènere (riscos físics, químics, biològics, ergonòmics i psicosocials).
VI.- La protecció de la fertilitat humana i la maternitat a la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals.
VII.-El tractament de l´assetjament per raó de gènere i assetjament sexual com a riscos laborals.
VIII.- Responsabilitat social empresarial en matèria de salut laboral des d’una perspectiva de gènere.
Públic
Personal del Consell Comarcal del Maresme i tècnics d'igualtat dels municipis de la comarca
Modalitat
presencial
Dates:
31.5.2018
Horari
De 10 a 12 hores
Hores
2 hores
Lloc
Consell Comarcal del Maresme
Pl. Miquel Biada, 1
08301- Mataró
Població
Mataró
Requisits d’accés
Tècnics d’igualtat dels municipis de la comarca i plantilla del consell comarcal del maresme, prèvia inscripció.
Com s’ha de fer la inscripció
Escriptores, bibliotecàries, editors i editores, regidores i regidors, alcaldes i alcaldesses, representants d’entitats i amants de la literatura en general van assistir a la III Trobada d’escriptores del Maresme que aquest any ha fet un reconeixement molt especial a la trajectòria literària de Teresa d’Arenys. La Trobada d’escriptores és un espai d’intercanvi, de reconeixment i de visibilitat de les dones que es dediquen a la literatura a la comarca.
El president del Consell Comarcal, Miquel Àngel Martínez i Camarasa, va donar la benvinguda a les assistents i les va encoratjar a continuar “regalant-nos les seves obres”. L’acte, amenitzat per la cantautora mataronina Zirena va donar visibilitat a les autores que darrerament han publicat llibre. Van ser les pròpies escriptores les encarregades de compartir amb el públic fragments de les seves obres.
Van llegir Sílvia TarragóCastrillón (del llibre ‘L´amor a la lectura´), Maria Sanplà (del llibre ‘el Silenci de les cases´), Maribel Puente Fernández (del llibre ‘La Niña mala´), Maria Luisa Picado Silva (del llibre ‘El Último camino´), Montse Assens (del llibre ‘Bugada´), Eva Ramirez (del llibre ‘Te escucho en verso´), Lali Rivera (del llibre ‘A Punt´), Susana Hernandez (del llibre ‘Males decisions´), Raquel Gámez Serrano (del llibre ‘A la seva pell´), Emílla Illamola Ganduxe (del llibre ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amort pendent´) i Maria català Serra (del llibre ‘Els amors fan l´amor´).
Aquesta tercera edició de la Trobada d’escriptores del Maresme, tenia una protagonista molt especial: l’arenyenca Maria Teresa Bertran Rosell, coneguda com a Teresa d’Arenys. La seva obra, la seva trajectòria literària i la seva lluita per seguir endavant malgrat les adversitats que ha hagut d’afrontar a la vida han fet de la Teresa d’Arenys un personatge entranyable, molt estimat i molt respectat.
L´ecriptora i investigadora literària masnovina Fina Llorca Antolin va ser l’encarregada de fer una aproximació a l´obra de la Teresa d´Arenys, posant especial èmfasis sobre la seva obra poètica. Les escriptores Marta Pera i Isabel Verdú van posar veu a dos sonets escrits per la Teresa d´Arenys ‘Dionis´ de Versos de vi novell i ‘Aquest´ de Hores.
Per últim la Teresa d´Arenys ens va regalar una intervenció on va retre homenatge als Mestres: Josep Vicenç Foix, Fèlix Cucurrull i altres.
Aquesta III Trobada d’escriptores del Maresme el va cloure l´actriu mataronina Montse Alvarez amb el monòleg ‘Àngel de la Llar´ de la Maria Aurèlia Capmany, de la qual aquest any es commemora el centenari del seu naixement.
El Consell Comarcal organitza un curs de 20 hores en la creació i manteniment de pàgines web.
L’acció va dirigida a donar suport a les dones participants del projecte microcrèdits (grup Mataró), gestionat er l’associació Dones pel futur. Però l’obrim a altres dones de la comarca que tinguin la mateixa necessitat de formar-se per promoure la venda del seu productes per internet.
Objectiu
Aportar a les participants els coneixements i les eines bàsiques per la creació d’una pàgina web i el seu manteniment. Els continguts de la formació dependran del nivell de coneixements dels participants en aquesta matèria.
