Nascuda l’any 1965 a Vilassar de Dalt on viu actualment. Té estudis en Filologia catalana. És correctora oral i tipográfica de la Generalitat, traductora jurada de la Generalitat, traductora literària i especialista en conferències sobre autors i professora de recursos literaris. Ha guanat l’Accèsit premi novel•la curta a Andorra. Cercle de les Arts i les lletres 2013, amb Totes les pors que ens habiten les mans. 

• 
  

  El silenci de les cases. Ed. Pagès.2017

  
  

Mai no és ahir

“Segona mort d’en Manel

En Manel va tornar al mas del Revolt després d’haver estat presoner un temps. Va tornar malalt, amb els barrots de ferro de la presó clavats al moll de l’os. Al mas i al poble encara es veien les ferides de tants morts i desapareguts.

El seu fill també era mort, havia mort petit com un cuc .

L’Aurora era al mas quan ell va tornar. Tenia la cara pàl•lida i els ulls enfonsats de pena negra. Els cabells eren més clars de com els recordava ell. L’Aurora també havia vist la mort, diferent de la mort de les trinxeres,  la del seu petit.

L’Aurora i en Manel es van conèixer un dissabte i el diumenge la va besar. La va arrambar a la noguera  vella, prop de la porta del mas. Entre la tartana i el carro. Li va sentir el cos jove bategant amb fúria i desig, els pits rodons i joves contra el seu propi pit. 

Els seus cossos sencers quan eren els dos van viure molt de temps partits. Per això, ara, quan torna en Manel, són novament un de sol.

L’Aurora l’acompanya al lloc de la fusta i el poema. Al costat entre les pedres de greny del marge hi ha enterrat el seu fill-cuc. Li parla del poema, li diu que és un plor de l’ànima. Li parla, li explica, li diu i calla. Calla tres vegades. L’Aurora plora, en Manel plora també; plora pel fill no conegut. S’aturen i miren les estepes, les blanques i les roses.

L’Aurora s’asseu a les pedres, en Manel dret al seu costat se la mira i li acaricia els cabells. Després poc a poc la fa aixecar i l’abraça. Pel camí fins al mas s’agafen les mans. A dintre, a l’entrada, en Manel li arromanga les faldilles i ell es descorda els pantalons. La fa estirar al terra i ell s’hi estira al damunt. L’Aurora toca amb les mans les potes de la taula, en Manel panteixa al seu damunt. Mentre els ulls ploren pel seu fill-cuc. Més tard l’Aurora s’asseu, ell també, al seu costat. En Manel s’adona que no és mort i ha tornat a casa. Que l’Aurora existeix, és a casa i l’estava esperant. També existia un fill, un fill que ell no ha arribat a conèixer. En Manel s’aixeca, ajuda l’Aurora a aixecar-se i l’acompanya al camí del safareig. 

S’asseuen al pedrís mentre llencen pedretes a l’aigua. Tot és silenci en la nit quieta, una pedra toca una granota que rauca fugitiva. 

En Manel pensa en el pas del temps, en la manera d’aturar-lo i arrencar els barrots de ferro del seu cos. La plana gran de la vora el bosc serà casa seva. Al costat  nord de la feixa hi ha un greny de pedra rosa, en fa una cova, només per dormir. Aviat s’hi afegiran dos homes més, veïns. Els homes cuiden en Manel, cada dia més feble. L’Aurora  també el cuida d’amagat tant com pot, però no n’hi ha prou.

No triga a baixar a poble a buscar el metge. Mentre els homes amaguen en Manel a pallissa, el metge arriba. A en Manel els ossos se li tornen de pedra de tant de pes. El cos li bull mentre es glaça per dintre i poc a poc s’ofega. 

—Em sap greu Aurora. Sí l’haguéssim pogut tractar abans… —L’Aurora no diu res. En Manel respira amb dificultat. Quan queden sols  li explica amb deteniment com coïa a vermell roent el ferro que li va servir per esgrafiar a la fusta el poema del fill-cuc. En Manel no diu res, no sap si el sent, té els ulls tancats i aquella nit la febre se l’emporta. L’Aurora sent com se li parteix novament el cos”