Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.

Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.