Escriptores del Maresme S-Z

Nascuda l’any 1967 a Paramonga -Perú. Viu actualment a Mataró. És llicenciada en Literatura, Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Poeta, escriptora, comunicadora social i activista .Condueix els programes de ràdio “Sudakia Style” I “Migrades” de Mataró Ràdio. Col·labora en la creació d’intervencions artístiques relacionades amb temes de gènere i immigració, a través d’associacions i col·lectius de dones immigrants. Dicta tallers de lectura i de creació literària.

Darrerament ha redescobert el seu esperit de contacontes, realitzant presentacions amb els “Contes de l’àvia Victòria”, un homenatge als seus ancestres quítxua parlants. Contes i poemes seus apareixen en diferents antologies per les quals es van guanyar diferents premis (“Premis Eros 2015” seleccionada pel Centre Canari d’Estudis Caribeños- al Certamen Internacional de poesia eròtica 2015, 100 Vivències Antologia facer Espanya, Premi Orola 2015, S.O.S 2012, El cistell de les paraules, Antologies de contes, Madrid, Contes i retrobaments (Oviedo 2009) Antologia de relats). En espera d’edició el seu poemari infantil “La historia del gato que vivía en un balcón” il·lustrat pel mataroni Ruben Bravo i pel qual va quedar finalista del premi “el VI Bienal de Poesía para niños ICPNA, Lima, Perú 2015”. Per obres pròpies va guanyar el concurs per l’eradicació de la violència masclista, amb el seu poema “Radiografia de dona” organitzat per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, Barcelona 2014, el primer lloc al concurs lliterari del Col·lectiu Machicuenpa amb el seu relat “La història de la senyora Harris més coneguda com la gringa” Barcelona 2012 i ha estat seleccionada al concurs de contacontes de les jornades antiracistes S.O.S Racisme, Madrid 2013

Bibliografia

“Líneas de flotación”  Editorial Ultramarina C&D Sevilla, 2014 

Extracte d’un llibre

La historia de la señora Harris más conocida como la gringa

“Todos en el pueblo queremos ayudar a la señora Harris, comenzando por sus alumnos a los que quería como si fueran sus propios hijos y ahora quieren que su alma descanse como descansan todas las almas de nuestros muertos. Pero casi nada sabemos de la Gringa, que es así como la llamamos, desde la tarde que llegó a este pueblo donde crecen los cactus de saguaros y el cielo es seco como el ojo de los ciegos. Aquí donde rara vez se detienen los buses de turistas se bajó un día la Gringa, con su cámara Canon colgando del pecho y alquiló una habitación, en la pensión de las Flores. Los primeros días se nos hizo raro ver su larga silueta, fotografiando las ramas de los mezquites, las espinas de los saguaros, los campos de nopales en flor, las patas de las lagartijas huyendo de los hombres y hasta las piedras muertas de los barrancos que en este pueblo nacen a toda hora. Luego fue habitual verla entre los animales sedientos mirando las cosas que a ningún extraño interesan. En esos días le advertimos que no debía molestar el descanso de los seres que parecen muertos pero no lo están pero la Gringa estaba resuelta a comprender hasta el leve quejido de las raíces cuando buscan agua.