Dies formació: 9, 16, 23 i 30 de maig – 6, 13, 20 i 27 de juny – 4 i 11 de juliol Horari: Dimecres de 12:00 a 14:00 Lloc: MATARO IN INFORMATICA EMPRESARIAL SL. ● C/Jaume Balmes 37 ● 08301-Mataró ● T 93 755 50 80
Si esteu interessades, truqueu al: 937411622 o envieu un missatge a: laura.castillo@ccmaresme.cat
El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia.
Qui és la Teresa d’Arenys?
La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis.
La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.
De què et ve el nom de Teresa d’Arenys?
x
Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.
Com va començar el teu procés d’escriptura?
Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.
I després?
Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.
No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.
Com subsistíeu?
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba. Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.
T’han traduït més vegades?
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys… Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
Has pogut viure de la literatura?
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia?
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
Vas tenir una època molt creativa
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
La tercera edició de la Trobada d’escriptores del Maresme es farà el dimarts 8 de maig a les 18.30h a la Sala de Plens del Consell Comarcal del Maresme. En aquesta ocasió es retrà homenatge a la poeta Maria Teresa Bertran, més coneguda com a Teresa d’Arenys. L’acte és obert a tothom, però atès l’aforament limitat, cal inscripció prèvia a través d’AQUEST FORMULARI.
Nascuda a Terrassa (Vallès Occidental) i veïna de Premià de Mar des de 1996. És Llicenciada en Filologia Anglo-Germànica per la U.A.B i treballa de Responsable d’Exportació en una empresa industrial de Barcelona.
És autora de vàries novel·les, ha guanyat els premis: IV Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2012 amb NEGRA MEMÒRIA, XXXIV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre 2016 amb L’HOME DE DÉU, VII Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils 2012 amb ARITMÈTICA DEL CRIM, 2n. Premi en el Concurs de Teatre Breu de ‘La Violeta’ de Gràcia amb QUARTO DE REIXA.
EL SECRET DE LA GERMANDAT (Bubok 2009) – novel•la històrica d’intriga monàstica
Nascuda l’any 1965 a Vilassar de Dalt on viu actualment. Té estudis en Filologia catalana. És correctora oral i tipográfica de la Generalitat, traductora jurada de la Generalitat, traductora literària i especialista en conferències sobre autors i professora de recursos literaris. Ha guanat l’Accèsit premi novel•la curta a Andorra. Cercle de les Arts i les lletres 2013, amb Totes les pors que ens habiten les mans.
El silenci de les cases. Ed. Pagès.2017
Mai no és ahir
“Segona mort d’en Manel
En Manel va tornar al mas del Revolt després d’haver estat presoner un temps. Va tornar malalt, amb els barrots de ferro de la presó clavats al moll de l’os. Al mas i al poble encara es veien les ferides de tants morts i desapareguts.
El seu fill també era mort, havia mort petit com un cuc .
L’Aurora era al mas quan ell va tornar. Tenia la cara pàl•lida i els ulls enfonsats de pena negra. Els cabells eren més clars de com els recordava ell. L’Aurora també havia vist la mort, diferent de la mort de les trinxeres, la del seu petit.
L’Aurora i en Manel es van conèixer un dissabte i el diumenge la va besar. La va arrambar a la noguera vella, prop de la porta del mas. Entre la tartana i el carro. Li va sentir el cos jove bategant amb fúria i desig, els pits rodons i joves contra el seu propi pit.
Els seus cossos sencers quan eren els dos van viure molt de temps partits. Per això, ara, quan torna en Manel, són novament un de sol.
L’Aurora l’acompanya al lloc de la fusta i el poema. Al costat entre les pedres de greny del marge hi ha enterrat el seu fill-cuc. Li parla del poema, li diu que és un plor de l’ànima. Li parla, li explica, li diu i calla. Calla tres vegades. L’Aurora plora, en Manel plora també; plora pel fill no conegut. S’aturen i miren les estepes, les blanques i les roses.
L’Aurora s’asseu a les pedres, en Manel dret al seu costat se la mira i li acaricia els cabells. Després poc a poc la fa aixecar i l’abraça. Pel camí fins al mas s’agafen les mans. A dintre, a l’entrada, en Manel li arromanga les faldilles i ell es descorda els pantalons. La fa estirar al terra i ell s’hi estira al damunt. L’Aurora toca amb les mans les potes de la taula, en Manel panteixa al seu damunt. Mentre els ulls ploren pel seu fill-cuc. Més tard l’Aurora s’asseu, ell també, al seu costat. En Manel s’adona que no és mort i ha tornat a casa. Que l’Aurora existeix, és a casa i l’estava esperant. També existia un fill, un fill que ell no ha arribat a conèixer. En Manel s’aixeca, ajuda l’Aurora a aixecar-se i l’acompanya al camí del safareig.
S’asseuen al pedrís mentre llencen pedretes a l’aigua. Tot és silenci en la nit quieta, una pedra toca una granota que rauca fugitiva.
En Manel pensa en el pas del temps, en la manera d’aturar-lo i arrencar els barrots de ferro del seu cos. La plana gran de la vora el bosc serà casa seva. Al costat nord de la feixa hi ha un greny de pedra rosa, en fa una cova, només per dormir. Aviat s’hi afegiran dos homes més, veïns. Els homes cuiden en Manel, cada dia més feble. L’Aurora també el cuida d’amagat tant com pot, però no n’hi ha prou.
No triga a baixar a poble a buscar el metge. Mentre els homes amaguen en Manel a pallissa, el metge arriba. A en Manel els ossos se li tornen de pedra de tant de pes. El cos li bull mentre es glaça per dintre i poc a poc s’ofega.
—Em sap greu Aurora. Sí l’haguéssim pogut tractar abans… —L’Aurora no diu res. En Manel respira amb dificultat. Quan queden sols li explica amb deteniment com coïa a vermell roent el ferro que li va servir per esgrafiar a la fusta el poema del fill-cuc. En Manel no diu res, no sap si el sent, té els ulls tancats i aquella nit la febre se l’emporta. L’Aurora sent com se li parteix novament el cos”
Nascuda l’any 1976 a Logroño. Actualment, viu a Premià de Mar. És Llicenciada en Hispàniques i en Teoria de la literatura, Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Ha cursat l’itinerari Novel•la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès . Professora de llengua castellana des de l’any 2000 a diversos instituts.Destinada a Mataró (Escola d’Adults Can Marfà) des del 2007. I actualment en comissió de serveis a l’Institut Obert de Catalunya (des del 2012). Escriu poesia, prosa i crítica literària. Ha estat guanyadora de la Mostra literària del Maresme (1994)
Poemaris: De Amoris, Paris, Tránsito.
Novel•la: La piel de Irlanda (Verbum, 2018)
Participació a Uno más ocho, llibre col•lectiu de relats (Reservoir Books, 2016)
Participació a Mar de Premià, llibre col•lectiu de relats d’autors premianencs (pendent de publicació).
Crítica literària. Col•laboració amb ressenyes a l’Heraldo de Aragon i a la Revista de Letras de La Vanguardia.
Recerca literària. Tesi doctoral en curs i participació a diversos congressos i publicacions acadèmiques: Géographies du vertige dans l’oeuvre d’Enrique Vila-Matas, Presses de Perpignan 2012; Escritura y teoría en la actualidad, CSIC, 2017, etc.
Participació a diversos proyectes pedagògics: Llengua catalana i literatura GES, Castellnou, 2012; materials per a la Formació Interna de Centres d’Adults, etc.
“Entonces, por aquel entonces, la vida parecía estar en otro lugar, me digo al compás de los brazos que mecen a Edna; al fondo, el día se expande en un haz de promesas. No aquí sino más allá, donde la ciudad perdía sus confines. Más allá del mar. Más allá de unos ojos abiertos. Quería verlo todo. Como esta bebé: no perder ni un gramo de la vida que va despertando”.
Principi relat “No quería dormir” (Publicat a l’antologia Uno más ocho)
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
Inscripcions tancades per esgotament de places.
El president del Consell Comarcal, Miquel Àngel Martínez i Camarasa, va donar la benvinguda a les assistents i les va encoratjar a continuar “regalant-nos les seves obres”. L’acte, amenitzat per la cantautora mataronina Zirena va donar visibilitat a les autores que darrerament han publicat llibre. Van ser les pròpies escriptores les encarregades de compartir amb el públic fragments de les seves obres. 
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
